dissabte, 31 de març del 2012

Aquesta vaga general és un crit d'indignació i de ràbia - Josep Maria Terricabras


El filòsof parla de de les raons d'aquesta vaga general en el context de la crisi, i advoca per construir uns camins alternatius al sistema

Josep Maria Terricabras creu que s'ha de fer costat a la vaga general, que és un crit d'indignació. Des de la filosofia, sap que no pot definir les mesures econòmiques per fer front a la crisi, 'però sí que puc fer una crítica seriosa al sistema capitalista que ens governa, que és l'arrel dels mals actuals. I plantejar grans preguntes per escritar nous camins: de qui depèn l'economia mundial; de la funció social de la banca; de com han d'intervenir els estats en l'economia pública i els serveis públics…'

—Com a filòsof, parleu-me de les raons d'aquesta vaga general.
—Les vagues generals actuals ja no mantenen la raó per la qual van ser fetes les primeres vagues generals, que eren d'absoluta confrontació contra el poder i el capital. Eren impensables els serveis mínims. Avui les vagues generals són pactades. I en aquesta vaga general hi veig és la forma ritualitzada del que va ser el moviment del 15-M, el moviment dels indignats. Hi ha diferències, és clar: els sindicats han plantejat propostes alternatives a les mesures del govern, fet que el moviment del 15-M tenia dificil d'articular. Però tots sabem que aquesta vaga general és un esgarip, és el crit del Munch, d'indignació i de ràbia contra unes mesures que no es tocaran.

—Silenciar l'esgarip no aplacarà el malestar.
—S'ha de fer costat al crit d'indignació i s'ha de fer costat al 15-M, i també a la vaga general. Però alhora s'hauria  de mirar de construir uns camins alternatius. Com a filòsof no puc definir noves mesures econòmiques, però sí que puc fer una crítica seriosa al sistema capitalista que ens governa, que és l'arrel dels mals actuals. D'això ara no ens en recordem. No recordem que a l'inici de la crisi Sarkozy va dir que calia refundar el capitalisme. Després no ho ha tornat a dir mai més. Ara el que fan els governants és procurar que els impactes negatius del capitalisme siguin menors, però ja no parlen de refundar el sistema. Però així no s'arreglen les causes del problema. Els camins han de ser estructurals.

—Parleu de construir una societat nova?
—Sí, això és un debat molt gros, que vol dir plantejar-nos grans preguntes: de qui depèn l'economia mundial; de la funció social de la banca; de com han d'intervenir els estats en l'economia pública i els serveis públics…

—En canvi, el govern planteja com a alternativa a la crisi el projecte d'EuroVegas.
—Es pensa a curt termini i es vol apagar focs. No. Hem d'atacar l'origen del foc i  no les conseqüències del foc.

divendres, 30 de març del 2012

Així no podem seguir - Vicent Partal


La nostra societat no mereix l'angoixa amb la qual vivim. No podem assistir impassibles a la destrucció sistemàtica del nostre model de vida, disfressada de càstig a una disbauxa en la qual vam caure també nosaltres però que al cap i a la fi responia sobretot a l'ambició i la cobdícia d'altri. I a una planificació feta precisament per a maximitzar els seus beneficis. Així no podem seguir.

És cert que hem fet malament moltes coses i que hem estirat més el braç que no la màniga. És cert que vam oblidar principis bàsics que al nostre país havien estat trasmesos de generació en generació. Però no poden obligar-nos a pagar per això com si nosaltres, tu i jo, fórem els únics i grans culpables, la raó de la crisi. Així no podem seguir.

És indecent fer-nos carregar a nosaltres amb les dificultats més òbvies, mentre tot són facilitats precisament per als qui tenen la major part de la culpa. Que algú m'explique per quina raó no es pot rescatar l'escola de la Júlia, la perruqueria de Ximo o l'hospital del Biel mentre que tots els diners dels nostres impostos els aboquen a mans plenes, sense exigències socials i amb tota classe de facilitats sobre el bancs i les caixes. Així no podem seguir.

El treball és un privilegi perquè ens fa allò que som. Sense treball la gent perd una dimensió bàsica del que és i per això el treball, com a concepte social, també és un dret. Som una societat malalta quan un de cada quatre de nosaltres no té feina. Som un país podrit quan els nostres xiquets no tenen ni l'esperança de treballar. Som una misèria quan entre nosaltres creix la pobresa i les famílies, els nostres veïns concrets, es veuen obligades a retallar no en gustos i capricis sinó en alimentació o habitatge. Així no podem seguir.

El que està en joc, però, no és només el nostre benestar material, no ens enganyem. Hi ha la decència col.lectiva i sobretot la moralitat. ¿Com podem acceptar que lladres de guant blanc caminen lliures pel carrer i que els responsables de que això siga així pretenguen al mateix temps donar-nos lliçons? Així no podem seguir.

No hi ha país si no hi ha persones que hi viuen i creixen, que treballen i somnien. La pàtria no és només un horitzó sinó un refugi. I no podem acceptar que la nació es tense fins a gairebé trencar-se mentre tots sabem que hi ha responsables d'això, gent que va mirar a un altre costat mentre havia de vetllar per tots, gent torpe en algun cas però deshonrada en molts altres. Gent culpable de traició. De traïr-nos a nosaltres, als ciutadans que els vam confiar la responsabilitat de regir la cosa pública. Així no podem seguir.

Portem quatre anys vivint una crisi que cada dia és pitjor. Perquè les polítiques que ens imposen als europeus simplement no funcionen. És un error seguir insistint en l'austeritat i no en el creixement. És una estupidesa seguir sacrificant la societat en l'altar de les finances. És un crim tancar els ulls al dolor de la gent. ¿Nosaltres que vam ser capaços de construir una Europa unida deixant enrera dos-cents anys de les pitjors guerres de la història, nosaltres els qui hem abolit les fronteres, nosaltres els qui hem assentat la democràcia des de Lisboa a Tallin, nosaltres ens hem de sotmetre ara i oblidar els nostres somnis després d'haver fet possible que coses molt més difícils passaren? Així no podem seguir.

La democràcia no admet ficcions ni trampes. El parlament no pot ser sotmès a un consell d'administració ni el govern ser humiliat per una tribu de brokers. La primacia de la política sobre l'economia és una de les garanties de que ens hem dotat a base de suor i llàgrimes. I ara no podem renunciar-hi només perquè el mercat s'ha fet global i no controlem aquest o aquell mecanisme. Els nostres polítics estan obligats a imaginar un futur i fer-lo possible, o el pacte social que va fer neixer la democràcia moderna simplement es trencarà. I això no ho podem consentir.

Tenim un combat a fer, urgent, per la raó. I deixar d'estar acovardits i acomplexats és el primer pas. Imprescindible.

director@vilaweb.cat

10 raons per les que faré vaga el 29 de març - Núria Puigbó, Helena Roig, Meritxell Sanchez-Amat i Nani Vall-llossera. Metgesses de família de l’Institut Català de la Salut

1. Perquè sóc testimoni cada dia a la consulta del patiment de la gent que perd la feina i que veu com l’estigmatització i la culpabilització que es desprenen del discurs hegemònic actual sobre la classe treballadora s’afegeixen a les seves dificultats econòmiques i a l’afectació psicològica i de les relacions socials i familiars. Es pretén confondre la societat amb missatges que relacionen prestació d’atur amb aprofitament, ganes de treballar amb acceptació d’una feina siguin quines siguin les condicions laborals o baixa mèdica amb absentisme laboral, per posar alguns exemples. Aquesta reforma laboral no farà sinó facilitar la destrucció de llocs de treball.
2. Perquè veig cada dia el patiment de la gent que progressivament veu degradades les seves condicions laborals.
3. Perquè veig cada dia el patiment de la gent que treballa en l’economia submergida i que no té cap dret laboral reconegut.
4. Perquè veig cada dia gent que ha de treballar malalta per por a perdre el seu lloc de treball.
5. Perquè veig cada dia actuacions de les mútues laborals que em fan sospitar conflictes d’interès.
6. Perquè aquesta pèrdua de drets va afectant a gent més propera, companys que mai van pensar que el seu treball perillés perquè el servei que donaven es considerava necessari i hi havia consens en la societat que la sanitat pública universal era un bé per tothom i s’havia de preservar de les forces del mercat.
7. Perquè veig com les meves condicions laborals es degraden i es menysprea la meva feina com a treballadora de la funció pública.
8. Perquè sé que la causa de la crisi no resideix en el dèficit públic ni en les relacions laborals.
9. Perquè la història ens jutjarà com la generació que va permetre sense oposició que es perdessin els drets aconseguits en 200 anys de lluites socials i laborals.
10. Perquè, ateses les intencions verbalitzades de “regular” el dret de vaga, és possible que aquesta sigui la darrera vegada que puguem exercir aquest dret.

dijous, 29 de març del 2012

Nos jugamos la esperanza - Júlia López

Integración de los conflictos y normas laborales: la ruptura del pacto constitucional por la Reforma Laboral (2012)
 Julia López. R. Hyman plantea la existencia del conflicto como una base de todas las relaciones tanto en el ámbito privado como en la esfera pública, esta afirmación compartida pone de relieve la importancia que los mecanismos de integración de las divergencias tiene en las sociedades. Estos mecanismos de integración de los conflictos son los que garantizan en última instancia niveles de paz social. El Derecho del Trabajo obedece a esta óptica recortando las desigualdades entre los contratantes en el contrato de trabajo y reconociendo la capacidad de incidir en la fijación de las condiciones de trabajo a través de la negociación colectiva. Es esta la óptica que, en mi opinión, se ha de adoptar para hacer una crítica contundente de lo que se ha querido denominar una Reforma Laboral y que realmentees una reforma del modelo de convivencia que nos dimos en una Constitución que cerró, formalmente, el período de la Dictadura franquista. La Reforma Laboral esconde detrás de los cambios de reglas de ordenación del mercado de trabajo un cambio que transciende éste para afectar al modelo de sociedad en sentido más amplio, en este sentido supone un cambio drástico y violento de las reglas de ordenación social.
La Reforma Laboral rompe, en primer lugar, el compromiso internacional que se plasma en la ratificación de los Convenios de la OIT  y en la cláusula que la interpretación de derechos impone el art. 10.2CE.
La Reforma Laboral rompe, en segundo lugar, el compromiso social que, plasmado en el texto constitucional, diseña una serie de derechos fundamentales que son la base de ordenación social. Los cambios que se han introducido, con toda una serie de modificaciones en el ámbito individual y colectivo, recortan de manera drástica los derechos sociales aumentando la desigualdad. Se hace además por vía de urgencia sin pasar así por el compromiso de pactos que supone una Ley Orgánica. Por Real Decreto-Ley no se puede regular – ya que la Constitución impone Ley orgánica – libertad sindical, huelga y materias de igualdad y no discriminación por género. Así pues es contundente la quiebra del modelo de garantías fijado en la CE que esta norma representa.
Los principales cambios que inciden en un modelo de mayor desigualdad y precariedad se aglutinan en torno a los cambios del modelo contractual de aprendizaje, contrato a tiempo parcial y el llamado contrato de emprendedores.
Respecto al modelo formativo,  se abre la posibilidad de contratos de aprendizaje de tres años y se amplía el límite de edad a 30 años, así como se permite el encadenamiento de contratos desde una perspectiva de distintas actividades en la misma o diferente empresa.  El modelo de contratación temporal diseñado en la Unión Europea
En cuanto a los modelos de reparto de empleo, el contrato de tiempo parcial a partir del cambio normativo permite la realización de horas extraordinarias desdibujándose así la diferencia con el contrato a tiempo completo y consolidando la violación del principio de proporcionalidad de derechos que la Unión Europea impone a través de las normas comunitarias. El impacto negativo será más fuerte para las mujeres si además se le añade que, a partir de la Reforma Laboral,  el empresario puede distribuir el 5% de la jornada anual de forma irregular.
Otro aspecto que se introduce en el último cambio normativo a nivel de contratación es el llamadocontrato de emprendedores, para empresas de menos de 50 trabajadores.  Esta medida de aparente incentivación de un modelo de contratación por tiempo indefinido se desvanece cuando se tiene en cuenta que el periodo de prueba, un año,  puede durar más que la media de contratos temporales que se celebran hoy.
El modelo de contratación se acompaña con el de erosión de los acuerdos, de los compromisos, para alterar las condiciones pactadas. La Reforma introduce una mayor unilateralidad en los cambios de condiciones de trabajo inicialmente pactadas, con una mayor apertura en la interpretación de las causas de justificación de los cambios y un procedimiento que elimina los mecanismos de acuerdo con los representantes de los trabajadores. La clasificación profesional ha eliminado las categorías profesionales y se refiere a los grupos, lo que da al trabajador una mayor vulnerabilidad en el tema de movilidades y daña de forma contundente la idea de carrera profesional.
En la línea que justifica la afirmación de que estamos delante de una Reforma Laboral que está más preocupada por despedir que por contratar,  se debilita la causalidad extintiva y se abaratan los costes del despido que pasa de 45 días a 33 días y de 45 mensualidades a 24 mensualidades como tope. Un punto importante es que se eliminan además los salarios de tramitación- que van desde el momento del despido hasta el momento que se califica por el juez como nula o improcedente la extinción- para los casos en los que el empresario opte en los despidos improcedentes por la no readmisión del trabajador. Se elimina la exigencia de autorización administrativa en los despidos colectivos.
El modelo de negociación que se impone quiebra el convenio colectivo de eficacia erga omnes, así de nuevo se abre la posibilidad de romper acuerdos adoptados previamente, lo que va a repercutir en los niveles de cobertura por negociación colectiva. Aquí las modificaciones que se implementan se aglutinan en torno a la posibilidad de utilizar mecanismos de descuelgue, que permiten no aplicar las clausulas del convenio colectivo en supuestos en los que hay causas económicas, técnicas, organizativas o de producción  -que se entienden de forma amplia- solo con un periodo de consultas no vinculante y en el que el desacuerdo se resuelve en la Comisión Nacional de Convenios Colectivos.
Junto a lo anterior, se da prioridad a las unidades de empresa con la consecuencia de debilitar el papel de los sindicatos como negociadores que están en las unidades de sector o de ámbito superior a la empresa.
La justificación de la Reforma laboral en clave de empleabilidad no se sostiene si se analizan los contenidos de la norma más pensada para cambiar condiciones de trabajo pactadas y terminación de los contratos. La Reforma Laboral derrumba un modelo de convivencia social que prima los acuerdos y que tiene como base los derechos fundamentales para imponer la unilateralidad empresarial como forma de violencia en las decisiones.
De las crisis solo se sale desde la solidaridad como valor del ordenamiento jurídico y como valor social.  Podríamos escuchar a Akerlof, Krugman, Stiglitz y así reconstruiremos sociedades y ciudadanos mejores -más solidarios-, o bien no escuchar estas voces y entonces seremos peores -más indiferentes a los dolores de los demás y más egoístas- y esta será la herencia que dejamos.  Si gana el egoísmo estos cambios transformadores serán más duraderos que la crisis económica yharán más difícil a las generaciones de jóvenes mejores preparados que nunca abrir las puertas a la construcción de sociedades en las que todos nos sintamos parte. Por tanto, nos jugamos la esperanza.

http://www.cristianismeijusticia.net/bloc/?p=6677&lang=ca#more-6677

Creado el 26 març 2012 por Júlia López

dimecres, 28 de març del 2012

Comunicat davant la nova reforma laboral

La Joventut Obrera Cristiana i la Germanor Obrera d'Acció Catòlica, com a part de l'Església en el món obrer i del treball, oferim aquesta reflexió davant l'aprovació pel Consell de Ministres d'una nova reforma laboral.

Ens trobem amb la 16a reforma del mercat de treball en democràcia. Fins ara les successives reformes laborals portades a terme pels governs, d'un o altre signe polític, amb el pretext de modernitzar i flexibilitzar aquest mercat laboral, han transformant la concepció i la funció del treball assalariat en la nostra societat i estan soscavant els drets de les persones treballadores i de les seves famílies.

Aquestes reformes sempre s'han presentat com una necessitat per a combatre l'atur, però només han aconseguit:

- incrementar l'ocupació temporal, especialment per als joves;

- diversificar les modalitats de contractació a la carta;

- abaratir el cost de l'acomiadament;

- reduir el creixement dels salaris;

- devaluar els serveis públics (serveis socials, educació i sanitat).

En definitiva, han aprofundit en el treball precari i en l'empobriment de les famílies treballadores. Un exemple el tenim en els anys de creixement econòmic anteriors a l'actual crisi: fins i tot creant-se riquesa i ocupació, aquestes no van servir per a disminuir la pobresa al nostre país.

Cap reforma no ha estat orientada cap a l'expansió d'una ocupació decent, com Benet XVI reclama en
l’encíclica “Caritas in veritate”. Els drets que emanen d'un treball a l'alçada de l’ésser humà no poden estar
subordinats a les exigències econòmiques. És l'economia que s’ha d'orientar a les necessitats de les persones i de les seves famílies; és l'ésser humà el centre de l'activitat econòmica i laboral. El respecte a la dignitat del treball, vinculat a la dignitat de la persona, és i ha de ser el criteri central d'una economia orientada per una “ètica amiga de la persona”.

Aquesta nova reforma és una altra agressió al treball humà com a principi de vida. Creiem que una reforma laboral que pretén ser completa i marcar un abans i un després en les relacions laborals, no pot fer-se sense el suficient consens social entre les persones treballadores i el col·lectiu empresarial. I hauria, a més, de respondre a les necessitats de les famílies treballadores i no a les exigències imposades pels mercats financers, les grans empreses, les institucions comunitàries i els organismes econòmics internacionals.

Aquesta reforma laboral és una volta de rosca més per flexibilitzar el mercat de treball:

- Trenca el dret constitucional a la negociació col·lectiva i a la capacitat organitzativa dels treballadors –no existeix negociació real dels treballadors en l'àmbit de l'empresa quan el 95% del teixit productiu espanyol està compost per empreses de menys de 50 treballadors. Aquest Reial decret contempla la fractura de la cohesió social en habilitar la “caducitat” dels convenis col·lectius desincentivant qualsevol negociació entre les parts.

- Facilita i abarateix l'expulsió del mercat de treball: treu impediments a l'acomiadament per causes econòmiques; rebaixa la indemnització de l'improcedent (passant a 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats) i elimina l'autorització administrativa per poder dur a terme els expedients de regulació d'ocupació. Els contractes indefinits amb aquesta nova regulació tampoc tindran, com els temporals, condició d'estabilitat.

- Obre el camí per ajustar els salaris a la productivitat. Amb aquesta reforma, els salaris dels treballadors més febles dependran de la voluntat unilateral de l'empresari.

- Dificulta, quan no impedeix o precaritza, l'ocupació juvenil. Més del 80% de l'ocupació destruïda per la crisi correspon a l’ocupació juvenil. El nou contracte de treball indefinit, especialment per a joves (també per a aturats de llarga durada), dirigit a les empreses de menys de 50 treballadors, es pot convertir, més que indefinit, en un contracte temporal sense causa justificada. Aquestes noves modalitats de contractació i regulació posen en veritable perill, encara més, l'estabilitat present i futura de la major part de la joventut.

No compartim la individualització de les relacions laborals que proposa aquesta reforma. Recordem als nostres governants que el treball és una experiència comunitària i que una de les funcions de l'empresa, segons la Doctrina Social de l'Església, és afavorir la comunitarietat. Tot el que suposi la individualització, donar prioritat als interessos personals enfront dels col·lectius, significa trencar la vocació a la comunió de l’esser humà

No és lícit eliminar drets i protecció de les persones treballadores amb l'argument de combatre l'atur i de reduir la temporalitat, quan han estat les polítiques econòmiques dels últims governs les que han provocat que hi hagi un teixit productiu tan feble i una ocupació tan precària.

No podem seguir flexibilitzant les relacions laborals sense garantir la seguretat d'una vida digna per a les persones treballadores i les seves famílies. I aquesta reforma es duu a terme en un context de fallida de l'Estat del benestar, de reducció del sector públic i de retallades dels serveis i prestacions socials sense precedents.

Aquesta reforma trenca el feble equilibri conquistat històricament entre capital-treball, allunyant-se del principi sempre defensat per l'Església de la prioritat del treball enfront del capital. A més, suposa un nou cop al Dret Laboral, limitant la seva capacitat de frenar la creixent mercantilització i “cosificació” del treball humà. Considerem que aquest Govern ha aprofitat l'estat de quietud i por de la major part de la ciutadania, per a eliminar velles conquestes laborals i aspiracions aconseguides després de moltes lluites de tantes persones al llarg de la història.

Els reptes actuals que travessa l'economia espanyola requereixen mesures polítiques concertades en l'àmbit
internacional que subordinin l'economia financera a l'economia productiva. Cal, com han demanat insistentment Benet XVI i el Pontifici Consell Justícia i Pau, una reforma del sistema financer internacional. Aquesta reforma suposaria avançar en justícia social i comunió de béns, redistribuint efectivament la riquesa existent; controlar l'economia especulativa i frenar el desmesurat afany de lucre, en lloc d'eliminar drets. Aquest és el camí que pot generar riquesa orientada a la creació d'ocupació decent i amb drets, i a disminuir la pobresa.

Com a Església en el món obrer, en les actuals circumstàncies, demanem a les autoritats polítiques, als agents socials i econòmics, al conjunt dels treballadors i de la societat, i especialment als cristians i cristianes, que caminem junts, amb la intenció d'eliminar les causes que han generat aquesta crisi econòmica i, al mateix temps, superem les estructures econòmiques i socials injustes que tant sofriment, deshumanització i pobresa estan generant a les persones.

També instem els partits polítics a corregir i reorientar, en el procés parlamentari, aquesta reforma laboral
posant al centre d’aquesta el treball decent i amb drets i, al mateix temps, animem a participar en les iniciatives i mobilitzacions que es convoquin per part de les organitzacions eclesials, socials i sindicals que ajudin a prendre consciència i a revertir aquesta situació tan lesiva per a les persones treballadores i les seves famílies.

Madrid, 16 de febrer de 2012

dilluns, 26 de març del 2012

No podem callar: La injustícia i la pobresa van creixent - Fòrum Joan Alsina


1.-La crítica situació actual i les seves causes.
    “He vist l’opressió del meu poble” (Èxode 3,7).

1.-Veiem la realitat: Els desnonaments, el sou que no arriba al final de mes, la manca de feina, els joves que han de sortir a l’estranger per poder treballar, la necessitat creixent del Banc d’Aliments, les cues a Càritas per poder subsistir, les persones buscant menjar en els contenidors i dormint en caixers, altres que ho passen molt malament i que tenen vergonya de demanar. Es prefereix suprimir uns llits dels hospitals que escons del Senat. Això sí, es fan grans retallades que faran encara més difícil crear treball per la manca de diner circulant.
2.-Són moltes ja les famílies que no tenen cap ingrés. La Conselleria de Treball ha manifestat que, en un breu termini, més del 70% dels que tenen subsidi d’atur es quedaran sense. Paral·lelament els beneficis de les grans empreses han augmentat un 20% i no es prenen mesures serioses contra el permanent frau fiscal. Sempre reben els més pobres.
3.-L’Estat Espanyol ha venut armament per valor de 1.128 milions d’euros, molt del qual destinat a països pobres en conflicte, en situacions de tensió i on es vulneren els Drets Humans.
4.-L’ajuda a la cooperació es desploma. La retallada real a les ONG de Catalunya està xifrada en un 55%, cosa que ha fet disminuir la convocatòria de programes de sensibilització i cooperació. Moltes ONG potser desapareixeran i els programes destinats a combatre la fam es veuran molt afectats. La crisi, l’especulació sobre els cereals i la falta d’ajudes faran créixer encara més la fam en el món.
5.-Estem patint una dictadura dels mercats especulatius. El que mana i disposa en el món no són ni els governs ni les institucions, elegits democràticament, sinó la tirania del sistema econòmic especulatiu, amb persones, grans bancs i empreses concretes, que monopolitzen l’economia mundial.
6.-La ideologia i la imposició del neoliberalisme econòmic, que fomenta la cobdícia i el lucre d’unes minories, retalla i anul·la els drets més fonamentals de moltes persones i famílies condemnant-les a l’empobriment. “El sistema amb una mà roba i amb l’altra presta. Les seves víctimes com més paguen, més deuen; com més reben, menys tenen; com més venen, menys cobren” (Eduardo Galeano).
7.-Sembla que tots siguem còmplices de la cada vegada més injusta situació actual, perquè no ens atrevim a denunciar clarament com s’ha arribat fins aquí i quins són els responsables.
8.-Davant d’aquesta realitat veiem entitats d’Església, com Càritas i altres, amb centenars de persones voluntàries, que fan costat a les víctimes de la crisi, però veiem també que una bona part de la jerarquia eclesiàstica segueix amb cerimònies ostentoses i anacròniques, utilitzant objectes rics i valuosos propis de museus, que contrasten amb la senzillesa i autenticitat de l’Evangeli de Jesús. Veiem que grans sectors de l’Església s’assemblen cada vegada menys al que havia somiat el Concili Vaticà II (estem ja als 50 anys d’aquella primavera del papa Joan XXIII), i que no s’apliquen els ensenyaments de les encícliques socials dels darrers papes.


2.-Denúncia i valoració des de l’Evangeli.
    “He sentit el clam dels esclavitzats” (Èxode 6,5).

1.-Amb l’excusa de la sortida de la crisi, s’estan violant impunement drets humans bàsics, com són el dret al treball i a l’habitatge. Per aquest camí no es veu cap sortida de la crisi, en canvi es perden llocs de treball i es retallen drets laborals i socials, sindicals i salarials. L’atur, la falta de subsidis, la pobresa que va creixent són un atac a la dignitat de persones i famílies. La persona humana és tractada cada vegada més com una simple mercaderia.
2.-Els governs, en lloc d’actuar per posar fre a l’especulació econòmica, ignoren o reprimeixen la justa indignació dels que exigeixen treball i habitatge per a tothom.
3.-Són injustes i immorals les retallades de les prestacions socials, sobretot en sanitat i educació. Caldria pensar si no ho són també els polítics que les realitzen. S’han d’exigir responsabilitats penals per als professionals corruptes que tenen sous escandalosos, o que s’han adjudicat indemnitzacions milionàries o pensions vitalícies en deixar entitats financeres. No veiem retallades proporcionades en els sous dels polítics, economistes, empresaris, esportistes d’èlit, ni en l’àmbit militar.
4.-Els governs miren cap a un altre costat. Només cal repassar els programes electorals per constatar que no es parla d’eradicar la pobresa. En canvi, augmenten els casos de corrupció i “la justícia, com els escurçons, només pica als que van descalços” (Òscar Romero).
5.-Tots els grups solidaris i ONG, que no han de substituir l’obligació d’actuar que tenen les institucions públiques, haurien de prendre consciència de la gravetat de la situació i buscar camins de resposta.
6.-Aquesta situació reclama compromisos ràpids i eficaços. Esperem de totes les esglésies i confessions religioses respostes contundents a la nova realitat. Totes inclouen en el seu missatge una atenció preferent per als pobres. Totes hauríem de posar en pràctica la denúncia profètica de la situació d’injustícia en que viuen molts germans nostres, com van fer, amb totes les conseqüències, Joan Alsina i Joaquim Vallmajó.
7.-No sentim la veu crítica de la jerarquia eclesiàstica, tan insistent en altres temes, davant la greu situació que vivim. Els creients en Jesús de Natzaret hem de repensar els nostres plantejaments en coherència amb el missatge de l’Evangeli: “Vaig tenir fam, i em donàreu menjar, ... Tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25,35ss). “Qui s’ha adonat de les injustícies causades per la mala distribució de les riqueses, captarà la protesta, silenciosa o violenta dels pobres. I la protesta dels pobres avui és la veu de Déu” (Hélder Càmara).


3.-Què es va fent i què cal fer.
    “Jo us trauré dels treballs forçats i us alliberaré de l’esclavatge” (Èxode 6,6).

1.-Denunciem clarament el sistema pervers i lladre dels anomenats mercats i de l’economia especulativa, que els governs mantenen com a legal, quan de fet és totalment injusta, tirànica, cega i immoral, i s’hi amparen persones i entitats amb noms i cognoms.
2.-Demanem transparència en totes les institucions socials, polítiques, eclesiàstiques i en tots els àmbits de la vida pública i religiosa.
3.-Reafirmem que l’economia i la política han d’estar sempre al servei de les persones i de la societat i no al revés, com estem veient. Això és una constant en el pensament social de l’Església. Les necessitats personals i socials són el centre de tot.
4.-Volem somoure la passivitat dels que més pateixen la greu situació de crisi; ser una veu crítica i veu dels qui no tenen veu. Motivar la militància obrera i sindical, sempre amb sentit crític.
5.-Donem suport i ens comprometem a col·laborar amb els grups que van fent xarxa de mentalització i d’acció: als moviments i grups solidaris, a les ONG, a Càritas, a Àkan, al Banc d’Aliments, a les cooperatives, als grups dels indignats que posen en qüestió aquest model de societat, etc. Fem costat a les persones i grups que lluiten pels valors de justícia i transformació social, que són valors que aprenem de la paraula i l’acció de Jesús i del seu Evangeli (JOC, HOAC, ACO, Capellans Obrers, etc.).
6.-Ens comprometem en les nostres comunitats a prioritzar i escoltar la veu dels empobrits i buscar camins d’acció eficaç per donar-hi resposta. Repensem l’ús dels nostres diners; no són nostres, cal compartir-los. Ens preguntem: fins a on podem guanyar, fins a on podem gastar, fins a on podem guardar? Volem posar en pràctica la cultura del compartir els béns. Ser solidari avui vol dir viure sòbriament per poder compartir el que som i el que tenim amb els més necessitats. Hem d’exercitar la “compassió” (que vol dir “patir amb els que pateixen”). No és just que nosaltres tinguem tant i altres tan poc. Ens hem d’igualar. Respondre a l’actual crisi ens farà més dignes, més lliures i més feliços.
7.-Quan hi ha tantes persones sense habitatge, cal replantejar l’ús dels béns eclesiàstics, habitatges i locals de l’Església. Seria testimonial que part del patrimoni d’objectes ostentosos de culte fossin utilitzats per pal·liar la situació de moltes famílies. Demanem més claredat en tots els àmbits de l’economia eclesiàstica, des del Vaticà al bisbat, parròquies, patronats, fundacions, etc.
8.-Volem pensar globalment però actuar localment. Molta gent petita, en molts llocs petits faran coses petites que ajudaran a canviar el món. No ens equivocarem mai quan ens posem al costat dels qui més pateixen la crisi, en forma d’explotació, d’atur, de discriminació i d’anul·lació dels drets humans més essencials.

Fòrum Joan Alsina
Març de 2012

diumenge, 25 de març del 2012

Eurovegas: crear ocupació a qualsevol preu? - Comissions i associacions de Justícia i Pau a Catalunya

Justícia i Pau és una entitat cristiana creada l’any 1968 per tal de contribuir a la promoció dels drets humans, la justícia social i la pau en el nostre país. Fidel a aquesta missió, Justícia i Pau ofereix públicament les seves reflexions sobre diferents aspectes de la realitat social i política, sobre els quals considera necessari sensibilitzar la ciutadania i els poders públics.

Per aquest motiu, volem expressar la nostra greu preocupació davant del projecte d’inversió empresarial conegut per “Eurovegas”, al qual el Govern de la Generalitat sembla decidit a donar suport, per tal que s’instal·li a Catalunya.

1. Certament, és comprensible que un projecte que promet oferir milers de llocs de treball, en els actuals moments de crisi, amb xifres d’atur alarmants, resulti atractiu i sigui políticament difícil de rebutjar. Ara bé, malgrat la greu situació econòmica, l’esforç per crear ocupació i estimular l’economia no es pot fer a qualsevol preu. Cal sempre preservar la dignitat de les persones i vetllar pel seu desenvolupament humà integral.

2. Per això, és necessari avaluar l’impacte social, territorial, urbanístic, mediambiental i àdhuc econòmic a llarg termini de projectes d’aquesta envergadura, així com la trajectòria de les persones o empreses que el promouen. Des de tots aquests punts de vista, considerem que un projecte basat en el negoci de l’oci vinculat al joc, no és el tipus d’inversió que convingui al nostre país.

3. D’una banda, el projecte planteja greus interrogants ètics. El jocs d’atzar amb diners d’aquestes característiques no és un tipus d’activitat que afavoreixi el creixement personal, ni la salut pública, ni l’ús responsable dels diners, ni el benestar social i, per tant, no mereix suport polític. A més, l’experiència històrica demostra que aquests tipus de projectes atrauen activitats relacionades amb el blanqueig de diners, la prostitució, el tràfic de drogues i altres activitats il·legals pròpies d’organitzacions mafioses o criminals.

4. Des d’un punt de vista democràtic, seria encara més difícil justificar un suport polític que estableixi excepcions en l’aplicació de les lleis laborals o fiscals, tracte que seria discriminatori per a altres activitats empresarials èticament impecables, sotmeses a fortes i múltiples exigències legals.

5. A tot això cal sumar-hi que les dimensions del projecte apunten a un model de desenvolupament territorial aliè a les característiques tradicionals del nostre país i que no afavoreixen un urbanisme integrador útil per la cohesió social, ni tampoc un turisme que promogui el coneixement de Catalunya, de la seva història, de la seva cultura i de la seva gent. I encara resulta més preocupant si, com en aquest cas, els terrenys elegits formen part d’una zona sensible mediambientalment, com és el delta del Llobregat.

6. D’altra banda, quan s’avalua el benefici sobre l’ocupació laboral d’un projecte d’aquests tipus, cal tenir en compte no solament la creació de llocs de treball, sinó la seva estabilitat, la seva qualitat i la coherència del tipus de treball amb la dignitat de les persones, així com les oportunitats reals per als treballadors locals. I cal també avaluar la viabilitat a llarg termini d’aquesta inversió, tenint en compte la dependència econòmica que pugui generar i els seus costos col·lectius derivats del serveis públics exigits per les noves instal·lacions. En aquest sentit, cal tenir molt present que l’aigua i l’energia són actualment recursos escassos i molt costosos d’obtenir.

7. Finalment, volem indicar que, com ha subratllat Benet XVI, l’arrel d’aquesta crisi “no és només de natura econòmica i financera, sinó abans de tot, de tipus moral, a més d’ideològica. L’economia té necessitat d’ètica per al seu correcte funcionament, i no d’una ètica qualsevol, sinó una ètica amiga de la persona”.  És per això que els poders públics no poden afrontar aquesta crisi potenciant activitats econòmiques èticament dubtoses, poc compatibles amb el desenvolupament integral i solidari de les persones i de la societat.


Comissions i associacions de Justícia i Pau a Catalunya.

Barcelona, 21 de març de 2012

divendres, 23 de març del 2012

Per què faré vaga el dia 29 de març? - Josep Vicenç i Eres


Fonamentament faré vaga per dignitat i sobretot perquè crec que no vull que em passi com al pastor protestant Martin Niemoeller (1892-1984) que quan va voler reaccionar davant dels atacs criminals dels nazis ja no hi va ser a temps i ens va deixar la coneguda cita:  "Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi" (és una cita que tradicionalment s’ha atribuït erròniament al dramaturg Bertolt Brecht, que la va popularitzar).
També us haig de dir que sóc economista i que he treballat al sector financer i , per tant, en aquests moments de crisi dec ser “un dels més grans dels pecadors”. En aquests moments, però, sóc professor d’un institut d’ensenyament públic.

El motiu pel qual faré vaga no és perquè l’any passat em vam rebaixar un 7% del sou i aquest any me’l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga perquè m’hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d’alumnes per classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de promoció i formació.
El motiu tampoc serà que en el meu centre s’hagin reduït les aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que, malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les despeses del funcionament ordinari de l’institut (neteja, calefacció, llum...). Aquests dèficits s’han produït a la majoria dels centres d’ensenyament i s’han hagut de cobrir (sense dir-ho obertament) amb aportacions extres dels propis pares i alumnes, les ampas o els fons de reserva dels menjadors. També s’ha reduït unilateralment en un 15% les hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i instituts.
Faré vaga sobretot perquè, de les setze reformes laborals que s’han fet des del 1979, aquesta  és la més radical, com molt conscientment la va definir la vicepresidenta de govern dient que “hi hauria un abans i un després d’aquesta reforma”. 
Aquesta contrareforma es va aprovar el dia 8 de març del 2012 al Congrés de Diputats per 197 vots a favor (179 PP, 16 CiU, 1 UPN i 1 Foro Astúrias) i va rebre  142 vots en contra de la resta dels diputats presents. És una indecència social ja que el seu objectiu final no declarat -que el podrem comprovar d’aquí a un any- és una baixada generalitzada dels salaris ja que suposarà la substitució de treballadors experimentats (ara molt barats d’acomiadar) per uns altres de nous amb uns sous molt més baixos que els que hi havia fins ara.

Per exemple, en el decret de la reforma  podem trobar les intencions ocultes només fixant-nos en les paraules que se citen amb més freqüència. Així, hi surt 194 vegades la paraula contracte, 124 vegades les paraules extinció o suspensió, 148 el mot acomiadament, però només 78 la paraula acords, 29 vegades negociació i 14 vegades la paraula pacte.

Com que sóc funcionari, la reforma aparentment no m’afectarà, però tingueu clar que afectarà els nostres amics, coneguts i saludats ja que a partir d’ara qualsevol empresa pot fer un “acomiadament col·lectiu” (els coneguts ERO -Expedients de Regulació d’ocupació-) si ”hi ha hagut una disminució persistent durant tres trimestres consecutius dels ingressos o de les vendes” (Art 51.1.). Actualment la majoria d’empreses compleixen aquest requisit o s’ho faran venir bé per complir-los, si ho desitgen. A més es pot fer aquest ERO sense que calgui l’autorització prèvia de l’administració (Art 47), a diferència del que passava anteriorment, cosa que era un fre a la discrecionalitat empresarial en els acomiadaments per causes objectives. Ara només cal comunicar-ho als treballadors i a l’autoritat laboral, com un pur tràmit protocol·lari o com a deferència informativa, sense cap valor jurídic.
És una contrareforma que arriba al moll de l’os dels drets laborals, ja que els nostres fills (i qualsevol persona, independentment de l’edat) podran ser contractats per les empreses de menys de 50 treballadors amb el nou “contracte indefinit de suport als emprenedors” (Art. 11) amb un període de prova d’un any. Sí, ho heu llegit correctament: “període de prova d’un any”. Per tant, per la porta del darrere, s’ha creat un contracte que permet l’acomiadament totalment lliure i gratuït durant un any i sense cap mena d’indemnització.
Aquesta reforma neoconservadora abarateix fins a extrems ridículs l’acomiadament improcedent (aquell en el qual l’empresa no pot provar els motius al·legats per despatxar un treballador per motius disciplinaris) ja que s’han eliminat els salaris de tramitació, que eren les nòmines que el treballador deixava de cobrar mentre estava acomiadat improcedentment (Art. 56). Ara no es té dret a cobrar aquests sous i la seva indemnització s’ha reduït de 45 dies per any treballat a 33 i s’han reduït quasi a la meitat els imports màxims, que passen de 42 mensualitats a 24.
Encara que tot sovint es diu que, amb aquesta reforma, ens homologuem a les condicions del nostre entorn europeu, no és del tot cert. Per exemple a Alemanya, quan un acomiadament disciplinari d’un treballador és declarat improcedent, s’ha de readmetre el treballador obligatòriament i pagar-li els salaris de tramitació.
Si no fes vaga no seria un bon fill, no seria agraït a la generació dels nostres pares que van fer un gran esforç de mobilització social i vagues molt dramàtiques per aconseguir unes condicions laborals decents per a la nostra generació.
També us haig de dir que aquests dies he sentit molts companys que han comentat que encara que estan molt indignats no faran vaga ja que “no servirà de res”, que sí “que serviria si tothom ho fes” o que “els que han fet la reforma volen que fem vaga ja que així quedaran avalats com uns gestors durs en els conflictes de cara a les actuals autoritats conservadores liberals europees i al FMI”.  A tot això només us haig de dir el que em deia la meva àvia Leonor: “qui no plora, no mama” o, per dir-ho, amb paraules modernes  “si no et queixes, després no reclamis”. En definitiva, doncs, el dia 29 de març hi haurà molts treballadors –alguns amb contractes molt precaris- que faran vaga ja que recordaran amb orgull els seus  pares i avis, i sobretot pensaran en el futur dels seus fills.
Sobretot farem vaga i perdrem una part important del sou per coherència ja que volem ser escoltats i respectats. Ara sí -en paraules de Bertolt Brecht-  som treballadors que volem ser, encara que només sigui per un dia, bones persones, per tal d’esdevenir imprescindibles: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són molt bons. N'hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles...”

Josep Vicenç i Eres. Professor de Recursos Humans a l’Institut Sant Feliu de Guíxols i a la Universitat de Girona,  i membre de Justícia i Pau de Girona. 

dimecres, 7 de març del 2012

La presencia extranjera en Somalia - Teresa de Fortuny, Xavier Bohigas, Alejandro Pozo

Este artículo recoge algunos de los datos más significativos de la presencia militar española en Somalia en relación a la piratería. En un artículo del número 42 de esta publicación (Materiales de trabajo) hablábamos de las operaciones militares españolas en el Cuerno de África. Recuperamos el tema para abordar otros aspectos de la situación en aquella región y, más especialmente, en Somalia.1

Llegiu l'article sencer a

Un año de revueltas en Siria: un año más de represión al estilo Al Asad - Valentina Saini

Este artículo ofrece datos analíticos que nos ayudan a entender algunas de relaciones de fuerzas que estan en juego en Siria.Lo que está ocurriendo en Siria es devastador y criminal. Por eso el último veto de Rusia y China a la resolución más suave que se haya presentado hasta ahora (06/02/12) en el Consejo de Seguridad de la ONU sobre Siria ha desencadenado tanta indignación.

Llegiu l'article sencer a

Los retos del movimiento del 15 de mayo - Carlos Taibo

El futuro del movimiento del 15 de mayo depende de factores varios: si uno de ellos es la condición de las políticas de nuestros gobernantes, otro lo aportan circunstancias azarosas de muy difícil consideración. Pero, por encima de todo, el porvenir del movimiento depende de la capacidad de éste para hacer frente a un puñado de retos que se presentan en su horizonte inmediato. Identificaremos aquí diez de esos retos.

Llegiu l'article sencer a

Teología política -marzo 2012- Benjamín Forcano

Vivimos en todo tiempo tras una causa ¿cuál? que dé sentido a nuestra vida. La avaricia de las sirenas neoliberales hacen perder el rumbo, la mesura y la paz. Necesitamos bajar al desierto del silencio, revisarnos y desenmascarar todo fingimiento y saber escuchar al espíritu, en todos derramado, que nos alumbra desde adentro.

Llegiu l'article sencer a

Salvador Busquets: “Los ‘sin techo’ cada vez son personas mejor formadas”

Entrevista en La Vanguardia con Salvador Busquets, Director de Arrels Fundació y miembro del área social de Cristianisme i Justícia. Desde 1987 acompañan a aquellos que, por una razón u otra, han quedado en el lado más marginado de la sociedad, es decir, en la indigencia. La Fundació Arrels ha atendido durante estos años a más de 6.000 personas en situación de exclusión social severa, y gracias a su ayuda muchas de ellas han podido empezar una nueva vida.

Llegiu l'entrevista sencera a

dimarts, 6 de març del 2012

La relatora de l'ONU recorda que l'estat espanyol està incomplint pactes internacionals sobre el dret a l'habitatge

Raquel Rolnik, es va reunir aquest dijous a Barcelona amb un centenar de persones afectades per  processos d'execucions hipotecàries. En l'acte, la Relatora de les Nacions Unides per un Habitatge Adequat que va ser convidada per l'Observatori DESC, va responsabilitzar el govern de la situació d'emergència en què es troben milers de famílies a l'estat espanyol i va culpar els bancs de la bombolla immobiliària.

Llegiu la informació sencera a

dilluns, 5 de març del 2012

Amor cristiano y lucha de clases - Giulio Girardi

Aquest llibret, tot i ser publicat els anys seixanta, manté un interès i una actualitat que en fan recomanable la relectura. Podeu descarrer-lo en format pdf a la biblioteca de Servicios Koinonia. Els autors són posats per ordre alfabètic i és molt fàcil de trobar.

Giulio Girardi, conciencia crítica del catolicismo - Juan José Tamayo

Son muchos los recuerdos que se agolpan en mi memoria tras recibir la noticia del fallecimiento de Giulio Girardi, protagonista de algunos de los acontecimientos liberadores más significativos de la reciente historia del cristianismo, uno de los más brillantes teólogos de la liberación y conciencia crítica del catolicismo romano. 

Llegiu l'article sencer a

Ha muerto Giulio Girardi - Jaume Botey Vallés

Al recibir la noticia no pude menos de pensar que nos deja uno más de nuestros padres y hermanos en la fe y el compromiso. De aquellos que intervinieron en el Concilio para buscar espacios de permeabilidad entre fe e Iglesia y mundo; de los que se acercaron con compasión a las mayorías pobres de América Latina y ayudaron a entender el evangelio como Buena Nueva de Liberación;

Llegiu l'article sencer a

Crisis de las grandes Causas, desafíos de futuro - Frei Betto

Soy de la generación que tenía 20 años de edad en la década de 1960. Generación que vibró con el éxito de la Revolución Cubana, la victoria del heroico pueblo vietnamita sobre la mayor potencia bélica y económica de la historia (EEUU); que admiró a los Beatles y que, gracias a la píldora, conquistó la emancipación de la mujer y la revolución sexual, y redujo el prejuicio de la homosexualidad.

Llegiu l'article sencer a

Legalitat i legitimitat - Dolors Oller

Aquestes darreres setmanes hem assistit a accions de denúncia i sensibilització de l'opinió pública en relació a una pràctica legal contra els Drets Humans, indigna de qualsevol Estat que es proclami com a Estat de Dret: la situació que es viu als Centres d'Internament per a Estrangers (CIES).

Llegiu l'article sencer a

Eurovegas? No, gràcies - Jesús Renau

No és fàcil dir que no a una oferta de llocs de treball tant a la construcció com als serveis. No és fàcil dir que no a una possibilitat d’impostos per ajuntaments i administracions que sembla que van ben apurades. No és fàcil dir que no a l’ampliació de l’àrea metropolitana com un espai de turisme, oci, casinos negocis, congressos i moltes altres coses. 

Llegiu l'article sencer a

Versión en castellano en

diumenge, 4 de març del 2012

Ni exorcismos ni conjuros - Juan Masiá Clavel

Cuando Nicki Minaj escenificó un exorcismo, con insinuaciones eróticas entrelazadas en simbología religiosa, creyentes escandalizados pusieron el grito en el cielo. Criticaron su actuación en la gala de los premios Grammy y a la organización que lo consintió. 

Llegiu l'article sencer a

dissabte, 3 de març del 2012

La HOAC y la JOC ante la nueva reforma laboral

La Juventud Obrera Cristiana y la Hermandad Obrera de Acción Católica, como parte de la Iglesia en el mundo obrero y del trabajo, ofrecemos esta reflexión ante la aprobación por el Consejo de Ministros de una nueva reforma laboral.

Llegiu la reflexió sencera a

8 de marzo: Dia de la mujer Trabajadora - Manifiesto 2012

El 8 de marzo es un símbolo para las mujeres de todo el mundo. Ya cumplido el primer centenario de los trágicos hechos que recuerdan este día, el Día Internacional de la Mujer Trabajadora todavía tiene muchas razones para existir y muchas discriminaciones que borrar, para caminar hacia una sociedad con igualdad de oportunidades.

Llegiu el manifest sencer a

divendres, 2 de març del 2012

Los obispos españoles y el dinero - José Mª Castillo

Cuando hablo aquí de los obispos españoles, me refiero a todos. A los que hablan de este asunto. Y a los que no dicen nada de esto. A los que están en activo. Y a los jubilados. Porque en esta cuestión, y tal como están las cosas, el silencio es complicidad. El silencio de los obispos y de quienes no somos obispos.

Llegiu l'article sencer a

Informe sobre l'escut antimíssils - Centre Delàs

El Centre Delàs presenta el seu informe núm. 10: Escut antimíssils a la base de Rota. Un pas més en la militarització mundial, en el qual s'argumenta l'impacte negatiu que la instal·lació d'aquest projecte militar tindrà per l'economia i seguretat espanyoles.

Podeu accedir a l'informe i descarregar-lo des de

Versión en castellano en

El huracán Arcadi Oliveres en Bilbao: reflexiones del día después y oximorones

El imán que ejerce Arcadi Oliveres entre la ciudadanía que abarca todas las edades, credos, religiones, políticas y géneros no tiene que ver con sus conocimientos en economía, que también.La energía imantada que despierta esta persona proviene de su belleza interior, de tratarse de un “humano formidable” (en palabras de un amigo mío), de ser, actuar y comportarse con coherencia, humildad y humanidad. 

Llegiu l'article sencer a

“El progresismo puede tener varios años por delante” - entrevista a Ignacio Ramonet

Periodista y escritor,  Ramonet dijo a Página/12 que la mayoría de los gobiernos de Sudamérica cumple la función de los socialdemócratas europeos en los ’50 y que si no cometen errores pueden aspirar a un ciclo largo de gobierno. Nacido en Pontevedra y emigrado con su familia a Francia, Ignacio Ramonet dirige hoy Le Monde Diplomatique en español. Fue uno de los animadores del primer Forum en 2001 y es uno de los periodistas que más recorren el mundo y observan sus distintas realidades.

Llegiu l'entrevista sencera a

Cómo enfrentarnos a la sexta extinción masiva - Leonardo Boff

Ya nos hemos referido anteriormente al hecho de que el ser humano, en los últimos tiempos, ha inaugurado una nueva era geológica –el antropoceno–, era en la que él aparece como la gran amenaza para la biosfera y el eventual exterminador de su propia civilización. 

Llegiu l'article sencer a

dijous, 1 de març del 2012

Líbia, un negoci prometedor per les Companyies Militars Privades - Francesc Benítez

El passat 9 de desembre, el portal d’informació United Press International difonia una article on s’informava dels moviments d’acostament a Líbia que estan realitzant algunes Companyies de Seguretat Privades (o Companyies Militars Privades) com ara Blue Mountain Group, Olive Group, AKE, Garda Security Group, Control Risks Group i Gallice Security1.

Llegiu l'article sencer a

Rusia está cambiando. Elecciones presidenciales, 2012

Rusia está cambiando. Por primera vez en décadas, importantes sectores de la población han salido a la calle para expresar su descontento por el presunto fraude electoral en las de las elecciones generales del 4 de diciembre de 2011. Tras el anuncio de los resultados, las manifestaciones de protesta en las calles de Moscú y otras ciudades de Rusia se han multiplicado, los debates públicos en los medios y las redes sociales se encuentran en plena ebullición. 

Llegiu l'article sencer i el dossier a

Levantamientos populares en el Mundo Árabe

Las revueltas populares, desde Túnez hasta Siria pasando por Bahrein, han llevado al mundo árabe a una fase de transformación inimaginable hace unos meses. Los gobiernos de la región se han enfrentado y se siguen enfrentando a movimientos de contestación social y protestas surgidos de décadas de opresión de gobiernos autoritarios con altos niveles de corrupción y del escaso progreso social. 

Llegiu l'article sencer i el dossier a

Dación en pago si conviene - Jordi Calvo Rufanges

El Ministro de economía, ex-Lehman Brothers, ha propuesto códigos de conducta, de buenas prácticas, a pedir de buen rollito que los bancos sean buenos y acepten la dación en pago en aquellos casos en que consideren que deben hacerlo.

Llegiu l'article sencer a