dijous, 7 de novembre de 2013

MÉS EXACTAMENT: VÍCTIMES DE LA PRÒPIA ESGLÉSIA - Miquel Sunyol i Esquirol

En el butlletí ESGLÉSIA DE TARRAGONA nº 275 (juliol-agost 2013), dedicat a la “Beatificació de l’any de la fe”, es rebutja l’expressió “màrtirs de la guerra civil” encara que es reconeix que “la guerra civil és el context sociopolític en què es produeix la mort de la majoria” i a continuació s’afirma que “ells són víctimes, no d’una guerra civil, sinó d’una persecució religiosa” (pàg. 70), i el Sr. Arquebisbe, Jaume Pujol, en el seu article (pàg. 6) remarca que “van ser víctimes d’una persecució religiosa... els mataren «per odi a la fe»”.

De manera semblant, el secretari de la Conferencia Episcopal Española, José-Antonio Martínez Camino, va negar que la guerra civil fos el marc de referència d’aquestes morts: “Es beatificaran persones que van morir abans de la guerra civil; no volem faltar a la veritat i volem deixar clar que aquests màrtirs no són caiguts d’una guerra” (Més Tarragona, 27/09/2013, pàg. 4).

L’expressió “per odi a la fe” és totalment inapropiada i no condueix a la reconciliació que, després de tants anys, ens és encara necessària. I si es vol parlar de “persecució religiosa” cal, abans, preguntar-se per les causes: per què aquesta persecució va anar dirigida contra un grup determinat de la societat?



La Jerarquia de l’església espanyola beatificarà les seves pròpies víctimes.
Ells i elles van ser les víctimes d’una Església que al llarg dels segles no va saber transmetre a les classes socials més depauperades el missatge de l’evangeli. Classes socials depauperades per la injusta distribució de la terra a Espanya. No cal ara donar xifres, però sí posar una pregunta. Per què el “poble” va destruir la cartoixa de Scala Dei l’any 1835? Per «odi a la fe»? O per odi a un sistema feudal, representat pels monjos?

Ells i elles van ser les víctimes d’una Església que durant els segles XIX i XX -per no allunyar-nos massa en el temps- havia anat prenent una determinada posició social, cultural, política, mantenint-se sempre al costat de la Monarquia i de la Dictadura (la de Primo de Rivera, 1923-1930): Aquesta va comportar una forta repressió del moviment obrer, i la prohibició dels drets públics i la supressió de partits polítics i de les organitzacions sindicals. La Jerarquia eclesial, juntament amb la Monarquia d’Alfons XIII, l'exèrcit, la burgesia, i els terratinents, li donà suport.

Ells i elles van ser les víctimes d’una Església que no va saber o no va voler (alguns dirien que va alimentar) parar l’onada d’odis que s’anaven acumulant. “Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, escriuria Antonio Machado.

Ells i elles van ser les víctimes d’una església que, per la seva bel·ligerància durant tot el segle XX i sobretot contra la República, ja s’havia destruït a si mateixa, segons la confessió d’un sacerdot a Ventura i Gassol: “Los rojos han estruido nuestras iglesias, pero nosotros destruimos primero la Iglesia”.

Aquesta Jerarquia eclesiàstica beatificarà les seves pròpies víctimes, però no farà envers elles el que seria necessari fer en primer lloc: demanar-los perdó.

Aquesta Jerarquia eclesiàstica beatificarà les seves pròpies víctimes, les que ella considera del seu bàndol, però no farà el que potser seria encara més necessari: demanar perdó a tots aquells que ella els va convertir en “autors materials” d’uns
dis que ella va contribuir a alimentar.
Aquest any, en què un somni després de cinquanta anys ha tornat a recórrer el món, ¿no podem somiar que familiars, amics i fidels assistents a l’acte, quedaran sorpresos en sentir: “ANUNCI DE LA BONA NOVA DE JESÚS DE NATZARET SEGONS JOAN MARAGALL”?. I, un cop refets, escoltar amb tota la pau del cor:

Entreu, entreu, la porta és ben oberta; vosaltres mateixos us l’heu oberta amb el foc i el ferro de l’odi: i ara heu’s aquí que trobeu a dintre el Misteri més gran de l’Amor rediviu.

Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats...Vosaltres, amb la vostra pobresa i la vostra rebel·lió i la vostra desesperació, n’heu envestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us l’heu reconquistada.

En aquest escrit d’en Joan Maragall, L’iglésia cremada, reflexió d’un cristià després dels fets de la Setmana Tràgica (darrers dies de juliol 1909), hi havia més PARAULA DE DÉU que a la pastoral del bisbe Torras i Bages del 18 d’agost

(La glòria del martiri), publicada en LA VEU DE CATALUNYA el 31 d’agost, a on parlava de l’eterna lluita del bé contra el mal, sense preguntar-se per les causes socials.





Nota: En aquest escrit hi ha algunes expressions i dades manllevades a Jaume Botey Vallès,Memoria histórica, asesinatos y beatificación de setembre 2007, escrit amb motiu de la beatificació massiva de 498 a celebrar a Roma en el mes d’octubre 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada