Quan
fa molts anys vaig llegir Resistència i Submissió, les cartes des
de la presó del teòleg Dietrich Bonhoeffer, em sobtà molt la
reflexió que resumeixo: Déu considera que el món ja ha arribat a
la majoria d’edat i el deixa en mans de la humanitat; és per això
que els cristians hem de viure com si Déu no existís. Em va costar
una mica d’entendre que el que diu Bonhoeffer és que Déu vol que
siguem plenament responsables del món i de totes les persones. Que
no he d’esperar que Déu els ajudi en les seves necessitats i
problemes, sinó que he d’obrar, d’actuar immediatament per
aconseguir (o, tan sols, col·laborar-hi) la instauració del seu
Regne a la terra. En altres paraules, que no n’hi ha prou de
pregar, sinó que cal actuar, treballar.
Al
cap i la fi, quan l’evangeli diu “estima els altres com a tu
mateix” em proposa la idea que sóc responsable de tots els homes i
que, com a persona lliure, he d’escollir quin ha de ser, com a
cristià, el meu comportament amb el món i ser coherent amb
l’elecció feta.
Anys
després vaig estudiar l’existencialisme marxista de Jean-Paul
Sartre i, entre altres coses vaig veure que diu: què més voldríem
que Déu existís; llavors li podríem carregar totes les desgràcies
i injustícies. Ara bé, com que Déu no existeix l’home (i la
dona) se sent responsable de la humanitat i ha de treballar i lluitar
per resoldre’n els problemes i eliminar-ne les injustícies. La
cita no és, ni de bon tros, literal.
En
reflexionar sobre el que deia Sartre em vingué a la memòria el que
he citat abans de Bonhoeffer i vaig veure que, bo i partint de punts
ben diferents, el que em diuen és, en el fons, el mateix: la
persona, cristiana o no, s’ha de sentir responsable, ha de resoldre
els problemes i les injustícies que afligeixen la humanitat, ja
sigui al nostre país, ja sigui en un lloc llunyà.
I
això em fa pensar en els efectes perversos que per a moltes persones
té la situació actual. Situació que s’agreuja ben de pressa i
que no sabem fins on arribarà: creixement irrefrenable de l’atur,
molts joves fa anys que esperen trobar la primera feina, desnonaments
de famílies que no poden pagar la hipoteca, retallades en educació
(beques menjador, transport escolar), en sanitat (molts immigrants
poden perdre l’assistència), en ajudes socials de tota mena, fins
i tot les d’inserció laboral de discapacitats. Veiem famílies que
no tenen cap ingrés perquè els han suprimit les ajudes i sobreviuen
com poden. I les decisions econòmiques que prenen els governs sempre
les paguen els més febles.
I
el que s’estalvia amb les retallades serveix per ajudar la banca
(Bankia ara mateix). I continuen els sous desmesurats, èticament
indefensables, de directius empresarials, polítics (en actiu o
retirats), futbolistes i altres esportistes, corrupció a tots
nivells (sembla que ja arriba al president del Tribunal Suprem),
beneficis immorals de grans empreses que, tot i això augmenten els
preus i acomiaden obrers amb el vistiplau del govern. I, mentrestant,
tot i que no es veu cap solució justa, una part de la societat ho
viu amb una indiferència incomprensible.
Cal
que siguem conscients de la gravetat de la situació i que, en la
mesura de les nostres possibilitats lluitem per capgirar-la: avui no
ens afecta però, i demà? I hem d’ajudar els qui pateixen. Encara
que només sigui per egoisme, pel fet d’esperar que si ara ajudem
els qui ho necessiten, el dia que ho necessitem també trobarem qui
ens ajudi.
I
cal que, independentment de la ideologia, col·laborem frec a frec
amb tothom qui treballa per millorar aquesta societat cada vegada més
injusta, amb més desigualtats, amb menys oportunitats, amb més
exclusió. A veure si entre tots aconseguim canvis, encara que siguin
petits i escadussers, que ens portin cap a un món més just i
habitable.
I
els qui som catòlics hem d’exigir que l’església institució
sigui cada vegada més evangèlica. Que no es deixi tapar la boca amb
la dotació que rep de l’estat (11.000 milions d’euros, diuen).
Veiem que tots els bisbes, fora d’alguna excepció lloable, callen
i, algun, fins i tot va prohibir a pastoral obrera del seu bisbat,
d’adherir-se al manifest de l’1 de maig de JOC i HOAC. Espero que
la nova evangelització de què es parla tant sigui anunciar i
practicar veritablement l’exemple de Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada