Paradoxes econòmiques - Josep Vicenç

Aplicant la paradoxa descrita pel Nobel Maurice Allais, els catalans estan ara disposats a invertir en un possible futur sobirà en el context de la UE, vist que prefereixen el risc i la incertesa esperançadora d’aquesta operació a la pèrdua segura que suposa mantenir una vinculació descoratjadora i a vegades humiliant amb l’Estat espanyol.

Després de la manifestació d’un milió i mig de persones de l’11 de setembre, la resolució del  Parlament de Catalunya que  «insta el Govern a fer una consulta  prioritàriament dins la  propera legislatura» i la convocatòria  electoral, és útil que ens plantegem  què passarà al nostre país. Amb permís de Woody  Allen, podem dir que ens interessa el futur de  Catalunya perquè és on pensem passar la resta de  la nostra vida.

Generalment, quan una empresa vol preveure  el seu futur aplica tècniques de planificació estratègica.  Una de les anàlisis més conegudes és la denominada  matriu DAFO (Debilitats, Amenaces,  Fortaleses, Oportunitats) que serveix per fer un  diagnòstic de la situació de l’empresa, en un moment  concret, i identificar-ne els punt forts i febles.  Aquest estudi es realitza considerant també l’entorn  exterior i les amenaces i les oportunitats que  es pot trobar.

Podem aplicar aquesta anàlisi a la viabilitat econòmica  d’una Catalunya sobirana,  i apreciem que, encara que hi ha grans amenaces,  les oportunitats que se’ns obren i les nostres  fortaleses permetrien amb esforç, competitivitat,  formació tècnica i creativitat, afrontar la majoria  de les nostres debilitats actuals i futures en un context  internacional.

El que veiem en aquest quadre són magnituds macroeconòmiques, però també ens interessa saber  quina és l’opinió i l’actitud dels ciutadans que  hauran de decidir el seu futur. Davant d’una situació  d’incertesa (com la de la sobirania de Catalunya)  les persones actuen d’una determinada manera,  igual com ho fem amb una inversió, el resultat de  la qual desconeixem.

Segons la paradoxa d’Allais (problema d’elecció  dissenyat per Maurice Allais, premi Nobel del  1988), que posteriorment  també van investigar els premis  Nobel d’economia del  2002, D. Kahnami i V. Smith,  la conclusió és que les persones  no reaccionem igual  davant un guany segur que  davant d’una pèrdua segura  malgrat que, des del punt  de vista racional, l’esperança  matemàtica de guany o de  pèrdua sigui la mateixa. Vegem-ne un exemple numèric en el quadre adjunt.

Guany segur

Fins al segle passat, els catalans,  amb una majoria relativa  no gaire entusiasta, pensaven  que la situació del seu futur  social i polític estava en  una situació de guanys. Amb  Espanya guanyaven segur  500 i no calia arriscar-se amb  la sobirania a voler guanyar  1.000. Per tant, en la Catalunya dels segles XIX i XX,  amb un mercat interior protegit, els catalans triaven  quedar-se a l’Estat espanyol ja que, tot i que el  guany que tenien era petit –pel gran dèficit fiscal  que s’havia d’acceptar–, a la vegada era segur.

A partir del segle XXI, en un mercat únic europeu  desenvolupat i, més encara, a partir dels dar-  rers anys en una situació de crisi, un percentatge  molt significatiu de la població catalana pensa que  –en relació amb l’Estat espanyol– s’està en una situació  nítida de pèrdues. Hi ha una infinitat d’indicadors  que avalen aquesta percepció: pèrdua  d’interès del mercat espanyol com a mercat interior  de Catalunya, binomi globalització-identitat,  un Estat en contra del nostre desenvolupament social,  cultural, lingüístic i esportiu, el drenatge fiscal  més escandalós del món civilitzat, menyspreu  i catalanofòbia desacomplexada envers els catalans,  infraestructures tercermundistes com la N-II  a les comarques gironines, centralització aeroportuària  a Madrid, sistema radial de comunicacions,  dinàmica de creació d’un espai de comunicació i  de referència totalment espanyolitzat... Els últims  anys el comportament de l’Estat espanyol confirma  aquesta contradicció, ja que ha actuat contra  Catalunya seguint la també coneguda paradoxa  d’Abilene que explicita que, de vegades, «un grup  de persones freqüentment prenen decisions contra  els seus propis interessos». 

Apagar la locomotora

Hi ha moltes actuacions que confirmen aquesta  actuació esbiaixada: no desenvolupament del corredor  mediterrani, preferir que Endesa fos adquirida  per una empresa alemanya abans que ho fes  una de catalana, incentivar una economia especulativa  o lligada al regulador en lloc de potenciar  l’economia productiva catalana, generar en  26 anys un dèficit acumulat de 200 mil milions  d’euros (2.252 euros anuals que cada ciutadà de  Catalunya paguem de més del que ens pertoca)...  Per al nostre sistema productiu i per al seu desenvolupament  ha estat un llast terrible el fet de crear  infraestructures improductives (autovies gratuïtes  i infrautilitzades, aeroports sense avions, trens  de gran velocitat amb vuit usuaris al dia...) o carreteres  que no porten enlloc mentre que les carreteres  de Catalunya estan col·lapsades i són perilloses.  També ho és el fet que l’any 2012, encara no  hi hagi cap connexió europea d’alta velocitat. En  resum, les decisions que s’han pres han significat  que en comptes de posar combustible a la locomotora  d’Espanya s’hi hagi abocat aigua per apagar-ne  la combustió.

Per tot això, ara hi ha una gran majoria de la població  de Catalunya que viu a la seva pell una greu  crisi econòmica i que pensa que el seu futur social  i polític a l’Estat espanyol està en situació de pèrdues  esperades i opta clarament per un estat propi.  Per això un 74% dels catalans són partidaris que es  convoqui un referèndum sobre la independència,  un 56% hi votarien que sí, un 53% dels empresaris  enquestats per la patronal Cecot també en són partidaris...

Com si fos un inversor, els catalans estan disposats  a arriscar-se a invertir en un possible futur sobirà  ja que prefereixen el risc que no la pèrdua segura  que significa continuar vinculat a l’Estat espanyol.

En definitiva, doncs, la gent prefereix apostar  per la incertesa esperançadora –malgrat els riscos  evidents– de la sobirania de Catalunya en el context de la Unió Europea que continuar amb una  vinculació descoratjadora i de vegades fins i tot humiliant.

Josep  VICENÇ  Professor de la Universitat de  Girona i de l’Institut de Sant  Feliu de Guíxols.  Llicenciat en Ciències  Econòmiques per la UAB i en  Filologia Catalana per la UdG.  Investiga la repercussió en el  mercat de Catalunya de les  normatives europees.