El pare Manel em va casar quan feia tres anys que era capellà. Me’l va presentar el meu germà, que vivia al barri de Verdum. En aquell moment m’hagués agradat tenir la llibertat dels meus fills per decidir si casar-me o no per l’església, però no va ser així i el pare Manel ens va donar una nova perspectiva que, sense ser-ne conscients, ens ha anat acompanyant: «Déu no és una imatge, és un plantejament vital total. Si hi és, ho és tot o no és res. Si existeix està plenament integrat al món, a la vida» (Pare Manel, més a prop de la terra que del cel, p.43)
Llegiu l'article sencer a
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada