dijous, 29 de desembre de 2016

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN? - Teresa Forcades, metgessa, teòloga i monja benedictina catalana

Des de fa uns anys JUSTÍCIA I PAU de Girona, demana un text a una persona referent de la lluita per la Pau i la Justícia per aportar-lo a les Caminades i Marxes per la Pau de les comarques gironines i per a tots aquells grups o entitats que es vulguin deixar interpel·lar per la Crida de la Pau. Aquest any el text és de la Teresa Forcades, que en un to meditatiu ens qüestiona ben endins sobre la nostra capacitat d’indignació.


 Com es coneix que no heu passat la guerra!’. Aquest era el comentari de la meva àvia materna quan les meves germanes i jo deixàvem menjar al plat o dèiem que no ens agradava. Érem infants i ens preniem com a cosa de riure el comentari de l’àvia, que havia viscut la guerra civil espanyola amb quatre fills petits. He pensat en ella mentre llegia la novel·la ‘Mort d’una ciutat’, de Wladislaw Szpilman. És la novel·la que va donar lloc a la famosa pel·lícula de Roman Polanski ‘El pianista’: el compositor i pianista més popular de Polònia hi relata les seves vivències al ghetto de Varsòvia durant la II Guerra Mundial.

El més impressionant del llibre – i la pel·lícula ho recull magistralment – és l’absència de judici, l’absència d’indignació. ‘No judiqueu i no sereu judicats’ (Mt 7,1). La mirada d’Szpilman mostra la brutalitat i la baixesa moral tant de l’enemic alemany, com dels compatriotes jueus que no dubten a vendre els germans per assegurar la pròpia supervivència o simplement el propi comfort. ‘La bellesa salvarà el món’, afirma el príncep Mixkin, l’idiota de Dostoievsky que no es pot salvar a si mateix i acaba alienat en un asil per a malalts mentals. El compositor Szpilman, que no és una ficció literària sinó un contra-heroi de carn i ossos, no només no para boig sinó que, pocs mesos després de l’acabament de la guerra, és capaç de descriure-la en un relat d’una lucidesa desconcertant totalment exempt d’odi i de desig de venjança. Això resulta tan inaudit, hi estem tan poc avesats, que alguns comentaristes ho atribueixen a l’estat de xoc i afirmen que Szpilman descriu la realitat de forma objectiva perquè té l’emoció reprimida a causa del sofriment extrem. No és aquesta la meva impressió. Quan descriu el tic nerviós que ha aparegut en el rostre de la seva mare i la llum que li fuig dels ulls sense que ell pugui fer res per evitar-ho; quan mostra la seva admiració per Janusz Korczak, el mestre ancià que, podent salvar-se, tria morir amb els nens orfes i, amb els més petits carregats a coll, els convenç a tots que l’oficial nazi se’ls emporta d’excursió; quan s’esglaia pensant que el glaç i el fred li deixaran els dits inútils per al piano, Szpilman no està en xoc ni està anestesiat. Té la sensibilitat a flor de pell i els ulls ben oberts. Sent plenament i comprèn el que sent. Però no sent ni descriu odi sinó estupor, dolor, admiració, por, esperança, lleialtat, fàstic, llàstima, compassió, esgotament, desesperació, determinació. Szpilman salva la vida al darrer minut en múltiples ocasions gràcies a moltes persones que l’ajuden; en dues ocasions, els qui l’ajuden són els seus enemics: un oficial innominat de la policia jueva al servei de l’exèrcit nazi i el capità Wilm Hosenfeld, un militar alemany. Szpilman refusa la mirada partidista sobre el món i les persones i reïx en veure en cada u una peça única. El sagrat se li fa present a la manera dels artistes, sense necessitat d’embolcall religiós.

Segons dades de l’ACNUR de juny de 2016, al món existeixen avui 63,5 milions de refugiats de guerra, 51% dels quals són menors d’edat. Els principals països d’origen són Síria, Burundi, Iraq, Líbia, Níger, Nigèria, Afganistan, República Centreafricana, Congo, Sudan Sud i Iemen. La guerra de Síria ha causat de moment 250.000 morts, 6,6 milions de desplaçats dins del propi país i 5 milions de refugiats. L’any 2015 van arribar a Europa més d’un milió de refugiats jugant-se la vida al mar Mediterrani en embarcacions precàries controlades per màfies que tenen la connivència de les autoritats europees. Es calcula que almenys 4.000 persones hi han perdut la vida. ‘Vergogna!’, s’exclama el Papa Francesc. Mentre, Europa construeix els murs de contenció que Zygmunt Bauman defineix com a ‘victòria del terrorisme’ i, després d’haver-se compromès a honorar el dret d’asil dels refugiats (23 d’abril de 2015), fa tractes amb Turquia per deportar-los (18 de març de 2016). Frauke Petry, dirigent del partit alemany Alternativ für Deutschland (AfD), amb representació a 10 dels 16 parlaments regionals del país, exigeix que la policia alemanya rebi a trets els immigrants, refugiats o no, que intentin entrar il·legalment al seu país, mentre el fotoperiodista català Samuel Aranda que treballa pel New York Times, ens adverteix que el que exigeixen els representants de l’extrema dreta xenòfoba amb gran escàndol de la resta de partits, és precisament el que feien – per ordre de qui? – els policies de Frontex (control de fronteres de la Unió Europea) quan punxaven intencionadament les barques inflables carregades d’immigrants a uns centenars de metres de la costa de Lesbos mentre aquests els donaven les gràcies pensant que els venien a salvar. Amb la barca punxada, els immigrants perdien les seves poques possessions i queien a l’aigua i era allà on els trobaven l’Òscar Camps i els seus companys socorristes de la micro-ONG Proactiva Open Arms de Badalona.

La bellesa salvarà el món.

El músic Szpilman no només estimava la bellesa i l’enyorava. També va arriscar la vida col·laborant amb la resistència jueva de dins i de fora del ghetto i, quan van empresonar el seu germà Henryk, va sortir a rescatar-lo malgrat l’obvi perill que això representava.

Quina relació creus que hi ha entre l’amor a la bellesa i l’acció?

És viva, en tu, aquesta relació?



Teresa Forcades i Vila
monja benedictina, teòloga, metgessa
octubre 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada