dilluns, 11 de novembre de 2013

Actualitat de Hannah Arendt - Xavier Merino i Serra del Consell de JiP Girona

En trista commemoració de la Nit dels Vidres Trencats pengem aquest article d'en Xavier Merino.

La nit del 9 de novembre de 1938 els nazis van cremar 1.500 sinagogues, gairebé totes les d'Alemanya, van saquejar més de 7.000 comerços i cases jueves i van assassinar prop d'un centenar de persones. A més, les SS van internar en camps de concentració més de 20.000 jueus adults per tal de forçar-los a emigrar. És el dia que els historiadors consideren que el nazisme va perdre la vergonya.

Fa unes setmanes vaig gaudir de la pel·lícula Hannah Arendt que va projectar el Cinema Truffaut. Havia llegit textos d'aquesta pensadora i comentaris sobre la seva obra, però la pel·lícula em va portar a una reflexió que miraré de resumir i reflectir en aquest escrit.
La pel·lícula tracta, sobretot, el procés a Adolf Eichmann al qual Arendt va assistir com a corresponsal del setmanari The New Yorker. Arendt va quedar impressionada per la quantitat de banalitats, excuses superficials, frases fetes i estereotipades amb què es defensà Eichmann. Observà que tanta banalitat, fonamentada en l'obediència cega als superiors, convertia el criminal en una persona anodina, vulgar i mediocre, més que no pas en un monstre o un dimoni. D'ací l'expressió "banalitat del mal" que Arendt va utilitzar. Eichmann renuncià a pensar i, en conseqüència, va renunciar a ser persona. La manca de voluntat de pensar, de reflexionar sobre el moment que vivien, va ser el que va convertir molts alemanys en còmplices del nazisme.
Si mirem l'entorn social proper o, si ho voleu, la situació del conjunt del planeta, hi descobrirem molta violència, injustícia i desigualtat que afecten una gran part de la humanitat. Això ens sol deixar freds, ens rellisca per sobre. I si ens afecta ho fa només durant una estona o, potser, de vegades, fins i tot uns quants dies.
I aquesta acceptació neutra, aquesta manca de reacció, vol dir que estem d'acord amb tot aquest mal que hi ha al món? Goso dir que no. Inconscientment el considerem inevitable. No hi ha res a fer, pensem. Almenys per part nostra. Ens hem aturat mai, però, a pensar si realment no hi podem fer res?
L'allau de notícies i comentaris que ens arriba de totes bandes, al mateix temps que ens facilita informació, també ens forneix de banalitats i prejudicis que ens tenen distrets i ens ajuden, o potser ens conviden, a no pensar, a no fer res, a la inacció total. Ens mantenen captius. Que és el mateix que dir que no ens deixen ser lliures.
Si pensem críticament i, en conseqüència, valorem les coses, no ens convencerà tan fàcilment el que diuen els altres, les modes o els discursos oficials. O el gran circ que hi ha muntat amb els esports, amb el futbol al capdavant. Si pensem estarem més atents, ens allunyarem de les creences comunes.
El sol fet de pensar, però, no ens fa lliures: la llibertat es mostra en l'acció, en la intervenció en el món per intentar de canviar alguna cosa. Pensar és un exercici que fem sols, mentre que per ser lliures i actuar necessitem la participació d'altres persones.
El fet de pensar pot arribar a ser perillós perquè ens obliga a alliberar-nos dels prejudicis que ens inculca el poder, ja sigui polític, econòmic, religiós o militar. No pensar, també és perillós, perquè facilita que ens instal·lem en les normes de conducta social sense qüestionar-les, en la submissió a un ordre, a un sistema, que és pervers. En protegir-se del perill de pensar, Eichmann es va convertir en un ésser perillós per a milions de persones.
Gandhi digué que "més que no pas els actes dels qui són dolents, és horrorosa la indiferència d'aquells que són bons". El silenci, l'acceptació dels fets per no haver de pensar o per covardia, ens fa còmplices i responsables de la maldat que hi ha al món.

02.10.2013


Sobre la Nit dels Vidres Trencats:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada