23 de desembre de 2012 - Associació Àkan

La música s'escampa per la plaça. No fa fred. És Nadal. Com en antigues places d'Europa, cantem, i la música és un goig. Arriba ràpid i s'explica i genera i crea i exulta i transforma. Com tantes vegades hem observat cantant des del Cor Àkan. Gràcies a la tenacitat i a la vida de la Mariona i de l'Albert, podem ser el que som, aquest petit cor de persones immigrades.
Al matí havíem estat classificant joguines. Aproximadament uns noranta nens, fills de les i dels alumnes de les nostres classes, rebran una joguina el dia 28 de desembre. Gràcies al que s'ha recollit a l'escola Vedruna de Girona. Sempre hi ha un gràcies.
Enmig de la muntanya, en Santi, la Susanna i jo intentem encertar, això per a un any, això per a tres anys... L'Ahmadou ajuda, sol·lícit, com sempre.
A la nit, els correus electrònics parlen de dolor, d'un dolor tan fort, que decideixo contestar de seguida. En algun d'ells hi ha perill. Mai no hagués pensat acompanyar històries tan difícils i d'un dolor tan agut. En algun lloc, llunyà, les onades deuen continuar arribant a les platges, i la terra deu escoltar, potser aterrida, tot allò que duen.
Desgast? Cada història de dolor acompanyada és un camí de duresa recorregut, de tanta duresa, comprimida, ajustada a l'ànima, controlada, n'ha sortit una fortalesa impensable. Si un mira enrere, ja no es reconeix. T'has banyat en mil mars, de cultures ben diferents, de religions diferents, de costums estranys, de lleis sense pietat moltes vegades, i, ara, vius, però el que viu és un altre, una altra.
Gandhi ho deia: en el camí de recerca de la veritat vaig abandonar moltes vides i en vaig aprendre de noves.
Avui, al llarg del dia, les històries se succeiran. Portaran totes elles una càrrega emocional difícil d'absorbir, i s'haurà de tornar a posar en marxa la maduresa adquirida, la responsabilitat, la generositat, el donar-se... Aquesta nit, en mil llocs del món, Jesús ja serà nat. Aquesta història d'acompanyament sense Jesús no existiria, el van encendre a la infantesa i a l'adolescència veus sàvies que parlaven d'un Jesús que era tot un referent de vida, algú per qui valia la pena canviar el destí de la pròpia existència.
A casa, hem perdut el pessebre. Potser és tot un símbol. Vam adornar tot el pis, vam posar un gran: benvingut i esperança per al fill que tornava de molt lluny, ho vam fer en nits en què tot era ple de llum, una noia amb espina bífida, una "autòctona", amb fibromiàlgia, una noia congolesa... , etiquetes que expliquen les realitats que vivim, la petita família que som, tan diversa, també tan indefensa,amb tots els problemes i patiments i inseguretats del món, com tothom. En el fons, tots som el mateix, siguis del continent que siguis, t'hagi passat el que t'hagi passat. Però el pessebre que, amb tanta il·lusió, esperàvem poder fer per als néts, un català-bengalí i una catalana-portuguesa aparegut enlloc.
Jo volia que els nens veiessin Jesús i només hem trobat els tres reis.
"Que vegin el teu rostre, infant, i així copsin el sentit de totes les coses; que t'estimin, i així s'estimaran els uns als altres.
Vine i pren el teu lloc en el cor de l'infinit, infant. Obre i enlaira el teu cor com una flor que es desclou en néixer l'alba, i acota el cap en pondre's el sol, completant en silenci l'adoració del dia"
Rabindranath Tagore