Icones, el psicoanalista i Eurovegas - Bru Rovira

Canvi. El desgavell de l'economia i l'empobriment demanen un canvi de model. Costa, però, pensar més enllà del dia a dia i de l'obsessió per transformar un món sense variar el rumb de navegació. Potser hauríem d'aprendre dels pintors bizantins, que per trobar una nova manera d'interpretar la llum ho feien des de la foscor en un acte d'introspecció.

En el llibre Visión desde el fondo del mar , Rafael Argullol explica l'extraordinària història d'una escola de pintors bizantins, de l'època de Justinià, que abans de pintar les seves icones es tancaven en la total obscuritat de la cel·la durant dies i dies després de tapiar la finestra per evitar que hi entrés la llum. El pintor monjo només es considerava preparat per pintar la icona, i per tant sortir de l'internament de la cel·la, quan era capaç de visionar noves formes sorgides d'aquesta mort introspectiva de la foscor. I era aleshores, en retornar de l'esfera provisional de la inexistència, quan començava a pintar inspirat per una llum desconeguda: una nova manera de mirar.

Un amic psicoanalista explica que molts dels seus pacients que fa uns anys vivien instal·lats en la dèria de gastar-gastar, guanyar-guanyar, consumir-consumir, comprar-comprar, i estaven encegats i emmalaltits pel que ell anomena barra lliure del capitalisme , han donat pas a una nova classe de pacients que repeteixen una vegada i una altra el karma "que malament que anem, que malament que anem".
Sense entrar en el gaudi que tots podem trobar en l'obsessió repetitiva de l'èxit o la desgràcia -aquesta preferència a existir com a víctima en vista de la dificultat d'afrontar les teves pròpies misèries-, és evident que avui estem immersos en uns moments de gran confusió general. En comptes de fer, però, com aquells pintors bizantins i mirar de buscar "una nova llum", "una nova manera de mirar", la impressió és que caminem anestesiats tot entonant "que malament que anem, que malament que anem". Com un ramat, avancem entregats a la bombeta que ens encega i ens ha de rostir.
¿És possible que ens en sortim sense reinventar-nos i canviar la posició? Edoardo Nesi, escriptor i exempresari italià del tèxtil, narra en el llibre Historia de mi gente la seqüència en què s'ha vist atrapat, el que ell anomena sistema Itàlia , concretament la indústria tèxtil, fins a ser destruïda per l'economia del món global. Primer, diu Nesi, els italians es van convèncer que farien una pila de diners si tenien l'habilitat de reduir fins a la mínima existència les fàbriques i desembarcaven a la Xina per treballar amb obrers molt més barats. Aquests obrers, d'altra banda, serien en el futur el nostre mercat: mil milions de persones esperant amb ànsia per comprar productes made in Italy ! Una bicoca! El que ha passat, però, conclou Nesi, és que els xinesos en comptes de comprar made in Italy s'han dedicat a produir-lo, a copiar-lo i a vendre'l. De manera que s'han tancat les fàbriques italianes, s'han perdut els llocs de treball i tota la tradició i l'energia creadora s'han esfumat en l'insondable garbuix de la globalització, on procreen els diners sense nom, deslocalitzats de la vida compartida de la gent i les multinacionals sense nacions.
El model de país
Als catalans se'ns presenta ara una proposta que es diu Eurovegas i que el Govern planteja -amb molt poc debat públic, atès que afecta el model de país- com una solució de creixement, una mena de panacea per sortir de la crisi. Eurovegas, diuen, aportarà milers de llocs de treball i farà de Catalunya un centre d'oci i turisme únic a Europa, a més a més de dotar-nos de les infraestructures necessàries per atreure tota mena de congressos internacionals. Sobre el model dels centres d'oci del magnat Sheldon Adelson, s'ha escrit molt i és prou conegut quina mena de partitura interpreta la seva música perquè algú pugui pensar que darrere el projecte hi pot haver una visió del país més enllà del seu propi negoci.
Hi ha un nou element que ha publicat aquest diari i que ens hauria de fer arrufar una mica més el nas: pel que sembla, Adelson, a part de voler canviar tota mena de normatives -sobre tabac, sobre menors, sobre el joc...-; a part de voler gaudir de privilegis en els pagaments a la seguretat social, els impostos, les normes urbanístiques; a part de tot això i una mica més, el que pretén és comptar amb un crèdit del Banc Europeu d'Inversions per finançar el projecte.
I és el mateix Govern qui està fent les gestions amb la UE perquè el crèdit es pugui fer efectiu -aquests crèdits només es donen quan es tracta de finançar projectes estratègics-. La resta de les inversions promeses pel magnat s'anirien fent a mesura que els casinos i les instal·lacions li donin beneficis. I aquí hi ha una pregunta a fer: si el projecte és estratègic, si l'oci i el turisme formen part del model de futur de Catalunya, si s'encoratja Adelson amb suports i avantatges, inclosos els crèdits, i els beneficis que s'espera obtenir són portentosos, per què no ho fan els empresaris catalans amb la societat catalana amb un projecte reconeixible com van ser els Jocs Olímpics?
L'exemple dels bizantins
¿Hem de pensar que potser és així perquè l'empresari català té una idea particular del país i dels seus compromisos, que queden suficientment explicats en una economia submergida i una fuga de capitals constant, valorada el 2011 en 16.000 milions d'euros, segons les dades del ministeri d'Hisenda?
Si del que es tracta és que ens reinventem, fer la jugada que fa avançar com fan els jugadors d'escacs quan mouen peça servint-se de l'error imaginatiu, el trencament de la norma, no semblaria un mal consell fixar-se en els pintors bizantins esmentats. Deixar de salmodiar "que malament que anem". Apagar el llum. Sortir de l'atracció encegadora del focus que ens té atrapats sense saber on assenyala. Aturar la ruleta. Recuperar la paraula. Mirar-nos amb una nova llum.

Aniversari 15-M - Flora Ridaura, membre de JiP - Girona

Fa pocs dies que era el 15 de maig i es complia, per tant, un any de l’anomenat 15-M. Sí, sí, un any ja, de les ocupacions de places, de les acampades, de les cassolades, de les assemblees, les comissions, els debats... per tal de mostrar la indignació general davant la greu situació socioeconòmica, la impunitat dels seus responsables i la insensibilitat i ineficàcia resolutiva dels governs.

Què ha passat, durant aquest any? Com ha anat aquest primer aniversari? D’una banda, la situació socioeconòmica s’ha agreujat, especialment amb el nou govern central i les seves diferents mesures d’austeritat proclamades amb comptagotes cada divendres, sempre en una mateixa direcció: la de retallar les despeses socials, que són les que eviten que es produeixi la catàstrofe, les que mantenen una certa equitat i propicien la igualtat d’oportunitats, les que fan que els drets humans proclamats per les Nacions Unides i ratificats pels governs dels diferents països no quedin en paper mullat, les que poden contribuir a la cohesió i la pau socials. Per tant, diríem que han crescut, i continuen creixent, els motius d’indignació...

D’altra banda, el “nucli dur” del 15-M, els més convençuts o més indignats, o els que tenen menys a perdre, alguns jubilats i alguns dels més joves, els més “militants” han continuat fent sentir la seva veu en les manifestacions, han recuperat les velles formes de lluita o n’han inventat de noves per fer signes visibles de protesta, han treballat en comissions i assemblees, han debatut i proposat iniciatives i alternatives diverses. No em puc estar d’esmentar dos exemples concrets, com una forma de reconeixement a la seva tenacitat, creativitat i conseqüència: els anomenats “iaioflautes” i les PAH (Plataformes d’Afectats per les Hipoteques).

La resposta del sistema ha estat, com sempre, la repressió per comptes de l’escolta, l’enduriment de mesures policials, la criminalització de la legítima protesta. És el que es canta en les diferents marxes: “En diuen democràcia i no ho és...”.

Però, i la resta? I nosaltres? Com hem viscut aquest temps? Què n’ha quedat, de la nostra indignació? Com l’expressem? Què fem per resoldre les causes que la provoquen?

Tinc la impressió que hi ha un sentiment general de desencís, d’impotència, d’aclaparament... que finalment immobilitza (de fet, als actes del 12M-15M d’aquest any 2012, la concurrència va ser molt menor que l’any passat, excepte a les grans ciutats, com Barcelona o Madrid). Als cercles més propers, de persones sensibles a la problemàtica social, a les injustícies que l’originen, es comenta el que passa, es fa debat, es genera opinió, i fins i tot s’escriuen articles (com aquest) o hi ha posicionaments institucionals que es fan arribar als mitjans de comunicació, però costa articular una resposta, una acció concreta.

Al carrer s’hi troben diferents posicions: la d’aquells (cada cop més) que van sent tocats directament per la crisi, que perden la feina o que veuen com aquesta perilla, que tenen greus problemes econòmics -als quals se solen sumar els familiars- i, a voltes, personals o de salut, la qual cosa els fa concentrar les forces en l’intent de sobreviure, de manera individual, seguint el tarannà que ens ha imprès el sistema; però també trobem la d’aquells que viuen la crisi en tercera persona, incapaços de posar-se en la pell de l’altre per entendre la situació, el patiment, incapaços de “baixar del burro” de posicions de privilegi, de posicions ideològiques, i que s’erigeixen en jutges, vantant-se de ser imparcials, però, curiosament, entenent i justificant sempre la postura dels rics...

D’aquest darrer grup se’n pot esperar bon poca cosa de cara a propiciar un canvi. Crec que la idea ha de ser unir més encara els altres dos grups, el de les persones directament afectades i el de les persones sensibles al que està passant. La idea ha de ser, una vegada més (recollint l’experiència del passat, recent i remot, nostre i d’altres contrades), l’organització des de la base: fent-nos part del problema i de la solució tots plegats, no pas resolent uns per a d’altres; buscant solucions conjuntes per a problemes que són comuns, no pas individuals; buscant recursos que puguem generar i compartir nosaltres mateixos, no pas pidolant.

Si som capaços d’anar teixint vincles, de trobar-nos, pensar i actuar junts, en l’àmbit de veïnat, o de companys de feina, o d’amistats, o de família, crec que serem capaços de fer renéixer l’esperança, de sentir que no tot està perdut, que hi ha sortida a la crisi, perquè -com diuen les PAH- “les persones, juntes, podem!”.

Mentre escrivia m’ha vingut al cap una imatge bíblica, la de l’enfrontament entre David i Goliat. El relat ens explica la desproporció entre un i altre, entre un home gran, expert guerrer, i un noi que feia de pastor. D’entrada David intenta posar-se al mateix nivell de Goliat: es posa una armadura i agafa un escut i una llança. Però aviat s’adona que amb allò no pot fer ni un pas, li pesa massa, no es pot moure. Així que s’ho treu i s’enfronta al gegant amb les seves pròpies armes, amb la fona i una pedra, i amb la seva habilitat aconsegueix abatre’l.

Potser hem de descobrir que les nostres aparentment febles armes d’humanitat, d’empatia, de solidaritat, de creativitat..., utilitzades hàbilment són prou potents per a  fer-nos vèncer.

I acabo: “Ens cal recordar que el capitalisme va de victòria en victòria cap a la derrota, però nosaltres anem de derrota en derrota cap a la victòria” (Dom Hélder Cámara).

Bonhoeffer, Sartre i el compromís social - Xavier Merino, membre de JiP - Girona

Quan fa molts anys vaig llegir Resistència i Submissió, les cartes des de la presó del teòleg Dietrich Bonhoeffer, em sobtà molt la reflexió que resumeixo: Déu considera que el món ja ha arribat a la majoria d’edat i el deixa en mans de la humanitat; és per això que els cristians hem de viure com si Déu no existís. Em va costar una mica d’entendre que el que diu Bonhoeffer és que Déu vol que siguem plenament responsables del món i de totes les persones. Que no he d’esperar que Déu els ajudi en les seves necessitats i problemes, sinó que he d’obrar, d’actuar immediatament per aconseguir (o, tan sols, col·laborar-hi) la instauració del seu Regne a la terra. En altres paraules, que no n’hi ha prou de pregar, sinó que cal actuar, treballar.

Al cap i la fi, quan l’evangeli diu “estima els altres com a tu mateix” em proposa la idea que sóc responsable de tots els homes i que, com a persona lliure, he d’escollir quin ha de ser, com a cristià, el meu comportament amb el món i ser coherent amb l’elecció feta.

Anys després vaig estudiar l’existencialisme marxista de Jean-Paul Sartre i, entre altres coses vaig veure que diu: què més voldríem que Déu existís; llavors li podríem carregar totes les desgràcies i injustícies. Ara bé, com que Déu no existeix l’home (i la dona) se sent responsable de la humanitat i ha de treballar i lluitar per resoldre’n els problemes i eliminar-ne les injustícies. La cita no és, ni de bon tros, literal.

En reflexionar sobre el que deia Sartre em vingué a la memòria el que he citat abans de Bonhoeffer i vaig veure que, bo i partint de punts ben diferents, el que em diuen és, en el fons, el mateix: la persona, cristiana o no, s’ha de sentir responsable, ha de resoldre els problemes i les injustícies que afligeixen la humanitat, ja sigui al nostre país, ja sigui en un lloc llunyà.

I això em fa pensar en els efectes perversos que per a moltes persones té la situació actual. Situació que s’agreuja ben de pressa i que no sabem fins on arribarà: creixement irrefrenable de l’atur, molts joves fa anys que esperen trobar la primera feina, desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, retallades en educació (beques menjador, transport escolar), en sanitat (molts immigrants poden perdre l’assistència), en ajudes socials de tota mena, fins i tot les d’inserció laboral de discapacitats. Veiem famílies que no tenen cap ingrés perquè els han suprimit les ajudes i sobreviuen com poden. I les decisions econòmiques que prenen els governs sempre les paguen els més febles.

I el que s’estalvia amb les retallades serveix per ajudar la banca (Bankia ara mateix). I continuen els sous desmesurats, èticament indefensables, de directius empresarials, polítics (en actiu o retirats), futbolistes i altres esportistes, corrupció a tots nivells (sembla que ja arriba al president del Tribunal Suprem), beneficis immorals de grans empreses que, tot i això augmenten els preus i acomiaden obrers amb el vistiplau del govern. I, mentrestant, tot i que no es veu cap solució justa, una part de la societat ho viu amb una indiferència incomprensible.

Cal que siguem conscients de la gravetat de la situació i que, en la mesura de les nostres possibilitats lluitem per capgirar-la: avui no ens afecta però, i demà? I hem d’ajudar els qui pateixen. Encara que només sigui per egoisme, pel fet d’esperar que si ara ajudem els qui ho necessiten, el dia que ho necessitem també trobarem qui ens ajudi.

I cal que, independentment de la ideologia, col·laborem frec a frec amb tothom qui treballa per millorar aquesta societat cada vegada més injusta, amb més desigualtats, amb menys oportunitats, amb més exclusió. A veure si entre tots aconseguim canvis, encara que siguin petits i escadussers, que ens portin cap a un món més just i habitable.

I els qui som catòlics hem d’exigir que l’església institució sigui cada vegada més evangèlica. Que no es deixi tapar la boca amb la dotació que rep de l’estat (11.000 milions d’euros, diuen). Veiem que tots els bisbes, fora d’alguna excepció lloable, callen i, algun, fins i tot va prohibir a pastoral obrera del seu bisbat, d’adherir-se al manifest de l’1 de maig de JOC i HOAC. Espero que la nova evangelització de què es parla tant sigui anunciar i practicar veritablement l’exemple de Jesús.

Mantra contra la crisi - Jordi Vilamitjana i Pujol

No s'arronsi d'espatlles quan li diguin que li han d'abaixar el sou. No tanqui la boca quan vegi que li apugen el pa, l'aigua, la llum, els peatges, l'autobús o el tren. No faci cara d'encantat quan a la cara li estiguin dient que els bancs encara necessiten més diners. No es faci petit i busqui només el seu racó per resoldre els seus problemes i els de la seva família. No es cregui la televisió. No llegeixi els diaris amb fe il·limitada i confiança cega. No es quedi amb l'anècdota de res.
Indigni's d'una vegada.
No es cregui els qui governen des de Madrid. No es cregui els d'ara que ja han mentit com cosacs. No es cregui els d'abans que mentien més que Pinotxo. No es cregui els de la Generalitat, ni els d'ara, ni els d'abans, que per migradesa i covardia ja només governen l'ordre dels seus escons i el color de l'entapissat de les parets. No es cregui els partits i els buròcrates dels sindicats, abocats de dret ja només a garantir la seva supervivència per damunt de totes les coses.
Indigni's, rebel·li's, engegui'ls.
No cridi per cridar; no es faci el llest dient que hi entén tant en inversions i economia de mercats; no es cregui més savi que els altres perquè domina l'art d'estalviar-se de pagar a Hisenda. No robi; no robi a ningú, però sobretot no robi a Hisenda, que som tots. No s'amagui darrere frases i tòpics d'altri; no es deixi convèncer fàcilment; no digui que sí per fer-se el simpàtic, ni digui que no per guanyar-se un amic. Sigui vostè i les seves circumstàncies.
Indigni's, manifesti's, faci sentir la seva veu.
No amagui la seva migradesa. No s'avergonyeixi de la seva pobresa. No deixi que el trepitgin més. Si ha perdut el treball, protesti; si li han embargat el sou i la casa, exalti's; si ha de pagar perquè el curin, no s'estigui de donar un cop de puny a la taula. Si no pot fer que els seus fills estudiïn a la universitat, disposi's a la lluita perquè cap ni un dels que amb diners ho poden comprar tot i tenen fills que aniran a la Universitat, ho ha guanyat honradament. Cap ni un.
Indigni's, surti al carrer, busqui els qui estan com vostè i faci l'escamot dels qui mai no reculen.
No sigui dòcil, ni obedient, ni bon demòcrata. Cap govern que arrana i corromp les esperances del poble mereix acatament democràtic. No es posi les mans a la butxaca davant l'amnistia fiscal als rics i poderosos perpetrada pel PP, no toleri que li cobrin per les medicines que necessita per trobar-se bé, no deixi que li rebaixin el sou si està malalt, no permeti que li tanquin la consulta, ni l'hospital. No menystingui mai el poder del poble unit i emprenyat.
Indigni's, mogui's del sofà, parli amb els amics i els veïns, surti al carrer.
No deixi que matin la cultura, l'ànima del poble, la seva ànima; no deixi que mercadegin amb l'art i la cultura del poble, que li diguin el que està bé i el que no, el que ha de fer i el que no, el que li convé i el que no li convé. No es deixi enganyar. Els mercats tenen noms i cognoms i s'estan folrant a compte seu. No cregui en Messi, ni en Guardiola, ni en Ronaldo, ni en Mourinho. Són l'opi del poble. No cregui en Merkel, ni en Obama, ni en el somriure dels mandarins xinesos. No cregui en el capital, ni en la societat de consum, ni en un món ple de desigualtats. No cregui en Lagarde, ni en Charles Dallara. Tots ells són el circ i vostè el babau que mirant-los i escoltant-los no s'adona com li afaiten la cartera!
Indigni's de veritat. Sulfuri's, encolereixi's, enfurismi's. Sigui tot vostè una fúria, un argent viu contra el sistema i el capital.
No deixi que la gent més fràgil es mori de gana. No permeti que els pobres que arriben desesperats a les nostres terres siguin tractats com empestats, com pàries (sense papers, sense assistència sanitària, sense treball, sense sostre). No permeti que els bancs desnonin persones i les humiliïn: els han cobrat mentre han pogut pagar, se'ls queden el pis i pretenen continuar cobrar-los per un pis que ja no tenen. No toleri que la gent gran sigui considerada un destorb i una despesa pressupostària. No es quedi parat si veu que hi ha gent al seu voltant, a la seva ciutat, que passa fam, que té por, que viu la tristesa d'una existència mísera.
Indigni's com mai no ho ha fet. Acumuli energies per quan sigui l'hora. No desesperi ni perdi la fe en la força de la humanitat.
No cregui en la jerarquia eclesiàstica del nostre país tan preocupada pels matrimonis indissolubles, la concepció de la vida i la sexualitat i tan despreocupada, en canvi, dels atacs del govern als malalts, als jubilats i als immigrants. No cregui en l'Església que en temps de crisi i necessitat engega restauracions arquitectòniques i pictòriques a compte de tots i no contribueix amb cap impost a les arques de l'Estat. Cregui més aviat en Càritas i els cristians de base que hi treballen, cregui en Justícia i Pau, cregui en les parròquies solidàries.
Indigni's contra els poderosos, contra els rics, contra el poder i la riquesa. Revolti's, irriti's, inflami's. Enutgi's, enrabiï's, exacerbi's.
No permeti que li desmuntin l'escola pública, democràtica, participativa, integradora, activa, igualitària i gratuïta. No permeti que li escanyin la universitat, la investigació, el coneixement, la cultura. No faci la gara-gara al futbol, als salaris milionaris dels futbolistes, als negocis dels clubs. No compri allò que no necessita. No adquireixi objectes que han estat programats per fer-se malbé en dos dies. No necessita comunicar-se amb ningú si no té res important per dir.
Indigni's, desempolsi Gandhi i la seva lluita no violenta; desempolsi Martin Luther King i la seva croada pels Drets Humans. Si és creient, ajudi a recompondre l'Església de la Teologia de l'Alliberament. Estigui amatent, llegeixi, escolti, parli amb la gent, s'afegeixi a les iniciatives, se solidaritzi amb les propostes, es manifesti, faci costat als dèbils.

L'ELIMINACIÓ DEL DRET A L'ASSISTÈNCIA SANITÀRIA DE LES PERSONES ESTRANGERES SENSE AUTORITZACIÓ DE RESIDÈNCIA

Comunicat de la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants entorn l’eliminació del dret a l’assistència sanitària a les persones estrangeres sense autorització de residència

En relació al Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol amb el qual s’introdueixen diferents modificacions legislatives en l’assistència pública sanitària, la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els immigrants vol fer públiques les seves consideracions al respecte:

1. L’esmentat Decret Llei, entre moltes altres mesures que no són objecte de la nostra atenció aquí, elimina del dret a l’assistència sanitària a les persones estrangeres sense autorització de residència a l’Estat espanyol, un dret reconegut fins ara per la Llei d’Estrangeria. L’assistència ja només es mantindrà en els casos d’urgència per accident o malaltia fins l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys.

2. Des del nostre punt de vista, aquesta mesura, de dubtosa constitucionalitat, representa una greu i inacceptable involució en matèria de drets humans, al restringir greument el dret a la protecció de la salut i a l’assistència mèdica de les persones afectades, reconegut en l’art. 25.1 de la Declaració Universal del Drets Humans, posant també en perill el seu dret a la vida i menyspreant la seva dignitat humana. Alhora, comportarà un factor d’inseguretat i exclusió social per a aquests col·lectius, fet que s’afegeix a la creixent precarietat que ja pateixen, enviant un missatge populista i molt perillós d’estigmatització dels estrangers.

3. Al nostre parer, aquesta mesura no es pot justificar per la intenció de reduir el dèficit públic, atès que l’estalvi econòmic que representa en el conjunt del pressupost sanitari és mínim. Al contrari, és més que probable que, en molts casos, el fet de no prestar l’assistència mèdica oportuna generarà posteriorment un cost econòmic superior, quan moltes patologies acabin derivant en malaltia greu. A més a més, això pot contribuir a col·lapsar els serveis d’urgències. Tampoc no es pot justificar pel fet que existeixin casos de frau en la utilització dels serveis de salut per part d’algunes persones estrangeres (“turisme sanitari”). En tot cas, calen mesures per evitar o reduir el frau que es pugui produir, en comptes d’eliminar l’assistència de forma generalitzada a tot un col·lectiu.

4. Des del nostre punt de vista, aquesta mesura s’integra en una tendència preocupant de polítiques que, en l’actual context de crisi econòmica, perjudiquen especialment als col·lectius socials més vulnerables i que debiliten greument l’Estat del benestar o Estat social. Aquesta forma d’Estat és una conquesta irrenunciable de justícia social, que Europa hauria de mantenir i reivindicar com a model de referència global.

5. Per tot això, instem el Govern espanyol a rectificar aquesta mesura i a continuar oferint assistència mèdica a tota persona que ho necessiti. Com recorda contínuament l’Església, “qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots en qualsevol situació” (Benet XVI, Caritas in Veritate, 65). Comprenem l’exigència de reduir el dèficit públic, però entenem que existeixen altres polítiques que poden obtenir els mateixos resultats sense posar en perill prestacions tan essencials com són l’educació bàsica i l’atenció sanitària universals i gratuïtes. La reducció del dèficit es pot aconseguir amb la racionalització de la despesa pública en diferents aspectes: la disminució de l’enorme despesa militar espanyola; la lluita més activa contra totes les formes de corrupció, d’abús dels serveis públics i de frau fiscal; la millora en la gestió i l’ús més responsable dels serveis públics; i un repartiment més equitatiu de les càrregues públiques en funció dels nivells de renda, entre d’altres.


Barcelona, 3 de maig de 2012


ACO, Caritas, Cintra-Benallar, Con Vi Vim, Cristianisme i Justícia, Cristians pel Socialisme, Delegació de Pastoral Obrera de Barcelona, Delegació de Pastoral Social de Barcelona, Ekumene, Fundació Escola Cristiana, Fundació Migra-Studium, Goac-Hoac, Grup de Juristes Roda Ventura, Joc, Justícia i Pau, Interculturalitat i Convivència, Parròquia de Santa Maria del Pi, Pastoral Amb Immigrants (PAI), Religioses en Barris, Unió de Religiosos De Catalunya (URC), Bayt-Al-Thaqafa, Iniciatives Solidàries, Fundació La Salut Alta, i Comunitats de Vida Cristiana.

MANIFEST CONTRA LA POBRESA

SOM PERSONES CRISTIANES INDIGNADES

Persones cristianes de diferents procedències ens reunírem el 8 d'octubre de 2011 per reflexionar conjuntament sobre aspectes de la realitat i la nostra vivència des de la fe en Jesús de Natzaret. Com a resultat d'aquesta trobada sorgí la proposta de posicionar-nos sobre el moment que estem vivint i elaborar un manifest.

Charles Maurras, líder d’Action Française a finals del s. XIX, agraïa que es cantés en llatí un himne provocador, així el poble no entenia el verí que contenia. Els anys setanta del s. XX, la Comissió Episcopal de Litúrgia de l’Argentina va prendre’s la llibertat de censurar-ne el verset “derroca els poderosos del soli”.

Són uns paràgrafs de l’himne que proclamà Maria poc abans de l’era cristiana, el MAGNIFICAT:

“Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

omple de béns els pobres

i els rics se’n tornen sense res”.

En aquests versets es parla de pobres i humils, per un costat, i de persones poderoses, riques i de cor altiu, per l’altre. Això vol dir que, des de sempre, han existit els éssers humans explotats i els explotadors, els dominants i els dominats, AIXÒ ENS INDIGNA.

Hi ha i hi ha hagut gent, pel que hem vist, a qui sempre els ha fet i els fa por proclamar-ho. AIXÒ ENS INDIGNA.

Amb el pas dels segles, la divisió entre classes ha augmentat descomunalment i avui, a l’època de la globalització, la pobresa arriba a límits mai no sospitats que provoquen escàndol. AIXÒ ENS INDIGNA.

Hi ha masses de persones que no són res, que neixen, viuen i moren: però, realment, no han viscut. AIXÒ ENS INDIGNA.

Les persones explotadores, les riques (digueu-ne com vulgueu), han augmentat i augmenten les seves fortunes escandalosament. AIXÒ ENS INDIGNA.

Davant d’aquest panorama global de pobresa i exclusió de tantes persones, germanes nostres, el 20% de la població té noranta-dues vegades més que el 20% més pobre. AIXÒ ENS INDIGNA.

No podem callar i cal que ens fem portaveus dels sense veu, dels i les sense sostre, sense feina, sense habitatge. En una paraula, dels i les que van quedant exclosos de la societat, del teixit laboral, familiar, social. Protestar i preguntar-nos, tots plegats, quina responsabilitat hi tenim.

Voldríem parlar amb tots els homes i dones de bona voluntat que segurament també s’indignen davant la realitat que vivim.

També voldríem fer arribar aquest manifest a totes aquelles persones que cobren salaris i remuneracions elevades i obtenen beneficis que indignen i escandalitzen: especuladors, bancs, polítics i jubilats de la política amb sous poc o gens ètics, “cracs” del món de l’esport, ... Si no coneixen o no s’han assabentat de la realitat del món d’avui, perquè hi reflexionin els recordarem el que deia Joan Crisòstom al segle IV: “Digueu-me, si us plau, ¿d’on procedeixen les vostres riqueses?, ¿de qui les heu rebudes? “Dels meus avis a través dels meus pares”. Doncs bé ¿sou capaços d’anar-vos remuntant així per la família i demostrar que el que teniu ho posseïu justament? No en sou capaços. El principi, la rel de la riquesa, sempre és forçosament la injustícia. Per què? Perquè al principi Déu no va crear ric a un i pobre a un altre.”

No n’hi ha prou d’indignar-nos. La nostra protesta s’ha de transformar en fets i actuacions i no permetre que la nostra consciència quedi tranquil·la perquè algunes institucions miren de respondre a aquestes situacions.

Si ens impliquem tots i totes a eradicar la pobresa, atacar-ne les causes i pal·liar-ne les conseqüències, podem reeixir.

Signatures:

“Associació Akan”, “Fòrum Joan Alsina”, “Col.lectiu de Dones en l'Església”, “Antics Membres de la GOAC”, “Cristians de Base, avui”

Per adhesions:

dtcabratosa@gmail.com

Justícia i Pau de Girona,  també s'hi ha adherit.

Manifest del Primer de Maig - Moviments Obrers Cristians de Catalunya i Balears: ACO, GOAC, JOC, MIJAC, Capellans Obrers, Religioses en Barris i Delegacions de Pastoral Obrera de les Diòcesis de Catalunya

El Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores, és una jornada reivindicativa en la qual commemorem la solidaritat dels obrers de Xicago de 1886 i les víctimes de la defensa dels drets laborals al llarg de la història del moviment obrer.

El Primer de Maig d’enguany està molt marcat per la reforma laboral, les retallades econòmiques, la pujada de l’atur, els desnonaments injustos, el dèficit fiscal i la conseqüent resposta dels treballadors i treballadores a la vaga general del passat 29 de març. Entre llums i ombres els cristians obrers, que també vivim en la nostra pròpia pell aquesta situació, ens sentim solidaris a tantes persones que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica provocada per un sistema econòmic injust. Hem vist que:

• Totes les mesures econòmiques, laborals i socials provoquen pèrdues importants dels drets dels treballadors i treballadores.

• Moltes famílies estan sent afectades en la seves relacions per situacions de tensió, angoixa, estrès, depressió, canvis de caràcter...

• Va augmentant el nombre d’aturats i aturades.

• Els joves miren amb molta inseguretat el seu futur.

• Cada vegada hi ha més persones abocades a la marginació.

• Algunes persones grans han de mantenir, amb les seves pensions que moltes vegades són petites, la precarietat econòmica dels seus fills i néts.

• Hi ha famílies que han de renunciar a les seves vivendes perquè no poden pagar les hipoteques.

• Treballadors d’altres llocs que han de tornar als seus països d’origen per manca de sortides laborals i perspectiva de futur. Ens hem deixar il·luminar per l’evangeli segons Marc que…

• Ens recorda que Jesús veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor (Mc 6, 34).

• Ens adverteix que sempre ens faltarà una cosa per gaudir del Regne de Déu si no donem el que tenim als pobres (Mc10, 21).

• Ens subratlla que per ser important en mig de la gent cal ser servidor a l’estil de Jesús que va donar la vida (Mc 10, 43).

• Ens crida a discernir la nostra escala de valors davant un món materialista i consumista (Mc 12, 17).

• Ens fa mirar i visibilitzar els petits gestos de vida dels més petits de la nostra societat (Mc 12, 44).

• Ens empeny a fer una lectura creient de la realitat que estem vivim sense por ni fatalisme (Mc 14, 28).

Ens sentim compromesos a:

• Continuar denunciant totes les injustícies que atempten contra els drets humans dels treballadors i treballadores a partir d’actuacions que visibilitzin les víctimes de la crisi.

• Treballar allà on som (família, barri, lloc de treball, parròquia, moviments, associacions...) per crear xarxes de solidaritat.

• Tenir una actitud reivindicativa tant a nivell individual com col·lectiu davant les administracions que tenen la responsabilitat de garantir els drets i el benestar de totes les persones.

• Sensibilitzar les persones que formem l’Església perquè donem exemple evangèlic des de l’austeritat, confiança, esperança, justícia, germanor, hospitalitat, amor fratern i acollida.

• Educar a un estil de vida més auster, valorant les coses petites, sabent compartir el poc que tenim... amb el nostre testimoni en el dia a dia; i, a la vegada, amb la creació d’espais de trobada de solidaritat i acollida: bancs dels temps, bescanvi de coses, caixes de resistència, compartir béns, pedagogia del saber administrar, borses de treball, ajuda mútua...

"La dignitat de la persona i les exigències de la justícia requereixen, sobretot avui, que les opcions econòmiques no facin augmentar de manera excessiva i moralment inacceptable les desigualtats, i que es continuï buscant com a prioritat l'objectiu de l'accés al treball per part de tots, o que el mantinguin." Caritas in veritate 32, de Benet XVI