divendres, 23 de març de 2012

Per què faré vaga el dia 29 de març? - Josep Vicenç i Eres


Fonamentament faré vaga per dignitat i sobretot perquè crec que no vull que em passi com al pastor protestant Martin Niemoeller (1892-1984) que quan va voler reaccionar davant dels atacs criminals dels nazis ja no hi va ser a temps i ens va deixar la coneguda cita:  "Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi" (és una cita que tradicionalment s’ha atribuït erròniament al dramaturg Bertolt Brecht, que la va popularitzar).
També us haig de dir que sóc economista i que he treballat al sector financer i , per tant, en aquests moments de crisi dec ser “un dels més grans dels pecadors”. En aquests moments, però, sóc professor d’un institut d’ensenyament públic.

El motiu pel qual faré vaga no és perquè l’any passat em vam rebaixar un 7% del sou i aquest any me’l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga perquè m’hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d’alumnes per classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de promoció i formació.
El motiu tampoc serà que en el meu centre s’hagin reduït les aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que, malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les despeses del funcionament ordinari de l’institut (neteja, calefacció, llum...). Aquests dèficits s’han produït a la majoria dels centres d’ensenyament i s’han hagut de cobrir (sense dir-ho obertament) amb aportacions extres dels propis pares i alumnes, les ampas o els fons de reserva dels menjadors. També s’ha reduït unilateralment en un 15% les hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i instituts.
Faré vaga sobretot perquè, de les setze reformes laborals que s’han fet des del 1979, aquesta  és la més radical, com molt conscientment la va definir la vicepresidenta de govern dient que “hi hauria un abans i un després d’aquesta reforma”. 
Aquesta contrareforma es va aprovar el dia 8 de març del 2012 al Congrés de Diputats per 197 vots a favor (179 PP, 16 CiU, 1 UPN i 1 Foro Astúrias) i va rebre  142 vots en contra de la resta dels diputats presents. És una indecència social ja que el seu objectiu final no declarat -que el podrem comprovar d’aquí a un any- és una baixada generalitzada dels salaris ja que suposarà la substitució de treballadors experimentats (ara molt barats d’acomiadar) per uns altres de nous amb uns sous molt més baixos que els que hi havia fins ara.

Per exemple, en el decret de la reforma  podem trobar les intencions ocultes només fixant-nos en les paraules que se citen amb més freqüència. Així, hi surt 194 vegades la paraula contracte, 124 vegades les paraules extinció o suspensió, 148 el mot acomiadament, però només 78 la paraula acords, 29 vegades negociació i 14 vegades la paraula pacte.

Com que sóc funcionari, la reforma aparentment no m’afectarà, però tingueu clar que afectarà els nostres amics, coneguts i saludats ja que a partir d’ara qualsevol empresa pot fer un “acomiadament col·lectiu” (els coneguts ERO -Expedients de Regulació d’ocupació-) si ”hi ha hagut una disminució persistent durant tres trimestres consecutius dels ingressos o de les vendes” (Art 51.1.). Actualment la majoria d’empreses compleixen aquest requisit o s’ho faran venir bé per complir-los, si ho desitgen. A més es pot fer aquest ERO sense que calgui l’autorització prèvia de l’administració (Art 47), a diferència del que passava anteriorment, cosa que era un fre a la discrecionalitat empresarial en els acomiadaments per causes objectives. Ara només cal comunicar-ho als treballadors i a l’autoritat laboral, com un pur tràmit protocol·lari o com a deferència informativa, sense cap valor jurídic.
És una contrareforma que arriba al moll de l’os dels drets laborals, ja que els nostres fills (i qualsevol persona, independentment de l’edat) podran ser contractats per les empreses de menys de 50 treballadors amb el nou “contracte indefinit de suport als emprenedors” (Art. 11) amb un període de prova d’un any. Sí, ho heu llegit correctament: “període de prova d’un any”. Per tant, per la porta del darrere, s’ha creat un contracte que permet l’acomiadament totalment lliure i gratuït durant un any i sense cap mena d’indemnització.
Aquesta reforma neoconservadora abarateix fins a extrems ridículs l’acomiadament improcedent (aquell en el qual l’empresa no pot provar els motius al·legats per despatxar un treballador per motius disciplinaris) ja que s’han eliminat els salaris de tramitació, que eren les nòmines que el treballador deixava de cobrar mentre estava acomiadat improcedentment (Art. 56). Ara no es té dret a cobrar aquests sous i la seva indemnització s’ha reduït de 45 dies per any treballat a 33 i s’han reduït quasi a la meitat els imports màxims, que passen de 42 mensualitats a 24.
Encara que tot sovint es diu que, amb aquesta reforma, ens homologuem a les condicions del nostre entorn europeu, no és del tot cert. Per exemple a Alemanya, quan un acomiadament disciplinari d’un treballador és declarat improcedent, s’ha de readmetre el treballador obligatòriament i pagar-li els salaris de tramitació.
Si no fes vaga no seria un bon fill, no seria agraït a la generació dels nostres pares que van fer un gran esforç de mobilització social i vagues molt dramàtiques per aconseguir unes condicions laborals decents per a la nostra generació.
També us haig de dir que aquests dies he sentit molts companys que han comentat que encara que estan molt indignats no faran vaga ja que “no servirà de res”, que sí “que serviria si tothom ho fes” o que “els que han fet la reforma volen que fem vaga ja que així quedaran avalats com uns gestors durs en els conflictes de cara a les actuals autoritats conservadores liberals europees i al FMI”.  A tot això només us haig de dir el que em deia la meva àvia Leonor: “qui no plora, no mama” o, per dir-ho, amb paraules modernes  “si no et queixes, després no reclamis”. En definitiva, doncs, el dia 29 de març hi haurà molts treballadors –alguns amb contractes molt precaris- que faran vaga ja que recordaran amb orgull els seus  pares i avis, i sobretot pensaran en el futur dels seus fills.
Sobretot farem vaga i perdrem una part important del sou per coherència ja que volem ser escoltats i respectats. Ara sí -en paraules de Bertolt Brecht-  som treballadors que volem ser, encara que només sigui per un dia, bones persones, per tal d’esdevenir imprescindibles: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són molt bons. N'hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles...”

Josep Vicenç i Eres. Professor de Recursos Humans a l’Institut Sant Feliu de Guíxols i a la Universitat de Girona,  i membre de Justícia i Pau de Girona. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada