Taifa Las pensiones no se tocan from Seminari Taifa on Vimeo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estat del benestar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estat del benestar. Mostrar tots els missatges
dilluns, 11 de novembre del 2013
dilluns, 21 de gener del 2013
dijous, 20 de setembre del 2012
No negarás justicia al pobre - Comunicado de la HOAC y la JOC ante la actual situacion política y económica
ECLESALIA, 17/09/12.- Cada día que pasa, las familias del mundo obrero y del trabajo ven crecer la inseguridad, la incertidumbre y el miedo. Va aumentando el número de personas que pasa a engrosar las listas del paro. Personas que acuden a Cáritas, a comedores sociales, que son amenazadas por los bancos, al no poder pagar las hipotecas que asumieron cuando disponían de un puesto de trabajo, inmigrantes que se quedan sin atención sanitaria, jóvenes que ven ante sí un futuro incierto en lo educativo, lo laboral, con imposibilidad de desarrollar un proyecto de vida personal…
Son algunas de las consecuencias visibles de esta situación económica en la que nos han metido los poderosos de este mundo, en nombre del idolatrado mercado. Y a esta situación hemos llegado, entre otras cosas, por unas formas de vida muy poco solidarias y por una cultura social que ha favorecido que personas y, sobre todo estructuras, no hayamos tenido en cuenta la justicia debida a los más empobrecidos.
Los gobiernos desarrollan una serie de medidas políticas cuyo fin es el incremento de los beneficios de una minoría frente a las necesidades de la mayoría. Son medidas inmorales, al pretender organizar la vida de espaldas al trabajo y a las necesidades humanas, medidas que están creando mayor desigualdad y pobreza y que no debemos aceptar con resignación.
Ante esta situación la HOAC y la JOC, como Iglesia en el mundo obrero, queremos manifestar:
Que no es ético, humano, ni cristiano continuar poniendo en el centro de la vida política y legislativa medidas que condenen a la pobreza, a la exclusión y a la esclavitud a miles de personas, de familias, tanto en nuestro país, como en el resto del planeta. Se están destruyendo los derechos sociales y laborales.
Que ante esta situación las organizaciones sociales, políticas y económicas, y también todas las personas, hemos de plantearnos cómo es posible organizar la vida social, la economía, la política, desde otros criterios que no sean prioritariamente el de la lógica del beneficio.
“El primer capital que se ha de salvaguardar y valorar es el hombre, la persona en su integridad” (Benedicto XVI)
“Las necesidades de los pobres deben tener preferencia sobre los deseos de los ricos; los derechos de los trabajadores, sobre el incremento de los beneficio” (Juan Pablo II) “Un criterio justo no debe basarse en recortes desproporcionados en servicios esenciales para los pobres. El criterio moral que debe regir es que la “economía existe para la persona y no la persona para la economía” (Obispos de EEUU, septiembre 2012 con motivo del día del trabajo).
Queremos poner de manifiesto que existe también otra realidad, de la que los medios de comunicación no suelen hacerse eco. Son hechos y experiencias de vida humana, que nos muestran que es posible vivir de otra manera, construir otra sociedad más fraterna, desde criterios no economicistas, donde todas y todos podamos vivir con dignidad. Para los creyentes son signos del Reino de Dios y suponen, para la JOC, la HOAC y otros movimientos cristianos, una constante de lucha diaria contra la indignidad que provoca este sistema.
Así nos lo muestran tantas experiencias y acciones que se están viviendo dentro y fuera de nuestras fronteras:
- las plataformas de afectados por las hipotecas y la solidaridad con las personas que se quedan sin vivienda;
- las expresiones variadas contra los recortes sociales, como las movilizaciones sindicales y sociales;
- las diversas manifestaciones de trabajadoras y trabajadores mostrando su rechazo ante el cierre de empresas, ante los ERES; las asambleas de parados y paradas dispersas por todo el territorio del estado, buscando alternativas para el reparto del empleo;
- las plataformas vecinales que trabajan por la construcción de barrios donde poder vivir con dignidad;
- las experiencias de tantos colectivos que fomentan el empleo, empresas de inserción, cooperativas, las redes de solidaridad nacional e internacional, los bancos de tiempo, los economatos solidarios, la banca ética, tiendas a coste cero, la solidaridad familiar, vecinal, o los grupos de personas que comparten sus bienes con otras familias…
Todas estas experiencias son muestras de que hay alternativas, de que es posible otro tipo de sociedad, otro tipo de cultura solidaria. Son prácticas generadoras de otra cultura que hace viable nuevas formas de organización de la vida social, donde lo económico no tiene la última palabra y donde el centro es el ser humano y sus necesidades. A eso estamos llamados, ahí encuentran los hombres y mujeres de hoy, creyentes o no creyentes, la felicidad y ahí debemos encontrarnos para potenciarlos. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).
Madrid, 14 de septiembre de 2012
divendres, 19 d’agost del 2011
Misteris de l’austeritat - Josep Fontana, Historiador
L’estratègia anticrisi és insensata perquè agreuja el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans.
Vivim en un temps en què les mesures de política econòmica que s’adopten a tot el món semblen irracionals. Deixin-me que aclareixi prèviament que no m’estic referint a Espanya, perquè aquí ni tan sols hi ha política econòmica, ja que el Govern actual es limita a anar complint les instruccions que rep de Brussel·les o de Berlín. ¿Com pot fer una política econòmica pròpia un Govern amb un president desaparegut, que ha abandonat la gestió de la crisi en mans d’un ministre d’Hisenda que cada vegada que obre la boca, i ho fa amb massa freqüència, provoca que un nou grup de ciutadans decideixi evadir el seu capital a l’estranger (més de 40.000 milions al maig) davant el raonable temor pel que li pot passar a un país posat en unes mans així?
Em refereixo en termes generals a les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant a mig món, la insensatesa de les quals ha estat repetidament denunciada davant l’evidència que condueixen a agreujar, a la vegada, el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans.
AGAFEM l’exemple de Grècia: el 2010 el Fons Monetari Internacional (FMI) preveia que, després de patir retallades i privacions, l’economia grega tornaria a créixer el 2012 a un ritme de l’1,1%. Doncs bé, les previsions del Govern d’Atenes són, a finals del juliol del 2012, que el que hi haurà aquest any serà un descens de l’ordre del 7%.
Un informe recent de l’FMI sobre Espanya anunciava que la nostra economia no solament retrocediria aquest any, sinó també el 2013 (en un -1,2%); que el 2014 s’aconseguiria un lleuger ascens (del 0,9%), però que fins i tot els dos següents, el 2015 i el 2016, el ritme de creixement seguiria sent insuficient per contribuir a reduir la taxa d’atur. Davant l’èxit de les previsions de l’FMI sobre Grècia, aquestes que es refereixen a Espanya solament es poden qualificar d’a- terridores. ¿Així doncs, com es pot justificar la continuïtat d’aquesta política?
La irracionalitat no es dóna únicament a l’eurozona. Els polítics dels Estats Units estan obsessionats pel temor al dèficit en moments en què les expectatives de la resta del món sobre la seva economia són tals que els inversors estrangers compren els títols nord-americans de deute sense esperar rebre’n cap interès, o fins i tot amb un interès negatiu (és a dir, a canvi de rebre una compensació inferior a la inflació), cosa que significa que estan disposats a pagar per mantenir els seus diners segurs durant els pròxims anys.
Donada l’elevada taxa d’atur que es dóna actualment als Estats Units –i el desastrós estat de les seves infraestructures, que Peter Radford descriu com a «trens podrits, carreteres amb sots, escoles en ruïnes, metros envellits i ponts en perill constant d’enfonsament»–, semblaria lògic utilitzar aquests diners que es reben gratis per reconstruir trens, escoles, ponts i carreteres, i crear amb això uns llocs de treball que contribuirien alhora a la recuperació econòmica. No serà així.
PERÒ SI EN EL CAS dels Estats Units es fa difícil entendre que es desdenyi aprofitar aquests diners barats per invertir en el progrés del futur, el que passa a la Gran Bretanya resulta delirant. En ple procés de recessió, amb les expectatives de recuperació desmentides al juliol per la caiguda de la producció industrial, i amb l’ingrés de les famílies en el nivell més baix des de començaments del 2005 (sense comptar amb els auguris que anuncien el pròxim esclat d’una bombolla immobiliària), succeeix que el seu deute rep una avaluació de triple A per part de les agències de qualificació, i que el Govern pot obtenir diners al tipus més baix que mai s’hagi conegut: a cost zero o fins i tot negatiu. ¿Per què desaprofitar aquesta oportunitat d’incentivar el creixement mitjançant inversions públiques?
El mes de maig passat, Paul Krugman, de viatge per la Gran Bretanya, va fer aquesta pregunta a una sèrie de personalitats que recolzaven la política de Cameron, i va obtenir unes respostes que ajuden a entendre els misteris de la política d’austeritat. Al començament pretenien justificar-se amb una metàfora: la de la necessitat que l’Estat estalviés en despesa pública, igual que ho fa una família que s’ha endeutat. Però, quan se’ls feia veure que aquesta comparació resultava inadequada, acabaven confessant la veritat: que el que es proposaven realment era «disminuir les dimensions de l’Estat», cosa que demostrava, concloïa Krugman, que el seu objectiu era «utilitzar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar els programes socials».
Aquells mateixos dies, escrivint des de Madrid, Mark Weisbrot opinava que l’objectiu de la política econòmica que estava aplicant el Partit Popular era «debilitar el moviment obrer com a part d’una estratègia a més llarg termini per desmantellar l’Estat del benestar». I concloïa: «Aquests canvis no tenen res a veure amb resoldre la crisi actual, ni amb reduir el dèficit del pressupost».
Per dir-ho d’una manera crua: no queda clar si es tracta de tancar hospitals per estalviar, o d’estalviar per poder tancar hospitals.
Publicat a:
http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetPlayerZSEO2.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/08/2012&idioma=1&doc_id=6b81bfa1-debb-47be-828c-e628ecee892a
Vivim en un temps en què les mesures de política econòmica que s’adopten a tot el món semblen irracionals. Deixin-me que aclareixi prèviament que no m’estic referint a Espanya, perquè aquí ni tan sols hi ha política econòmica, ja que el Govern actual es limita a anar complint les instruccions que rep de Brussel·les o de Berlín. ¿Com pot fer una política econòmica pròpia un Govern amb un president desaparegut, que ha abandonat la gestió de la crisi en mans d’un ministre d’Hisenda que cada vegada que obre la boca, i ho fa amb massa freqüència, provoca que un nou grup de ciutadans decideixi evadir el seu capital a l’estranger (més de 40.000 milions al maig) davant el raonable temor pel que li pot passar a un país posat en unes mans així?
Em refereixo en termes generals a les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant a mig món, la insensatesa de les quals ha estat repetidament denunciada davant l’evidència que condueixen a agreujar, a la vegada, el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans.
AGAFEM l’exemple de Grècia: el 2010 el Fons Monetari Internacional (FMI) preveia que, després de patir retallades i privacions, l’economia grega tornaria a créixer el 2012 a un ritme de l’1,1%. Doncs bé, les previsions del Govern d’Atenes són, a finals del juliol del 2012, que el que hi haurà aquest any serà un descens de l’ordre del 7%.
Un informe recent de l’FMI sobre Espanya anunciava que la nostra economia no solament retrocediria aquest any, sinó també el 2013 (en un -1,2%); que el 2014 s’aconseguiria un lleuger ascens (del 0,9%), però que fins i tot els dos següents, el 2015 i el 2016, el ritme de creixement seguiria sent insuficient per contribuir a reduir la taxa d’atur. Davant l’èxit de les previsions de l’FMI sobre Grècia, aquestes que es refereixen a Espanya solament es poden qualificar d’a- terridores. ¿Així doncs, com es pot justificar la continuïtat d’aquesta política?
La irracionalitat no es dóna únicament a l’eurozona. Els polítics dels Estats Units estan obsessionats pel temor al dèficit en moments en què les expectatives de la resta del món sobre la seva economia són tals que els inversors estrangers compren els títols nord-americans de deute sense esperar rebre’n cap interès, o fins i tot amb un interès negatiu (és a dir, a canvi de rebre una compensació inferior a la inflació), cosa que significa que estan disposats a pagar per mantenir els seus diners segurs durant els pròxims anys.
Donada l’elevada taxa d’atur que es dóna actualment als Estats Units –i el desastrós estat de les seves infraestructures, que Peter Radford descriu com a «trens podrits, carreteres amb sots, escoles en ruïnes, metros envellits i ponts en perill constant d’enfonsament»–, semblaria lògic utilitzar aquests diners que es reben gratis per reconstruir trens, escoles, ponts i carreteres, i crear amb això uns llocs de treball que contribuirien alhora a la recuperació econòmica. No serà així.
PERÒ SI EN EL CAS dels Estats Units es fa difícil entendre que es desdenyi aprofitar aquests diners barats per invertir en el progrés del futur, el que passa a la Gran Bretanya resulta delirant. En ple procés de recessió, amb les expectatives de recuperació desmentides al juliol per la caiguda de la producció industrial, i amb l’ingrés de les famílies en el nivell més baix des de començaments del 2005 (sense comptar amb els auguris que anuncien el pròxim esclat d’una bombolla immobiliària), succeeix que el seu deute rep una avaluació de triple A per part de les agències de qualificació, i que el Govern pot obtenir diners al tipus més baix que mai s’hagi conegut: a cost zero o fins i tot negatiu. ¿Per què desaprofitar aquesta oportunitat d’incentivar el creixement mitjançant inversions públiques?
El mes de maig passat, Paul Krugman, de viatge per la Gran Bretanya, va fer aquesta pregunta a una sèrie de personalitats que recolzaven la política de Cameron, i va obtenir unes respostes que ajuden a entendre els misteris de la política d’austeritat. Al començament pretenien justificar-se amb una metàfora: la de la necessitat que l’Estat estalviés en despesa pública, igual que ho fa una família que s’ha endeutat. Però, quan se’ls feia veure que aquesta comparació resultava inadequada, acabaven confessant la veritat: que el que es proposaven realment era «disminuir les dimensions de l’Estat», cosa que demostrava, concloïa Krugman, que el seu objectiu era «utilitzar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar els programes socials».
Aquells mateixos dies, escrivint des de Madrid, Mark Weisbrot opinava que l’objectiu de la política econòmica que estava aplicant el Partit Popular era «debilitar el moviment obrer com a part d’una estratègia a més llarg termini per desmantellar l’Estat del benestar». I concloïa: «Aquests canvis no tenen res a veure amb resoldre la crisi actual, ni amb reduir el dèficit del pressupost».
Per dir-ho d’una manera crua: no queda clar si es tracta de tancar hospitals per estalviar, o d’estalviar per poder tancar hospitals.
Publicat a:
http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetPlayerZSEO2.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/08/2012&idioma=1&doc_id=6b81bfa1-debb-47be-828c-e628ecee892a
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)