La veritat és cercar la justícia i la pau - Justícia i Pau Girona

Arriba el sopar-tertúlia d'aquest curs.
Divendres 22 donarem la benvinguda a Quim Cervera amb qui en aquesta ocasió podrem compartir sobre la nostra pròpia actualitat.

El metge de Lampedusa - Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau Girona

El 14 d'octubre vaig assistir, al Teatre de Salt, a l'estrena d'aquesta obra fonamentada en el llibre de memòries Llàgrimes de sal, del metge de Lampedusa. La interpretació de Xicu Masó va ser magistral.

Pietro Bartolo és el metge de Lampedusa, l'únic que hi és permanentment. Hi va néixer el 10 de febrer de 1956, en una família de pescadors. Després d'estudiar medicina va retornar a l'illa i atén en primera instància els migrants i refugiats que hi arriben.

El mes de març passat va sortir la traducció del seu llibre Llàgrimes de sal, que és la memòria dels gairebé trenta anys dedicats a atendre els habitants de l'illa i les persones que hi arriben per mar fugint de la fam o de la violència.

Metge i ginecòleg es va sentir responsable d'atendre els seus conciutadans i això el mogué a retornar a Lampedusa quan l'arribada de refugiats encara era molt esporàdica. Calcula que durant aquests anys ha examinat més de 250.000 persones portades pel mar.

La llei del mar, practicada pels pescadors de l'illa, obliga a socórrer i salvar qualsevol persona que estigui en risc d'ofegar-se. Lampedusa, Porta d'Europa, acull totes aquelles persones que creuen que en passar aquesta porta estaran salvats. Tot i que la legislació actual prohibeix d'ajudar aquestes persones els pescadors de l'illa continuen rescatant-les i les porten a terra ferma on, d'entrada, són examinats per Pietro Bartolo.

L'obra és un projecte de Xicu Masó que es va sentir colpit en llegir una entrevista amb Bartolo i, posteriorment, el llibre Llàgrimes de sal. Exposa diversos casos reals, corprenedors, extrets del llibre i ho fa amb naturalitat, sense convertir el metge en un heroi mític ni treure-li cap mèrit; el veu com una persona normal que se sent responsable èticament.

Bartolo diu que durant aquests anys ha anat canviant el lloc de procedència dels refugiats i els mitjans amb què arriben. Abans eren petits grups i ara són grups nombrosos. «L'únic que no ha canviat és que segueixen naufragant i morint; i cada vegada més. Això és el més greu i el més inhumà. La indiferència dels polítics en relació amb aquest fenomen fa ràbia», diu Bartolo.

També explica que cada dia anota els noms de les persones que ha atès i fa un resum de la conversa i com els ha ajudat. El primer que fa, quan arriben, és donar-los la mà, demanar-los el nom i fer-los explicar la seva fugida i guarda tota la informació en un fitxer informàtic. Creu que els immigrants i refugiats no són una xifra, són persones amb un nom i una història, generalment dramàtica, cadascuna.

És greu, molt greu, que la UE gasti diners a impedir l'arribada d'aquestes persones. Bartolo creu que s'hauria d'actuar als països d'origen per evitar que n'hagin de fugir per la gana, la misèria, la violència, ... Què fa Europa en aquest sentit? Recordem l'exclamació del papa Francesc en la seva primera visita a l'illa: « Vergogna, vergogna!».

Què fa Espanya? El 28 de setembre, Girona Acull, en un acte a la plaça Miquel Santaló, denunciava que dels 17.337 refugiats que Espanya s'havia compromès a acollir en dos anys, n'ha acollit 1.257. Bartolo diu que els migrants i refugiats que van arribar l'any passat representen un 1x1.500 de la població, una xifra que s'hauria de poder atendre sense gaires problemes.

No sóc crític teatral però puc dir que l'obra em va colpir profundament i em va semblar molt apropiada per conscienciar les persones que encara no n'estan o bé que desconeixen el problema. I, també, totes aquelles que encara no ens hem sensibilitzat prou.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/10/26/metge-lampedusa/875340.html

Els marges de la tortura - ACAT i Justícia i Pau Girona

Avui a les 19:30h a l'Espai 31, de la Plaça Josep Pla,11 de Girona.

Amb la participació de:
Dra. Anna Quintanas Feixas, Professora del Departament de Filosofia de la UdG
Dr. Joan Vergés Gifra, Professor de l'àrea de Filosofia Moral i Política de la UdG i director de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG i
Dr. Salomó Marquès i Sureda (Moderador), Professor jubilat del Departament de Pedagogia de la UdG

LES ARMES NO EDUQUEN, LES ARMES MATEN.

Comunicat de Justícia i Pau de Girona de denúncia de la presència de l’exèrcit espanyol a l’Expo-Jove

L’objectiu específic de la UNESCO –Organització de les Nacions Unides per a l’Educació i la Ciència- és mantenir la pau i la seguretat per mitjà de l’educació, la ciència i la cultura. En la mateixa Constitució de la UNESCO es diu : “Les guerres neixen en la ment dels homes , i per tant és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau”.

Molts països s’han compromès a seguir les recomanacions que ha formulat la UNESCO sobre l’educació per a la comprensió internacional. Les lleis d’educació del nostre país recullen aquestes recomanacions.

Per tant ,no entenem que al Saló de l’Ensenyament o a l’EXPOJOVE s’oferti als joves la sortida militar. Hem de dir les coses pel seu nom i no val a disfressar l’exèrcit com una ONG o cos preparat per accions humanitàries o d’emergència. Sabem que hi ha cossos específicament preparats per aquestes eventualitats ( bombers, protecció civil, etc.) que són molt més eficaços i econòmics.

En tot cas es podria presentar amb finalitats educatives i per despertar consciències un estand on s’exposés l’enorme despesa de l’exèrcit espanyol (més de 41 milions d’euros al dia ) , inversions en projectes megalòmans de nous armaments que han generat un deute de 32.000 milions d’euros, la promoció amb diners públics d’un sector que ven armes a països en conflicte i on es vulneren els drets humans ... *

La despesa del Ministeri de Defensa és superior a les inversions en Cultura, Sanitat, Educació, Foment del Treball o Investigació Civil. Cal prendre consciència d’aquestes dades i demanar que es canviïn les prioritats invertint més en despeses socials. Ja que si les despeses militars s’haguessin retallat o eliminat, no s’haurien retallat les despeses en educació i altres serveis bàsics. L’educació ha de ser realment una prioritat de primer ordre !

Per aquestes i més raons, Justícia i Pau de Girona denuncia i s’oposa a la presència de l’estand de l’exèrcit espanyol a l’Expo-Jove que es durà a terme a la nostra ciutat aquesta setmana dels dies 13 al 17. Demana que tant l’Ajuntament, com la Generalitat facin efectius els seus compromisos de no permetre la presència de l’exercit al Saló de l’Ensenyament. Alhora que ens sumem al Manifest i a les accions que desenvolupi la Plataforma pels Drets Socials de Girona i Salt en el mateix sentit.

Girona, 11 d’abril de 2016

* Per més informació : Centre DELÀS d’estudis de la Pau http://www.centredelas.org/ El Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs va néixer en el marc de Justícia i Pau l’any 1999 com a resultat del treball desenvolupat des de 1988 per la Campanya Contra el Comerç d'Armes (C3A). Des de febrer de 2010 té personalitat jurídica pròpia i treballa com un Centre d'Investigació sobre temes relacionats amb el desarmament i la pau.

Taula rodona: Refugiats i Dret d'asil - Justícia i Pau Girona

Un dels reptes de futur més prioritzats en les darreres trobades de Justícia i Pau de Girona era el que girava entorn de la situació dels refugiats. Una interpel·lació que com diu l'article d'opinió penjat al web de Justícia i Pau, no responem.

Per això aquest any en l'aniversari de la declaració dels Drets Humans, Justícia i Pau de Girona, conjuntament amb la Coordinadora d'ONGs i la Comissió de Refugiats Girona, convoquem a una taula de debat:

REFUGIATS I DRET D'ASIL

el dijous dia 10 de desembre, 

a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona

amb la participació de:

• Josep Maria Terricabras, eurodiputat,
• Anna Serra advocada de Creu Roja
• i Cristina Mas redactora d'internacional del diari Ara. 

Per la significació del tema i de la data, us hi esperem!!

Des de fa uns mesos les imatges als mitjans de comunicació ens han posat sobre la taula una realitat que fins ara ignoràvem, no volíem conèixer o havíem oblidat.

La guerra a Síria que ha provocat el desplaçament de milions de persones, ha posat la situació dels refugiats en primer pla i ens ha fet tornar la consciència. Només a Turquia més de dos milions de persones hi han buscat refugi. Al Líban, un país de la mida com Catalunya i de cinc milions d'habitants ha rebut més d'un milió de refugiats. En canvi, a Europa els posem tanques.

Ara Europa parla de reubicar 160.000 persones i sembla que a l’Estat espanyol n’arribaran prop de 15.000. Una realitat molt petita per la magnitud de la tragèdia. Un pobre acolliment i enmig de fortes discussions entre els estats europeus.

http://www.justiciaipau.org/ca/66-portada/1358-la-crisi-dels-refugiats-una-interpel-lacio-a-la-que-no-responem

Mn. Vicenç Fiol: capellà obrer, exemple de fidelitat a l’Evangeli - Xavier Merino

Dv, 21/08/2015

"Vaig néixer pobre, he viscut pobre; moriré pobre i n'estic molt content. La pobresa m'ha fet fort i m'ha enriquit"Mn. Vicenç Fiol

Aquesta reflexió d’en Vicenç deixa veure com era: pobre, senzill, humil, sempre al costat dels pobres, dels febles, dels marginats, dels exclosos. I un enamorat de Jesús de Natzaret.

En Vicenç va néixer a la Jonquera el 12 d’agost de 1938. No va tenir una infantesa fàcil. La seva família era molt pobra i, com a germà gran, als vuit o nou anys va començar d’anar a bosc per ajudar el pare a fer carbó i s’hi passava setmanes senceres. El mestre, que el veia capacitat, en va parlar amb el rector i van aconseguir que entrés al seminari.

Allà, el seu caràcter bonhomiós i pacíficament rebel tampoc no li va fer fàcil. Era un ocell de bosc i es sentia engabiat. Ja llavors va establir contacte amb l’HOAC i la JOC i va començar de conèixer i estimar el món obrer que, sempre, ha estat el seu món.

Enviat com a vicari a Tordera va entrar en contacte amb els treballadors de Fibracolor i, ran de l’acomiadament de més de setanta obrers en Vicenç en parlà a l’homilia. La direcció de l’empresa es va queixar al rector, el qual en va parlar amb el bisbe Cartañà i al cap de pocs dies el van fer anar de vicari a Caldes de Malavella. Després, enviat a la parròquia de Sant Pere de Figueres, va tornar a tenir conflictes i el bisbe Jubany l’envià a França a reflexionar. Allà va entrar en contacte amb el món dels capellans obrers.

En tornar, al cap d’un any, va ser vicari a Palafrugell. Després de reflexionar-ho a fons amb el seu company Rossend Darnés, van anar a dir al bisbe Jubany que volien ser capellans obrers. Jubany no ho veia clar i els va dir que ho pensaria i els diria alguna cosa. Com que passaven els mesos i no tenien resposta, van buscar feina i van dir al bisbe que ja treballaven i que havien decidit viure del seu sou i renunciar a la paga de capellà. En Vicenç va treballar en una indústria del suro i en Rossend en feines agrícoles. Al cap d’un temps els van confiar la parròquia de Regencós i allà van demostrar que podien ser uns bons obrers i uns bons capellans alhora. A més de la paga de l’estat també van renunciar a cobrar pels serveis religiosos.

Al cap de poc en Vicenç va anar a fer d’aprenent de pintor de cotxes a un taller de la Bisbal. Quan el taller anava molt malament, amb alguns treballadors, van muntar la Cooperativa Sant Cristòfol dedicada a la reparació de cotxes. Va exercir aquest ofici més de trenta anys, fins a la jubilació i des de llavors va viure de la pensió.

El 1978 en Vicenç va ser nomenat rector d’Ullà. El 2008 li van donar, també, les parròquies d’Albons, Bellcaire, Marenyà, la Tallada i Tor. El 2010 va deixar la parròquia d’Ullà i va anar a viure a Bellcaire.

Incansable, en totes aquestes poblacions va promoure la vida associativa, cultural i social i hi va participar activament. Sense oblidar les tasques de capellà: visitar els malalts, parlar amb la gent gran, la catequesi, ...

Com a ocell de bosc que havia estat de petit, estimava profundament la terra i va participar en accions per defensar-la. En destaca la lluita pel tancament de la pedrera d’Ullà en la qual es va implicar a fons.

A partir de l’any 1972 va ser consiliari de grups d’HOAC, amb els membres dels quals va establir llaços d’amistat molt profunds. Va col·laborar habitualment amb el Secretariat Diocesà de Pastoral Obrera.

Va ser membre actiu, juntament amb en Rossend, del Col·lectiu de Capellans Obrers dels Països Catalans, grup en què participà activament juntament amb en Rossend. I, des de la seva jubilació, col·laborà amb a Àkan, de Girona, i Dudal, de Torroella de Montgrí, on va impartir classes de català a persones immigrades, cosa que li permeté de conèixer a fons el món de la immigració. El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat, on pogué conèixer el feminisme religiós i donar-hi suport. Justícia i Pau, ACAT, l’Agenda Llatinoamericana...

Home de fe i espiritualitat profundes va voler fer un seguiment radical de l’evangeli. Va lluitar per una església més pobra, més oberta, més propera al poble, amb més esperit de servei que no pas de poder. Va ser impulsor i cofundador del Fòrum de Capellans Joan Alsina de Girona, alguns dels documents del qual, no van ser entesos per la jerarquia i, al cap i a la fi, pràcticament tot el que el Fòrum va dir i demanar en aquells documents ara ho predica el papa Francesc, pel qual en Vicenç sentia una profunda simpatia.

Algunes frases d’en Vicenç que ajuden a entendre com pensava:

Com a capellà obrer: “Va costar molt ser reconeguts i acceptats per la part més conservadora de l'Església.”

Anticlericalisme: «És paradoxal, però és l'Església mateixa que crea l'anticlericalisme.»

Perquè no volia cobrar de l’estat: «Que encara avui l'Església depengui econòmicament de l'Estat és escandalós. Llavors, amb quina llibertat poden fer una denúncia profètica? No pot.»

Sobre el Concili Vaticà II: «El Vaticà II ens donava suport i ens va donar força.»

La tasca del Fòrum Joan Alsina: «Neix quan veiem que l'Església va cap al clericalisme. Naixem com una veu crítica en una Església que hauria de ser plural.»«És una constant en el Fòrum Joan Alsina reivindicar una Església pobra, dialogant i en comunió amb els pobres. L'Evangeli és ple d'exemples de suport als pobres, als malalts i als marginats. Aquests han de tenir una atenció preferent.»

Les exèquies d’en Vicenç es van fer segons les voluntats que havia deixat escrites. La missa exequial, senzilla i sense fastuositat, va ser celebrada per en Rossend, el seu company capellà obrer, assistit per un altre capellà del Fòrum. L’església d’Ullà, molt gran, va quedar petita i moltes persones no hi van poder entrar. Les persones que van parlar van ressaltar la seva gran humanitat, la bondat que desprenia, el seu treball constant en favor dels més desafavorits. I també la seva cultura que abastava la literatura, la poesia, la música, el cinema, així com els seus coneixements teològics i d’espiritualitat.

Un dels amics va dir: “Eres home de la TERRA, ocell de bosc, estimaves per damunt de tot la llibertat, la justícia, la solidaritat, la pau i la crítica argumentada, no d’una manera teòrica sinó reflectida en el POBLE. Per tot plegat i per moltes altres coses que ens deixem, moltes i moltes gràcies.”

I jo he d’acabar dient: gràcies, Vicenç de tot el que hem rebut de tu, del teu acolliment, del teu suport, de la teva amistat incondicional.

Xavier Merino

http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/mn-vicenc-fiol-capella-obrer-exemple-fidelitat

Nota complementària

En redactar l’article amb pressa i sense prou coneixement d’algun tema, hi han sortit alguns errors o imprecisions:
. en Vicenç i en Sendo no van parlar amb el bisbe Jubany fins que ja tenien feina.
. en Vicenç va estar molt poc temps a la fàbrica de suro, mentre que en Rossend hi va treballar 23 anys. Després, treballà dos anys en una indústria química i, posteriorment, al sector agrícola.
. l’any 1971 van anar a viure tots dos a Regencós. En Vicenç n’era rector, mentre que en Sendo en va ser d’Esclanyà.
. la cooperativa no es va muntar perquè el taller on treballava en Vicenç anés malament econòmicament. Va ser una experiència cooperativista que van impulsar ell i un altre company. La cooperativa va reeixir en l’aspecte econòmic, però no en el cooperatiu.

Vicenç Fiol i Navarra 12.08.1938-16.08.2015 - Xavier Merino

Proper a Justícia i Pau des dels inicis, en fou soci actiu durant les direccions d’Assumpció Català i Anna Serra. Membre de la comissió permanent, secretari tècnic durant un temps, autor d’articles publicats al Diari de Girona o al Punt. Assistí diverses vegades a les trobades catalano-balears de JP, així com a assembles de Justicia y Paz d’Espanya.

Col·laborador també de l’Agenda Llatinoamericana; iniciador i promotor, amb altres companys, del Fòrum Joan Alsina; voluntari en les classes de formació per a immigrants de l’Associació Àkan; ...

Fortament influït pel Concili Vaticà II, començà a ser capellà obrer durant l’episcopat de Narcís Jubany i treballà durant molts anys com a pintor de cotxes. Féu de consiliari de diversos grups de l’antiga HOAC i fou membre del Col·lectiu de Capellans obrers dels Països Catalans. Col·laborà activament en la vida associativa i cultural de les poblacions on va treballar i residir, sobretot a Ullà i a Torroella. Participà intensament en la campanya per al tancament de la pedrera d’Ullà i en altres lluites de tipus social i polític.

Profundament evangèlic i coherent amb el seu pensament, amic incondicional, ha deixat empremta profunda en moltes de les persones que l’hem tractat i conegut.

QUARANTA ANYS DE JUSTÍCIA I PAU DE GIRONA - Mon Marquès i Albert Quintana

El 16 de febrer de 1975, en Franco encara era viu, un grup de gironins es reuniren al Seminari de Girona per crear el Secretariat de Justícia i Pau. Era un col·lectiu plural des del punt de vista polític. Tots demòcrates i militants a favor dels Drets Humans. Una llarga relació de persones que han aportat el seu ferm compromís en fer un país més just i solidari. Alguns d'ells ja no són entre nosaltres, però han deixat una significativa empremta en la societat gironina com en Pere Thió, primer president de Justícia i Pau, en Pepo Delàs, en Benigno Mancebo, i en Modest Prats que aviat farà un any que va morir.

El Secretariat va acollir tothom que volia treballar per la justícia i la pau, les dues condicions per fer una societat més justa i solidària. La primera campanya que varen portar a terme, en col·laboració amb altres col·lectius, va ser a favor de l'abolició de la Pena de Mort. Al llarg d'aquestes quatre dècades n'han seguit d'altres durant els anys de la transició i ja en democràcia. A favor dels Drets Humans, Un Sol Món, La Campanya del 0,7%, Contra el comerç d'armes i a favor del Desarmament, l'Objecció Fiscal, etc. Vàrem obrir el camí per a la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i en la promoció i consolidació de l'Agenda Llatinoamericana. I un llarg etcètera. Moltes d'aquestes campanyes continuen tenint sentit i vigència després d'anys de fer-les.

També a l'interior de l'Església ha fet sentir la seva veu en temes com el divorci, l'avortament, l'ensenyament de la religió, l'aplicació dels Drets Humans, el paper dels laics, i la igualtat de la dona,... Sempre amb la voluntat de fer una Església més fidel a l'evangeli.
En alguns casos Justícia i Pau ha pres la iniciativa i en d'altres ha col·laborat en campanyes de diversos grups i entitats democràtiques. Des de sempre Justícia i Pau ha cregut en el treball en xarxa, i ha aportat i ha rebut molt de la Coordinadora d'ONG Solidàries, amb la clara voluntat de promoure una vida digna per a tothom i a tot arreu. En l'actualitat Justícia i Pau de Girona continua fent accions per l'educació per la pau i el desarmament, promoció de les finances ètiques i l'economia solidària, defensa dels drets humans i participació en campanyes pels drets socials, i contribuint a la vivència d'una espiritualitat més en sintonia amb el món actual.

Fent un cop d'ull al moment que vivim tenim el convenciment que ens queda molt camí per fer encara. Estem vivint una involució democràtica amb la recuperació de la cadena perpètua i les retallades de les llibertats individuals i socials, la consolidació d'un atur d'alta intensitat i la pobresa crònica promogudes per una crisi provocada, el rebrot d'actituds xenòfobes i autoritàries que fan ciutadans de primera i ...última, i un insostenible creixement de les desigualtats socials per l'acumulació de la riquesa en unes poques mans. Realitats que generen grans reptes de futur fonamentats en allò que sempre hem cregut essencial -la democràcia, els drets humans i socials..., la justícia i la pau- que tornen a estar en joc però que demanen diferents enfocs i noves respostes.

Al llarg de 40 anys Justícia i Pau ha estat fidel als seus principis i objectius, però en cada etapa s'ha hagut d'anar adequant i innovant per donar resposta als reptes que cada moment planteja. És per això que hem previst la celebració d'aquest 40è aniversari com un procés que duri tot l'any. Que reculli l'energia i el compromís de les persones i les campanyes de tot aquest període, però sobretot ens projecti i ens permeti respondre als reptes de futur que com a entitat i com a societat tenim plantejats.
Des d'aquesta perspectiva, aquestes ratlles volen ser també una invitació a participar en els actes de commemoració del quarantè aniversari i ajudar-nos a marcar el camí de futur i, si així ho creieu, a col·laborar activament en l'assoliment d'aquests objectius. Uns actes que s'aniran anunciant, però que s'iniciaran amb un Memorial a Modest Prats, un dels fundadors de Justícia i Pau, en el 1r aniversari de la seva mort, el proper 8 d'abril a l'església del Carme.

HEM PERDUT UN REFERENT: mossèn MODEST PRATS - Mon Marquès

Acaba de morir mossèn Modest Prats i Domingo, capellà empordanès que per a moltes persones ha estat un referent de fe, catalanitat i democràcia. Tres aspectes que per ell eren indissociables. El vaig conèixer abans d'ordenar-se capellà el 1959 i al llarg de tots aquest anys d'amistat i peripècies en comú sempre posava en primer terme el fet de ser capellà. De capellà diocesà. Un adjectiu ben clarificador. De capellà al servei d'unes persones i d'un poble.

En el diari que va escriure durant el recés amb motiu de la seva ordenació de capellà, escrivia: La meva vida sacerdotal ha de tenir una altra font: la diocesanitat. Diocesanitat que vol dir: unió estreta de pensament i d'acció amb el Bisbe. Jo em lligo a una diòcesi i, per tant, a un Bisbe que és el que té l'obligació d'exercir la caritat pastoral en la diòcesi. (...) La Diòcesi de Girona: heus aquí la nineta dels meus ulls. I per ella, unió amb tota l'Església Universal.

Càritas i Justícia i Pau impulsaran iniciatives pels drets humans - DDG

Les dues entitats signen un conveni per dissenyar i impulsar en un any una programació conjunta 

GIRONA | DDG Càritas Diocesana de Girona ha signat un conveni de col·laboració amb Justícia i Pau pel qual ambdues entitats acorden programar iniciatives conjuntes destinades a la promoció dels drets humans, l'educació per la pau, la lluita per la Justícia i la sostenibilitat social i ecològica. L'acord, rubricat pel director de Justícia i Pau a Girona, Albert Quintana, i pel director de Càritas, Ramon Barnera, té vigència d'un any i preveu la creació d'una comissió mixta que es reunirà dos cops, al final del curs escolar i durant el primer trimestre, per elaborar la programació conjunta i fer el seguiment del conveni.
Així mateix, les dues organitzacions han pactat fer difusió interna dels actes que cadascuna organitza entre els seus membres i han previst que un representant de Càritas participi en les reunions del Consell de Justícia i Pau.

EXPERIÈNCIES COOPERATIVES D’ALTERNATIVA ECONÒMICA - JiPGi

cooperativa

1.  [ECT] [DR] Unitat econòmica de producció, de comercialització o de consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis i que té per objecte l’ajut mutu i equitatiu entre els seus socis. Cooperativa de consum. Cooperativa de treball. Cooperativa de crèdit.

Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans

El subministrament elèctric, un préstec per a un projecte social, llogar una persona per cuidar un avi… fins no fa gaire aquests serveis només es podien contractar a empreses o comerços amb ànim de lucre. Ja no és així.

Les cooperatives que presentem a la taula rodona del Fòrum Social Català Girona 2014, apart de la seva forma jurídica poc freqüent, la cooperativa, tenen un caràcter que les defineix: la seva missió col·labora a la transformació de la realitat, l’objectiu del Fòrum Social Mundial.

Des de l'Equip Permanet de Justícia i Pau de Girona us desitgem un BON ANY 2014 pels objectius pels que lluitem de PAU, JUSTÏCIA i DRETS HUMANS.

PISTES PER AL NOU ANY que ens ha fet arribar en Miquel Àngel Ferrés des de Figueres.

Unes quantes pistes que ens poden ajudar a fer bon camí pel nou any:

§       Sigues tu mateix/a. I no estiguis tan pendent del que diran de tu. No tinguis enveja de ningú.

§       Recorda que Déu dóna menjar a les aus però no el posa pas als seus nius.

§       Fes en el teu cor un niu càlid per a la pau. Des d’aquest niu la pau volarà i visitarà altres llocs, però a tu mai t’abandonarà.

§       Si et tanques en l’amargor del cor, la felicitat buscarà una altre lloc on sentir-se còmoda.

§      “La meva felicitat consisteix en que sé apreciar el que tinc i no desitjo en excés el que no tinc” (L.Tolstoi.)

§       Hi ha persones que per més que envelleixin no perden mai la seva bellesa: només se’ls passa de la cara al cor.

§      Veure Déu en les persones demana saber veure la part bona de cada persona.

§      “No busco el present d’amor. Busco l’Amor mateix” (Tagore).

§      La fe és un miracle de l’Esperit Sant. Nosaltres només hem de preparar-li el terreny.

§     “En una societat com la nostra el testimoni és l’únic que desperta confiança” (Lluís Duch).

§       Hi ha silencis que ho diuen tot i paraules que no diuen res.

§      “Som soldats derrotats d’una causa invencible” (Pere Casaldàliga).

§       En aquesta vida estima, perdona i oblida. Avui t’ho diu un amic, demà t’ho dirà la vida.

§       No t’entestis a ser conegut, sinó a ser algú a qui valgui la pena de conèixer.

§       La felicitat no es descobreix en trobar la persona apropiada sinó en ser la persona adequada.

§       La felicitat no està en trobar qui et faci feliç sinó a aprendre a portar felicitat als que t’envolten.

§      Quan morim, ens sobren dues coses: diners i pecats.

§     “Qué cosa extraña es el hombre: nacer no pide, vivir no sabe, morir no quiere”.

§     “Els objectes van ser fets per a ser usats. Les persones van ser fetes per a ser estimades. El món va malament perquè s’usen les persones i s’estimen els objectes” (un grafitti).

§     “No hi ha res més poderós que la mirada d’algú que t’estima de veritat” (Jorge Font).

§     “Cal edificar un món que estigui a l’alçada dels nens” (J.Font).

§     “El futur és un enigma, el nostre camí s’interna en la boira, però volem seguir donant-nos perquè el Senyor està esperant en la nit, amb mil ulls plens de llàgrimes” (Lluís Espinal).

§      “La salut del nostre cos la venem molt a l’engròs i, una vegada perduda, l’hem de comprar a la menuda” (dita popular).

§     “Un optimista sempre troba una oportunitat en cada calamitat. Un pessimista sempre troba una calamitat en cada oportunitat” (W.Churchill).

§      Sobreposa’t als moments de dolor, de fracàs, de contradicció, dulcificant les teves reaccions. I recorda que la fe mou muntanyes.

§      No demanis a la vida allò que no et pot donar. Tracta’t amb tendresa i tracta bé els altres. Procura evitar els sentiments negatius, i no malgastis les forces en coses que no valen la pena.

§      Pensa que mai havies estat tan gran com avui, però també que mai seràs tan jove com avui. Avui és el primer dia de la resta de la teva vida. Ànims i endavant!

Assemblea General de Socis de Justícia i Pau Girona

El 28 de setembre tingué lloc l'Assemblea General ordinària de l'entitat.
La primera part consistí en una xerrada de l'Eulàlia Reguant de Fiare.
Podeu consultar un resum de la Memòria d'activitats.
Així com també el Pla de curs 2013-2014.

Imatge de la Jornada Catalana de Comissions de Justícia i Pau de Catalunya, una de les activitats organitzades aquest any per Justícia i Pau Girona.

Comunicat en favor de reallotjar famílies desnonades - JiP Girona

     Justícia i Pau de Girona, com a entitat en defensa dels Drets Humans,  creu i així ja s’ha expressat, que el drama dels desnonaments no s’hauria d’haver produït mai. Ja que respon a una lògica en que els diners i l’especulació estan pel damunt de la vida de les persones.

     Amb l’entrada de l’ILP per la dació en pagament i del lloguer social al Parlament Espanyol, i amb la sentència del Tribunal Europeu declarant abusiva i, per tant nul·la, la llei hipotecària espanyola, com a mínim s’hauria d’haver decretat la moratòria dels desnonaments, i haver procurat el re allotjament de les famílies desnonades.

     Donat que res d’això s’ha produït i mentre els poders públics no garanteixin el Dret a un Habitatge digne recollit a l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans  i també a l’article 47 de la Constitució Espanyola,  Justícia i Pau de Girona donarà suport a totes les accions encaminades a la més elemental justícia social:

-          Recuperar les vivendes en desús per part de bancs i caixes que han estat rescatades amb fons públics.

-          Restablir la funció social dels habitatges buits per al reallotjament de famílies desnonades.

-          Pressionar a les entitats financeres per a que acceptin la dació en pagament i proporcionin lloguer socials

-          Promoure i forçar a les administracions públiques a adoptar les mesures necessàries per a garantir el dret a un habitatge digne.

              ......tal  com avui ha fet la PAH de Girona i Salt

             Gent sense casa, i casa sense gent, no s’entén.  

                                                                                     Girona, 22 de març de 2013

ACAT, 25 anys de lluita contra la tortura - Xavier Merino i Serra, membre d’ACAT i de Justícia i Pau Girona

DIARI DE GIRONA – 20 de juny de 2012
Enguany celebrem els 25è aniversari de la constitució d'Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura (ACAT) a Catalunya. És una associació ecumènica, amb cristians de totes les confessions, que lluita per abolir la tortura i la pena de mort. ACAT nasqué a França, el 1974, quan dues dones protestants es van sentir interpel•lades pels relats de tortura a la ?guerra del Vietnam i van decidir, indignades pel silenci dels cristians, sensibilitzar les Esglésies davant d'aquest fet. El 16 de juny de 1974 fundaren l'entitat a Versalles i, d'allí, s'estengué pel món. A Catalunya es constituí el 1987.
Els objectius d'ACAT són: informar i sensibilitzar les comunitats cristianes i els media; reflexionar sobre les causes de la tortura; intervenir, amb cartes, prop dels governs que permeten la tortura i apliquen la pena de mort; prevenir i vigilar al país propi; educar en els drets humans; pràctica de la pregària com a fonament de l'acció.
El Gènesi diu que Déu va crear l'home i la dona a imatge seva. ACAT diu que les persones torturades són, per tant, la imatge torturada del Pare comú. Això ens fa sentir responsables davant de la tortura, els maltractaments i la pena de mort i és una crida a l'acció.
Els membres d'ACAT tenim el deure d'alertar les Esglésies i el món sobre la conducta perversa dels governs que practiquen aquestes plagues, cada vegada més esteses. Hem d'interpel•lar i sacsejar els altres cristians que, malauradament, serien capaços de dormir tranquils sense que la consciència els qüestionés res.
L'actuació habitual és la tramesa de crides urgents a governs de tot el món, per carta, fax o correu electrònic, per influir en casos concrets de tortura o perill d'execució dels quals es té coneixement.
ACAT és una Federació Internacional (FI.ACAT) amb seu a París. Té estatut consultiu a les Nacions Unides i al Consell d'Europa. També té estatut d'observador a la Comissió Africana dels Drets dels Homes i dels Pobles. Contribueix a la tasca del Relator Especial de l'ONU sobre la tortura, del Comitè contra la tortura de l'ONU i del Comitè Europeu per a la prevenció de la tortura.
El 1997, l'ONU proclamà el 26 de juny com a Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura. A Girona, ACAT i Justícia i Pau, per la notable coincidència dels seus objectius, des de fa anys organitzen plegades alguns actes entorn d'aquesta data. Així, demà dia 21, a les vuit del vespre, farem una pregària ecumènica a l'església del Carme, mentre que el dia 26 hi haurà una taula rodona a l'Auditori de la Casa de Cultura, amb Gemma Calvet, advocada i escriptora, Josep Maria Terricabras, catedràtic de filosofia de la UdG i Jaume Hereu, rector de la parròquia ortodoxa de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona.
Aquesta parròquia s'ha trobat darrerament amb l'expulsió a Geòrgia d'un dels seus fidels, David Bakradze, per una ordre dictada cinc anys enrere, que no s'havia dut a terme. Resten a Girona, en situació extremament delicada, l'esposa i els dos fills de David. El P. Jaume, que és advocat, porta el cas d'aquesta persona que, un cop ingressada al Centre d'Internament d'Estrangers de Bacelona, va ser maltractada i amenaçada. A la taula rodona del dia 26 ens explicarà aquest cas. Recordem que al CIE de Barcelona, a començaments d'any hi va morir un guineà de 21 anys que hi era retingut en espera de l'expulsió cap al seu país.
Cada any en arribar el mes de juny he difós i comentat l'informe que elabora la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, de la qual són membres ACAT i Justícia i Pau. Puc avançar que el 2011, mentre que les situacions de tortura o maltractaments van augmentar un 11,5%, la quantitat de persones implicades, a causa dels moviments socials (vagues, manifestacions, ocupació de places, ...), va créixer el 116%. Quan tingui l'informe detallat faré l'article habitual per comentar-lo.

Aniversari 15-M - Flora Ridaura, membre de JiP - Girona

Fa pocs dies que era el 15 de maig i es complia, per tant, un any de l’anomenat 15-M. Sí, sí, un any ja, de les ocupacions de places, de les acampades, de les cassolades, de les assemblees, les comissions, els debats... per tal de mostrar la indignació general davant la greu situació socioeconòmica, la impunitat dels seus responsables i la insensibilitat i ineficàcia resolutiva dels governs.

Què ha passat, durant aquest any? Com ha anat aquest primer aniversari? D’una banda, la situació socioeconòmica s’ha agreujat, especialment amb el nou govern central i les seves diferents mesures d’austeritat proclamades amb comptagotes cada divendres, sempre en una mateixa direcció: la de retallar les despeses socials, que són les que eviten que es produeixi la catàstrofe, les que mantenen una certa equitat i propicien la igualtat d’oportunitats, les que fan que els drets humans proclamats per les Nacions Unides i ratificats pels governs dels diferents països no quedin en paper mullat, les que poden contribuir a la cohesió i la pau socials. Per tant, diríem que han crescut, i continuen creixent, els motius d’indignació...

D’altra banda, el “nucli dur” del 15-M, els més convençuts o més indignats, o els que tenen menys a perdre, alguns jubilats i alguns dels més joves, els més “militants” han continuat fent sentir la seva veu en les manifestacions, han recuperat les velles formes de lluita o n’han inventat de noves per fer signes visibles de protesta, han treballat en comissions i assemblees, han debatut i proposat iniciatives i alternatives diverses. No em puc estar d’esmentar dos exemples concrets, com una forma de reconeixement a la seva tenacitat, creativitat i conseqüència: els anomenats “iaioflautes” i les PAH (Plataformes d’Afectats per les Hipoteques).

La resposta del sistema ha estat, com sempre, la repressió per comptes de l’escolta, l’enduriment de mesures policials, la criminalització de la legítima protesta. És el que es canta en les diferents marxes: “En diuen democràcia i no ho és...”.

Però, i la resta? I nosaltres? Com hem viscut aquest temps? Què n’ha quedat, de la nostra indignació? Com l’expressem? Què fem per resoldre les causes que la provoquen?

Tinc la impressió que hi ha un sentiment general de desencís, d’impotència, d’aclaparament... que finalment immobilitza (de fet, als actes del 12M-15M d’aquest any 2012, la concurrència va ser molt menor que l’any passat, excepte a les grans ciutats, com Barcelona o Madrid). Als cercles més propers, de persones sensibles a la problemàtica social, a les injustícies que l’originen, es comenta el que passa, es fa debat, es genera opinió, i fins i tot s’escriuen articles (com aquest) o hi ha posicionaments institucionals que es fan arribar als mitjans de comunicació, però costa articular una resposta, una acció concreta.

Al carrer s’hi troben diferents posicions: la d’aquells (cada cop més) que van sent tocats directament per la crisi, que perden la feina o que veuen com aquesta perilla, que tenen greus problemes econòmics -als quals se solen sumar els familiars- i, a voltes, personals o de salut, la qual cosa els fa concentrar les forces en l’intent de sobreviure, de manera individual, seguint el tarannà que ens ha imprès el sistema; però també trobem la d’aquells que viuen la crisi en tercera persona, incapaços de posar-se en la pell de l’altre per entendre la situació, el patiment, incapaços de “baixar del burro” de posicions de privilegi, de posicions ideològiques, i que s’erigeixen en jutges, vantant-se de ser imparcials, però, curiosament, entenent i justificant sempre la postura dels rics...

D’aquest darrer grup se’n pot esperar bon poca cosa de cara a propiciar un canvi. Crec que la idea ha de ser unir més encara els altres dos grups, el de les persones directament afectades i el de les persones sensibles al que està passant. La idea ha de ser, una vegada més (recollint l’experiència del passat, recent i remot, nostre i d’altres contrades), l’organització des de la base: fent-nos part del problema i de la solució tots plegats, no pas resolent uns per a d’altres; buscant solucions conjuntes per a problemes que són comuns, no pas individuals; buscant recursos que puguem generar i compartir nosaltres mateixos, no pas pidolant.

Si som capaços d’anar teixint vincles, de trobar-nos, pensar i actuar junts, en l’àmbit de veïnat, o de companys de feina, o d’amistats, o de família, crec que serem capaços de fer renéixer l’esperança, de sentir que no tot està perdut, que hi ha sortida a la crisi, perquè -com diuen les PAH- “les persones, juntes, podem!”.

Mentre escrivia m’ha vingut al cap una imatge bíblica, la de l’enfrontament entre David i Goliat. El relat ens explica la desproporció entre un i altre, entre un home gran, expert guerrer, i un noi que feia de pastor. D’entrada David intenta posar-se al mateix nivell de Goliat: es posa una armadura i agafa un escut i una llança. Però aviat s’adona que amb allò no pot fer ni un pas, li pesa massa, no es pot moure. Així que s’ho treu i s’enfronta al gegant amb les seves pròpies armes, amb la fona i una pedra, i amb la seva habilitat aconsegueix abatre’l.

Potser hem de descobrir que les nostres aparentment febles armes d’humanitat, d’empatia, de solidaritat, de creativitat..., utilitzades hàbilment són prou potents per a  fer-nos vèncer.

I acabo: “Ens cal recordar que el capitalisme va de victòria en victòria cap a la derrota, però nosaltres anem de derrota en derrota cap a la victòria” (Dom Hélder Cámara).

Bonhoeffer, Sartre i el compromís social - Xavier Merino, membre de JiP - Girona

Quan fa molts anys vaig llegir Resistència i Submissió, les cartes des de la presó del teòleg Dietrich Bonhoeffer, em sobtà molt la reflexió que resumeixo: Déu considera que el món ja ha arribat a la majoria d’edat i el deixa en mans de la humanitat; és per això que els cristians hem de viure com si Déu no existís. Em va costar una mica d’entendre que el que diu Bonhoeffer és que Déu vol que siguem plenament responsables del món i de totes les persones. Que no he d’esperar que Déu els ajudi en les seves necessitats i problemes, sinó que he d’obrar, d’actuar immediatament per aconseguir (o, tan sols, col·laborar-hi) la instauració del seu Regne a la terra. En altres paraules, que no n’hi ha prou de pregar, sinó que cal actuar, treballar.

Al cap i la fi, quan l’evangeli diu “estima els altres com a tu mateix” em proposa la idea que sóc responsable de tots els homes i que, com a persona lliure, he d’escollir quin ha de ser, com a cristià, el meu comportament amb el món i ser coherent amb l’elecció feta.

Anys després vaig estudiar l’existencialisme marxista de Jean-Paul Sartre i, entre altres coses vaig veure que diu: què més voldríem que Déu existís; llavors li podríem carregar totes les desgràcies i injustícies. Ara bé, com que Déu no existeix l’home (i la dona) se sent responsable de la humanitat i ha de treballar i lluitar per resoldre’n els problemes i eliminar-ne les injustícies. La cita no és, ni de bon tros, literal.

En reflexionar sobre el que deia Sartre em vingué a la memòria el que he citat abans de Bonhoeffer i vaig veure que, bo i partint de punts ben diferents, el que em diuen és, en el fons, el mateix: la persona, cristiana o no, s’ha de sentir responsable, ha de resoldre els problemes i les injustícies que afligeixen la humanitat, ja sigui al nostre país, ja sigui en un lloc llunyà.

I això em fa pensar en els efectes perversos que per a moltes persones té la situació actual. Situació que s’agreuja ben de pressa i que no sabem fins on arribarà: creixement irrefrenable de l’atur, molts joves fa anys que esperen trobar la primera feina, desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, retallades en educació (beques menjador, transport escolar), en sanitat (molts immigrants poden perdre l’assistència), en ajudes socials de tota mena, fins i tot les d’inserció laboral de discapacitats. Veiem famílies que no tenen cap ingrés perquè els han suprimit les ajudes i sobreviuen com poden. I les decisions econòmiques que prenen els governs sempre les paguen els més febles.

I el que s’estalvia amb les retallades serveix per ajudar la banca (Bankia ara mateix). I continuen els sous desmesurats, èticament indefensables, de directius empresarials, polítics (en actiu o retirats), futbolistes i altres esportistes, corrupció a tots nivells (sembla que ja arriba al president del Tribunal Suprem), beneficis immorals de grans empreses que, tot i això augmenten els preus i acomiaden obrers amb el vistiplau del govern. I, mentrestant, tot i que no es veu cap solució justa, una part de la societat ho viu amb una indiferència incomprensible.

Cal que siguem conscients de la gravetat de la situació i que, en la mesura de les nostres possibilitats lluitem per capgirar-la: avui no ens afecta però, i demà? I hem d’ajudar els qui pateixen. Encara que només sigui per egoisme, pel fet d’esperar que si ara ajudem els qui ho necessiten, el dia que ho necessitem també trobarem qui ens ajudi.

I cal que, independentment de la ideologia, col·laborem frec a frec amb tothom qui treballa per millorar aquesta societat cada vegada més injusta, amb més desigualtats, amb menys oportunitats, amb més exclusió. A veure si entre tots aconseguim canvis, encara que siguin petits i escadussers, que ens portin cap a un món més just i habitable.

I els qui som catòlics hem d’exigir que l’església institució sigui cada vegada més evangèlica. Que no es deixi tapar la boca amb la dotació que rep de l’estat (11.000 milions d’euros, diuen). Veiem que tots els bisbes, fora d’alguna excepció lloable, callen i, algun, fins i tot va prohibir a pastoral obrera del seu bisbat, d’adherir-se al manifest de l’1 de maig de JOC i HOAC. Espero que la nova evangelització de què es parla tant sigui anunciar i practicar veritablement l’exemple de Jesús.

Per què faré vaga el dia 29 de març? - Josep Vicenç i Eres

Fonamentament faré vaga per dignitat i sobretot perquè crec que no vull que em passi com al pastor protestant Martin Niemoeller (1892-1984) que quan va voler reaccionar davant dels atacs criminals dels nazis ja no hi va ser a temps i ens va deixar la coneguda cita:  "Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi" (és una cita que tradicionalment s’ha atribuït erròniament al dramaturg Bertolt Brecht, que la va popularitzar).

També us haig de dir que sóc economista i que he treballat al sector financer i , per tant, en aquests moments de crisi dec ser “un dels més grans dels pecadors”. En aquests moments, però, sóc professor d’un institut d’ensenyament públic.

El motiu pel qual faré vaga no és perquè l’any passat em vam rebaixar un 7% del sou i aquest any me’l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga perquè m’hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d’alumnes per classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de promoció i formació.

El motiu tampoc serà que en el meu centre s’hagin reduït les aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que, malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les despeses del funcionament ordinari de l’institut (neteja, calefacció, llum...). Aquests dèficits s’han produït a la majoria dels centres d’ensenyament i s’han hagut de cobrir (sense dir-ho obertament) amb aportacions extres dels propis pares i alumnes, les ampas o els fons de reserva dels menjadors. També s’ha reduït unilateralment en un 15% les hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i instituts.

Faré vaga sobretot perquè, de les setze reformes laborals que s’han fet des del 1979, aquesta  és la més radical, com molt conscientment la va definir la vicepresidenta de govern dient que “hi hauria un abans i un després d’aquesta reforma”. 

Aquesta contrareforma es va aprovar el dia 8 de març del 2012 al Congrés de Diputats per 197 vots a favor (179 PP, 16 CiU, 1 UPN i 1 Foro Astúrias) i va rebre  142 vots en contra de la resta dels diputats presents. És una indecència social ja que el seu objectiu final no declarat -que el podrem comprovar d’aquí a un any- és una baixada generalitzada dels salaris ja que suposarà la substitució de treballadors experimentats (ara molt barats d’acomiadar) per uns altres de nous amb uns sous molt més baixos que els que hi havia fins ara.

Per exemple, en el decret de la reforma  podem trobar les intencions ocultes només fixant-nos en les paraules que se citen amb més freqüència. Així, hi surt 194 vegades la paraula contracte, 124 vegades les paraules extinció o suspensió, 148 el mot acomiadament, però només 78 la paraula acords, 29 vegades negociació i 14 vegades la paraula pacte.

Com que sóc funcionari, la reforma aparentment no m’afectarà, però tingueu clar que afectarà els nostres amics, coneguts i saludats ja que a partir d’ara qualsevol empresa pot fer un “acomiadament col·lectiu” (els coneguts ERO -Expedients de Regulació d’ocupació-) si ”hi ha hagut una disminució persistent durant tres trimestres consecutius dels ingressos o de les vendes” (Art 51.1.). Actualment la majoria d’empreses compleixen aquest requisit o s’ho faran venir bé per complir-los, si ho desitgen. A més es pot fer aquest ERO sense que calgui l’autorització prèvia de l’administració (Art 47), a diferència del que passava anteriorment, cosa que era un fre a la discrecionalitat empresarial en els acomiadaments per causes objectives. Ara només cal comunicar-ho als treballadors i a l’autoritat laboral, com un pur tràmit protocol·lari o com a deferència informativa, sense cap valor jurídic.

És una contrareforma que arriba al moll de l’os dels drets laborals, ja que els nostres fills (i qualsevol persona, independentment de l’edat) podran ser contractats per les empreses de menys de 50 treballadors amb el nou “contracte indefinit de suport als emprenedors” (Art. 11) amb un període de prova d’un any. Sí, ho heu llegit correctament: “període de prova d’un any”. Per tant, per la porta del darrere, s’ha creat un contracte que permet l’acomiadament totalment lliure i gratuït durant un any i sense cap mena d’indemnització.

Aquesta reforma neoconservadora abarateix fins a extrems ridículs l’acomiadament improcedent (aquell en el qual l’empresa no pot provar els motius al·legats per despatxar un treballador per motius disciplinaris) ja que s’han eliminat els salaris de tramitació, que eren les nòmines que el treballador deixava de cobrar mentre estava acomiadat improcedentment (Art. 56). Ara no es té dret a cobrar aquests sous i la seva indemnització s’ha reduït de 45 dies per any treballat a 33 i s’han reduït quasi a la meitat els imports màxims, que passen de 42 mensualitats a 24.

Encara que tot sovint es diu que, amb aquesta reforma, ens homologuem a les condicions del nostre entorn europeu, no és del tot cert. Per exemple a Alemanya, quan un acomiadament disciplinari d’un treballador és declarat improcedent, s’ha de readmetre el treballador obligatòriament i pagar-li els salaris de tramitació.

Si no fes vaga no seria un bon fill, no seria agraït a la generació dels nostres pares que van fer un gran esforç de mobilització social i vagues molt dramàtiques per aconseguir unes condicions laborals decents per a la nostra generació.

També us haig de dir que aquests dies he sentit molts companys que han comentat que encara que estan molt indignats no faran vaga ja que “no servirà de res”, que sí “que serviria si tothom ho fes” o que “els que han fet la reforma volen que fem vaga ja que així quedaran avalats com uns gestors durs en els conflictes de cara a les actuals autoritats conservadores liberals europees i al FMI”.  A tot això només us haig de dir el que em deia la meva àvia Leonor: “qui no plora, no mama” o, per dir-ho, amb paraules modernes  “si no et queixes, després no reclamis”. En definitiva, doncs, el dia 29 de març hi haurà molts treballadors –alguns amb contractes molt precaris- que faran vaga ja que recordaran amb orgull els seus  pares i avis, i sobretot pensaran en el futur dels seus fills.

Sobretot farem vaga i perdrem una part important del sou per coherència ja que volem ser escoltats i respectats. Ara sí -en paraules de Bertolt Brecht-  som treballadors que volem ser, encara que només sigui per un dia, bones persones, per tal d’esdevenir imprescindibles: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són molt bons. N'hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles...”

Josep Vicenç i Eres. Professor de Recursos Humans a l’Institut Sant Feliu de Guíxols i a la Universitat de Girona,  i membre de Justícia i Pau de Girona. 

La pobresa que porta a la fam - Xavier Merino i Serra

En llegir aquest pensament de Gandhi m'he revingut de les persones que darrerament veiem per Girona remenant contenidors d'escombraries a la percaça de quelcom per menjar. Aquestes persones, la veritat, passen força desapercebudes, potser perquè veure-les ens molesta èticament i estètica. En repassar informacions recents sobre el tema veig coses que em criden l'atenció:

Llegiu l'article sencer a

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/27/pobresa-que-porta-fam/549205.html

Denúncia - Francesc Compte

En l’actualitat els mitjans de comunicació ens estan informant (?) d’unes dades econòmiques que creen incertesa i que alhora són escandaloses. A la greu crisi econòmica cal afegir les dades sobre les remuneracions que alguns directius de caixes i bancs s’han assignat, o els blindatges respecte a les jubilacions o cessaments.

Llegiu l'article sencer a

http://www.justiciaipau.org/comunicats-opinio.ca.shtml?x=11646

Versión en castellano en

http://www.justiciaipau.org/comunicats-opinio.es.shtml?x=11647