Unes condicions que comencen amb el respecte dels drets humans civils, econòmics, socials i culturals i que difícilment es compleixen quan la manca de recursos alimentaris bàsics sega diàriament en el món més de 50.000 vides humanes, quan Intermón-Oxfam ens informa que les tres més grans fortunes a Espanya doblen el patrimoni del 20% de la població amb menys recursos i quan constatem la progressiva precarització dels serveis públics envers els més febles. La indignació s’apodera de nosaltres quan se’ns ofereixen xifres escandaloses que assenyalen que, amb els diners destinats durant els darrers sis anys al rescat bancari en els països occidentals hauríem pogut eliminar la fam 92 vegades.
Es de creure que la participació de ciutadans i de pobles en les tasques de govern hauria d’ésser una altra de les condicions que no es pas gens aconseguida quan resulta que existeix una democràcia merament representativa, amb fortes dosis de corrupció, i en la que els que prenen les decisions finals són les grans companyies transnacionals, els poders financers i els més importants mitjans de comunicació.
Una altra condició rarament respectada és la de lliure circulació de les persones i el seu establiment on millor els hi convingui. Quin egoisme el nostre tancament de fronteres, els murs de filferro de Melilla i de Ceuta, els morts de Lampedusa i de tota la Mediterrània ! Quina vergonya, quan no copsem – i no fem saber a la demés gent – que les migracions són una gran riquesa històrica demogràfica i cultural i quan no rebutgem les absurdes lleis d’estrangeria del estat i els reglaments de la Unió Europea!.
Tampoc sembla massa curosa la nostra atenció a la supervivència del Planeta Terra. L’esgotament dels recursos energètics, l’escalfament global, la contaminació, la desforestació i la desaparició d’espècies animals poden fer mal viure i desencadenar conflictes bèl•lics en el futur, però resulta que nosaltres ens preocupem més aviat de promoure el creixement insostenible i els irracionals augments de les produccions i del consum. Ens sabrà greu quan els nostres nets i besnéts ens en reclamin responsabilitats.
En una marxa per la pau no podem pas oblidar la constant preparació de la guerra. Una preparació que comença amb una absurda despesa militar que supera cada any el bilió set cents mil milions de dòlars a escala mundial i que és de 52 milions d’euros diaris a l’Estat espanyol, que segueix amb l’existència de més de 500.000 científics arreu del món dissenyant constantment nous instruments de mort, i que es completa amb un infernal comerç d’armes fabricades en els països del Nord i patides en els del Sud i en el que l’Estat espanyol hi te un paper destacadíssim.
Voler canviar totes aquestes condicions i intentar fer-ho significa, sens dubte, caminar cap a la pau però exigeix compromisos per part nostra. Educar per a la no violència, implicar-se en moviments per la pau, practicar l’objecció fiscal a la despesa militar, conduir els nostres diners- especialment els que dipositem en els fons de pensions - cap a les banques ètiques, consumir al marge de les moltes empreses directament o indirecta vinculades al negoci de la guerra, intentar conèixer sense manipulacions l’estat del món, rebutjar el militarisme en totes les seves facetes: joguines bèl•liques, exhibicions aèries, films, documentals i altres materials comunicatius amb continguts violents, rebutjar fires de l’ensenyament amb estants de l’exèrcit, visites a les escoles dels representats del Ministeri de Defesa etc., son responsabilitats potser no assumibles de cop però en les que hem d’avançar dia a dia.
Fa temps que diem desitjar un país nou. És legítim, però també ho és que el fem exigint des del primer moment les condicions de pau i no renunciant a cap d’elles.
Text aportat per Justícia i Pau de Girona,
a les Caminades i Marxes per la Pau
de les comarques gironines 2014-15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada