Des de fa uns anys JUSTÍCIA I PAU de Girona, demana un text a una persona referent de la lluita per la Pau i la Justícia per aportar-lo a les Caminades i Marxes per la Pau de les comarques gironines i per a tots aquells grups o entitats que es vulguin deixar interpel·lar per la Crida de la Pau. Aquest any el text és de la Teresa Forcades, que en un to meditatiu ens qüestiona ben endins sobre la nostra capacitat d’indignació.
‘Com
es coneix que no heu passat la guerra!’.
Aquest era el comentari de la meva àvia materna quan les meves
germanes i jo deixàvem menjar al plat o dèiem que no ens agradava.
Érem infants i ens preniem com a cosa de riure el comentari de
l’àvia, que havia viscut la guerra civil espanyola amb quatre
fills petits. He pensat en ella mentre llegia la novel·la ‘Mort
d’una ciutat’, de Wladislaw
Szpilman. És la novel·la que va donar lloc a la famosa pel·lícula
de Roman Polanski ‘El pianista’:
el compositor i pianista més popular de Polònia hi relata les seves
vivències al ghetto de Varsòvia durant la II Guerra Mundial.
El
més impressionant del llibre – i la pel·lícula ho recull
magistralment – és l’absència de judici, l’absència
d’indignació. ‘No judiqueu i no
sereu judicats’ (Mt 7,1). La mirada
d’Szpilman mostra la brutalitat i la baixesa moral tant de l’enemic
alemany, com dels compatriotes jueus que no dubten a vendre els
germans per assegurar la pròpia supervivència o simplement el propi
comfort. ‘La bellesa salvarà el món’,
afirma el príncep Mixkin, l’idiota de Dostoievsky que no es pot
salvar a si mateix i acaba alienat en un asil per a malalts mentals.
El compositor Szpilman, que no és una ficció literària sinó un
contra-heroi de carn i ossos, no només no para boig sinó que, pocs
mesos després de l’acabament de la guerra, és capaç de
descriure-la en un relat d’una lucidesa desconcertant totalment
exempt d’odi i de desig de venjança. Això resulta tan inaudit, hi
estem tan poc avesats, que alguns comentaristes ho atribueixen a
l’estat de xoc i afirmen que Szpilman descriu la realitat de forma
objectiva perquè té l’emoció reprimida a causa del sofriment
extrem. No és aquesta la meva impressió. Quan descriu el tic
nerviós que ha aparegut en el rostre de la seva mare i la llum que
li fuig dels ulls sense que ell pugui fer res per evitar-ho; quan
mostra la seva admiració per Janusz Korczak, el mestre ancià que,
podent salvar-se, tria morir amb els nens orfes i, amb els més
petits carregats a coll, els convenç a tots que l’oficial nazi
se’ls emporta d’excursió; quan s’esglaia pensant que el glaç
i el fred li deixaran els dits inútils per al piano, Szpilman no
està en xoc ni està anestesiat. Té la sensibilitat a flor de pell
i els ulls ben oberts. Sent plenament i comprèn el que sent. Però
no sent ni descriu odi sinó estupor, dolor, admiració, por,
esperança, lleialtat, fàstic, llàstima, compassió, esgotament,
desesperació, determinació. Szpilman salva la vida al darrer minut
en múltiples ocasions gràcies a moltes persones que l’ajuden; en
dues ocasions, els qui l’ajuden són els seus enemics: un oficial
innominat de la policia jueva al servei de l’exèrcit nazi i el
capità Wilm Hosenfeld, un militar alemany. Szpilman refusa la mirada
partidista sobre el món i les persones i reïx en veure en cada u
una peça única. El sagrat se li fa present a la manera dels
artistes, sense necessitat d’embolcall religiós.
Segons
dades de l’ACNUR de juny de 2016, al món existeixen avui 63,5
milions de refugiats de guerra, 51% dels quals són menors d’edat.
Els principals països d’origen són Síria, Burundi, Iraq, Líbia,
Níger, Nigèria, Afganistan, República Centreafricana, Congo, Sudan
Sud i Iemen. La guerra de Síria ha causat de moment 250.000 morts,
6,6 milions de desplaçats dins del propi país i 5 milions de
refugiats. L’any 2015 van arribar a Europa més d’un milió de
refugiats jugant-se la vida al mar Mediterrani en embarcacions
precàries controlades per màfies que tenen la connivència de les
autoritats europees. Es calcula que almenys 4.000 persones hi han
perdut la vida. ‘Vergogna!’, s’exclama el Papa Francesc.
Mentre, Europa construeix els murs de contenció que Zygmunt Bauman
defineix com a ‘victòria del terrorisme’ i, després d’haver-se
compromès a honorar el dret d’asil dels refugiats (23 d’abril de
2015), fa tractes amb Turquia per deportar-los (18 de març de 2016).
Frauke Petry, dirigent del partit alemany Alternativ
für Deutschland (AfD), amb
representació a 10 dels 16 parlaments regionals del país, exigeix
que la policia alemanya rebi a trets els immigrants, refugiats o no,
que intentin entrar il·legalment al seu país, mentre el
fotoperiodista català Samuel Aranda que treballa pel New York Times,
ens adverteix que el que exigeixen els representants de l’extrema
dreta xenòfoba amb gran escàndol de la resta de partits, és
precisament el que feien – per ordre de qui? – els policies de
Frontex (control de fronteres de la Unió Europea) quan punxaven
intencionadament les barques inflables carregades d’immigrants a
uns centenars de metres de la costa de Lesbos mentre aquests els
donaven les gràcies pensant que els venien a salvar. Amb la barca
punxada, els immigrants perdien les seves poques possessions i queien
a l’aigua i era allà on els trobaven l’Òscar Camps i els seus
companys socorristes de la micro-ONG Proactiva
Open Arms de Badalona.
La
bellesa salvarà el món.
El
músic Szpilman no només estimava la bellesa i l’enyorava. També
va arriscar la vida col·laborant amb la resistència jueva de dins i
de fora del ghetto i, quan van empresonar el seu germà Henryk, va
sortir a rescatar-lo malgrat l’obvi perill que això representava.
Quina
relació creus que hi ha entre l’amor a la bellesa i l’acció?
És
viva, en tu, aquesta relació?
Teresa
Forcades i Vila
monja
benedictina, teòloga, metgessa
octubre
2016
