l més petit de la família és en Pau. Tot i que té poc més d’un any, camina com un executiu apressat, amb el cap per davant del cos. Sembla que el pensament li vagi més ràpid que les cames. El veig com una al·legoria de la pau que s’apressa per arribar i mai no arriba del tot, aplicable als fets viscuts darrerament, els quals òbviament també condemno. Però hi vull fer una altra mirada i se m’acut un conte:
Llegiu l'article sencer a
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada