La veritat és cercar la justícia i la pau - Justícia i Pau Girona

Arriba el sopar-tertúlia d'aquest curs.
Divendres 22 donarem la benvinguda a Quim Cervera amb qui en aquesta ocasió podrem compartir sobre la nostra pròpia actualitat.

Nota de Justícia i Pau de Catalunya amb motiu de les eleccions al Parlament de 21 de desembre de 2017 - Justícia i Pau de Catalunya

Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del pròxim dia 21 de desembre, com és habitual en cada convocatòria electoral, Justícia i Pau considera que és una bona ocasió per oferir públicament les seves reflexions i propostes davant la situació social i política actual.

1. Abans de res, per evitar qualsevol malentès, volem deixar molt clar que les següents consideracions són guiades exclusivament pel desig de fer una contribució al bé comú, la justícia i la pau a la nostra societat. Aquesta és precisament la missió de la nostra entitat, que es mou per l’amor i l’experiència de l’Evangeli. Justícia i Pau, més enllà de quines siguin les diferents posicions personals dels seus membres, que són plurals, no s’identifica, ni defensa una determinada configuració política concreta per a Catalunya. L’estatus polític que sigui convenient per al poble de Catalunya és una qüestió relativa i opinable. Diverses configuracions polítiques poden garantir igualment el bé comú, la pau social i els drets humans. Totes les opinions sobre aquesta qüestió són plenament legítimes i respectables, mentre es defensin de manera pacífica i democràtica.
2. Justícia i Pau ha defensat sempre que Catalunya és una nació i, com tal, ostenta els drets propis dels pobles i nacions, tal com els ha descrit la doctrina social de l’Església, que fem nostra, i reconeguts pel dret internacional. Entre aquests drets s’inclou el de la lliure determinació, reconegut en els tractats internacionals. Creiem que aquests tractats, interpretats de forma justa i d’acord amb el seu esperit, són aplicables a Catalunya.
3. És notori que l’existència de la nació catalana, com hem dit en reiterades ocasions, és un fet gairebé mil·lenari i, en tot cas, molt anterior a la Constitució de 1978. Per tant, els drets nacionals de Catalunya no deriven d’aquesta norma legal, la qual tampoc els va abolir. La norma constitucional, en justícia, no pot ser interpretada ignorant o negant aquesta realitat prèvia. L’afirmació de Catalunya com nació es fonamenta en la constatació que es tracta d’una comunitat amb plena consciència de la seva història, cultura i personalitat pròpia i amb una voluntat majoritària de ser reconeguda com a nació amb drets per la resta de pobles. Aquesta consciència i voluntat van unides a un sentiment profund, enormement majoritari, fonamentat objectivament en una realitat social i cultural diferenciada. Es tracta d’un sentiment que ningú no té dret a negar, ni menysprear, ni atribuir-lo a cap egoisme o deliri col·lectiu. Aquest sentiment, que és comú a molts altres pobles, és socialment molt transversal. No es basa en cap superioritat moral, ni va contra cap altre poble. No procedeix de cap operació política ni mediàtica, sinó que té profundes arrels històriques. I no es pot negar que és un sentiment que va unit a una actitud important de solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya i les nacions més pobres del món.
4. La voluntat majoritària dels catalans d’obtenir un reconeixement clar de la seva condició de nació i del seu dret a la lliure determinació s’ha expressat històricament de forma reiterada i de manera diversa. Però hi ha un punt d’inflexió. La sentència que va anul·lar parcialment l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que havia estat referendat per la ciutadania catalana, va ser viscuda com un tracte profundament injust. A partir d’aquest moment la voluntat de reconeixement s’ha expressat de manera més intensa. I s’ha mostrat clarament de múltiples maneres: en els diferents resultats electorals, en els pronunciaments del Parlament de Catalunya, en manifestacions d’afluència singularment massiva i en àmplies iniciatives ciutadanes. Durant anys, una majoria social clara ha demanat repetidament la celebració d’una consulta a la població sobre l’estatus polític de Catalunya. Alhora, no es pot ignorar que a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (27/9/2015), els partits que van presentar un programa per tal de fer efectiva la constitució d’un Estat independent obtingueren el 48% dels vots i la majoria absoluta dels escons i van investir un Govern orientat a impulsar aquest projecte.
5. Ens dol constatar, un cop més, que malgrat totes aquestes circumstàncies i davant les contínues peticions en aquests darrers anys a les institucions de l’Estat espanyol per tal d’acordar una consulta d’autodeterminació, la resposta ha estat sempre negativa i no s’ha ofert absolutament cap altra proposta política alternativa. Els intents realitzats per part del Parlament i el Govern de Catalunya de celebrar un consulta (9/11/2014 i 1/10/2017) han estat prohibits pel Tribunal Constitucional i s’ha perseguit penalment els seus organitzadors. En el cas del passat 1 d’octubre, el referèndum es va intentar aturar a través de la intervenció de les finances de la Generalitat, escorcolls i segrest de correspondència per ocupar instruments i documentació, la detenció de responsables polítics i una desproporcionada operació policial que va causar centenars de ferits, alguns greus, entre les persones que es resistiren pacíficament. Aquests fets, inadmissibles en democràcia, van produir una gran commoció psicològica a una part de la població, que encara perdura.
6. A tot això cal afegir, davant la declaració feta pel Parlament en vista a la independència, l’establiment per part del Govern espanyol de mesures excepcionals: l’aplicació en termes jurídicament molt dubtosos de l’art. 155 de la Constitució, amb la destitució del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions i la intervenció de la Generalitat, així com la interposició per part de la Fiscalia General de querelles criminals contra membres del Govern i la Mesa del Parlament per delictes de sedició i rebel·lió, seguides de l’empresonament provisional injustificat d’alguns d’ells. Alhora, l’empresonament de líders socials, les diverses denúncies i querelles contra altres dirigents polítics, responsables policials, alcaldes o mestres han generat un greu malestar i suposen una greu amenaça a la llibertat d’expressió, incompatible amb la democràcia i amb una contesa electoral equitativa. És difícil negar que totes aquestes mesures s’han pres violentant o forçant la legalitat vigent, amb greu sacrifici de les garanties democràtiques i els drets humans de les persones afectades i vulnerant greument el dret a l’autogovern. Un espectador imparcial pot constatar que aquestes decisions no comporten cap solució al problema, sinó que el fan més viu i difícil de resoldre.
7. Ens dol profundament el relat que l’opinió pública espanyola ha fet propi majoritàriament en relació a aquests esdeveniments. Pensem que aquest relat es deu en part a uns determinats mitjans de comunicació que no han estat veraços i que majoritàriament han volgut presentar de forma esbiaixada els fets. S’ha volgut transmetre el missatge d’un moviment independentista fanàtic, il·lús, egoista, violent, totalitari, mogut per l’odi cap a Espanya, generador d’enfrontament i divisió social, enganyat per uns líders corruptes. Un espectador mínimament objectiu sap que aquest relat és completament fals i malintencionat. Certament, els episodis viscuts a Catalunya en els darrers mesos han generat naturals i inevitables discrepàncies entre persones i col·lectius i tensió social, però en cap cas hi ha hagut un problema de convivència, ni un risc de violència social, ni una divisió entre comunitats. El moviment independentista, més enllà dels seus possibles errors o de la seva legitimitat, ha estat un moviment essencialment pacífic, en el seu esperit, els seus líders, les seves manifestacions, les seves estratègies i les seves consignes. No es basa en l’odi cap a la població espanyola, sinó en un desig de llibertat i de construir democràticament un país més just. Per això, les acusacions judicials en relació a un suposat “aixecament violent” o “tumultuari” o d’una amenaça “d’explosió violenta”, que han pretès justificar els empresonaments, són profundament injustes i ofenen greument a la veritat.
8. Les mesures polítiques, jurídiques i judicials de l’Estat espanyol per aturar el moviment independentista plantegen enormes dubtes jurídics i ètics i són incompatibles amb un veritable Estat democràtic. Estem convençuts que no es pot imposar una unitat política, en aquest cas l’Estat espanyol, a un col·lectiu nacional contra la seva voluntat mitjançant la coacció legal. Les unitats polítiques són relatives a la voluntat de les persones i els pobles que en formen part, però no tenen un valor absolut. S’han de defensar exclusivament mitjançant el diàleg i la democràcia, però no es poden imposar mitjançant l’exercici del poder punitiu de l’Estat. No tot és èticament vàlid per defensar una unitat política. Davant d’una situació de desafecció greu d’una part de la població d’un territori, no és legítim amagar el conflicte, ni negar la realitat, ni tancar-se en banda al diàleg sobre la base d’una determinada interpretació de la legalitat vigent, una legalitat que no es permet modificar, fent ús del poder que dona una superioritat demogràfica.
9. Podem comprendre que la hipòtesi de la independència d’una part de l’Estat sigui difícil d’acceptar per la ciutadania espanyola, en previsió de possibles conseqüències negatives. Per això, els dirigents polítics de l’Estat i de Catalunya tenen el deure d’explorar a fons solucions que puguin ser acceptades amb ampli consens social en vista a obtenir una nova adhesió a un projecte comú o una nova relació política o fins i tot una determinada separació que sigui beneficiosa per a tots. També comprenem que s’hagi produït un estat d’angoixa i preocupació per una part de la ciutadania catalana, vinculada culturalment o per origen a Espanya, que legítimament desitja continuar formant part de l’Estat espanyol. Un procés polític d’aquestes característiques exigeix un temps i, sobretot, un adequat diàleg amb els sectors socials que s’hi oposen, a fi de garantir que no els comporti cap perjudici per als seus drets i interessos, de cercar junts solucions per a les diferents situacions que es puguin plantejar. En el procés viscut a Catalunya no s’ha produït aquest diàleg. Això ens porta a preguntar-nos si, malgrat les majories parlamentàries existents en favor de la independència, i malgrat la negativa a oferir cap solució alternativa per part de l’Estat espanyol, era realment prudent avançar unilateralment en aquesta direcció, amb terminis rígids i amb una majoria social tan ajustada, atesa la forta oposició existent dins de Catalunya i per part de l’Estat espanyol i al preu d’una tensió social amb conseqüències negatives per tothom, especialment per als més vulnerables.
10. Les eleccions convocades unilateralment per al pròxim dia 21 de desembre es fan en unes condicions d’excepcionalitat que poc ajuden a respondre els reptes plantejats: uns candidats empresonats, altres fora del país a causa d’ordres de detenció contra ells i una intervenció política de la Generalitat per l’aplicació de l’article 155 de la CE. En qualsevol cas, siguin quins siguin els resultats electorals, serà urgent obrir un diàleg sincer i una negociació política seriosa entre els múltiples actors implicats, que faci possible un clima de certa confiança i treball en comú que permeti cercar amb voluntat i constància una solució justa, duradora i democràtica. Per fer possible aquest diàleg i negociació és necessari un escenari que reverteixi les condicions d’excepcionalitat actuals, reconegui el conflicte, eviti la judicialització i garanteixi el ple respecte als drets humans. Aquest diàleg només serà fructífer si es desterren actituds de confrontació, que usen un llenguatge agressiu o que pretenen la derrota o la humiliació de l’adversari. Amb una ferma actitud de respecte i escolta vers les posicions diferents de la pròpia i la voluntat d’arribar a una solució que compti amb el màxim suport social possible a través d’una consulta acordada al poble de Catalunya.

Barcelona, 13 de desembre de 2017

Treball indecent avui, pensió indecent demà - Albert Quintana i Oliver, president de Justícia i Pau Girona

A principis d'aquest mateix mes de desembre hem sabut pels mitjans de comunicació que la Seguretat Social espanyola ha hagut de recórrer al crèdit per pagar l'extra de les pensions d'aquest Nadal. I no és la primera vegada que ho fa, el mes de juliol passat ja va passar també. De fet en aquests moments la Seguretat Social déu més diners dels que té, i per tant comença a endeutar-se. S'han tret massa diners de la «guardiola». Aquesta situació és greu perquè posa en joc el dret a envellir dignament de la mà de les pensions. I per tant és lícit preguntar-se si l'actual sistema de pensions és sostenible malgrat que des del poder establert se'ns digui una i altra vegada que no cal preocupar-se'n.

Com a vegades no és prou conegut, les pensions dels qui ja no treballen es paguen amb les cotitzacions i l'esforç dels qui treballen en l'actualitat. De fet les cotitzacions del treball són les que més aporten al sistema de pensions, per sobre del 85% del conjunt. Així, doncs, a ningú se li escapa que per garantir el futur de les pensions és clau que hi hagi feina. Que hi hagi treball per a un major nombre de persones possible i, alhora que els salaris siguin de prou qualitat per poder contribuir suficientment a la «guardiola» de les pensions. Per tant, és imprescindible un treball digne avui per a garantir unes pensions dignes d'avui i de demà.

Tots sabem que la crisi, de la que potser alguns n'han sortit però la majoria no, ha comportat una reducció important dels llocs de treball i una alta precarització de les condicions laborals: un fort increment de les contractacions temporals, una disminució molt significativa dels salaris i unes taxes d'atur elevades sobretot entre els joves. Això ha donat lloc al que hem anomenat els treballadors «pobres» i a què pràcticament una quarta part de les llars de l'estat espanyol no arribin a final de mes, com indica l'informe FOESSA.

La crisi i la seva resolució té un impacte directe en les pensions, tal com es va constatar en un debat organitzat per Justícia i Pau conjuntament amb altres entitats. La devaluació dels salaris ha fet que el preu per hora treballada sigui al voltant d'un 7% inferior al que era abans de la crisi. I que sumat a l'alta rotació per les ocupacions temporals, està comportant una baixa cotització a la seguretat social.

Però, a més, cal corregir greus desigualtats que encara perduren com és la bretxa entre homes i dones en aquest àmbit. Mentre que el 87% dels homes majors de 65 anys reben una pensió, entre les dones es redueix tant sols a un 42%. I a més amb una quantia dinerària força inferior: la mitjana entre els homes és de 1400 euros, mentre que entre les dones és de 890 euros.

A tot plegat, se li uneix que les pensions espanyoles estan més de mil euros per sota de la mitjana europea i que a partir de 2019 les pensions disminuiran per l'aplicació del «factor de sostenibilitat». Aquest factor és un coeficient per ajustar els anys cotitzats per anys vida, a conseqüència de l'augment de l'esperança de vida. Això comportarà que el 50% de les pensions disminuiran entre un 30% i un 40% amb la consegüent pèrdua constant de poder adquisitiu.

I per si això no fos poc, a la crisi econòmica se li afegeix la crisi demogràfica. Així si el 1971 hi havia 6 persones joves per cada persona en edat de jubilació, en l'actualitat aquesta xifra s'ha reduït a 3,3 joves per persona en edat de jubilació. Espanya envelleix inexorablement i es calcula que fins al 2037 la població no augmentarà notablement, però, en canvi, sí que s'incrementaran les persones en edat de jubilació fins a un 35%. La població entre 20 i 65 anys, no obstant això, es reduirà en un 7%.

De fet ja s'està veient que la previsió que la Comissió Europea fa per a mitjans de segle de destinar un 12% del Producte Interior Brut a cobrir les pensions, quedarà curta. I caldrà incrementar-la en un 3% per arribar fins al 15%.

El problema de les pensions és un problema real que requereix actuar sense més demora. El sistema econòmic, com hem repetit tantes vegades ha de posar la prioritat en les persones i en els drets socials. La mateixa Declaració dels Drets Humans de la que en celebrem aquests dies l'aniversari de la seva proclamació, en el seu article 22 ho defensa: «Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir, ..., la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.» El repte consisteix doncs a aconseguir un model econòmic i social que garanteixi un treball digne avui i així garanteixi el dret a envellir dignament demà.

Llatinoamericana 2018: Igualtat de gènere - Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau

"Feminista és qualsevol que reconeguila igualtat i plena humanitaten dones i homes."

Gloria Steinem, periodista nord-americana

Així com fa dos anys l'Agenda Llatinoamericana va tractar de les desigualtats en el camp econòmic, la de 2018 tracta de la «Igualtat de gènere», un altre tema ben actual i controvertit que afecta mitja humanitat. Un tema candent perquè la desigualtat entre dones i homes és ben evident a tots nivells: en les hores treballades, en els salaris, en la propietat, en la pobresa, en l'analfabetisme, en llocs parlamentaris, ministerials, de direcció econòmica, ... Pensem en les violacions, la violència domèstica, les ablacions de clítoris, en la jerarquia en l'església catòlica i en altres religions, ...

Pere Casaldàliga i José Maria Vigil, com cada any, hi fan un escrit a mode d'introducció fraterna en què comenten la importància d'aquesta problemàtica.

Diuen que la desigualtat no és pas un problema de les dones, ni tampoc dels homes, sinó dels fonaments de la conducta social, els models o «paradigmes» sobre els quals, tot i que moltes vegades inconscientment, estem assentats: principis religiosos, filosòfics, costums, símbols, tots ells antics. La teoria de gènere només és un instrument conceptual que descriu i analitza críticament la construcció sociocultural del patriarcat, sistema que assigna menys valor i poder a la dona que a l'home.

La qüestió de gènere no deixa indiferent ningú, hi estigui a favor o en contra, i toca fibres sensibles de la nostra psicologia, de la consciència sexual i de la vida familiar. També somou els fonaments de les esglésies que han estat massa temps d'esquena a aquesta problemàtica, assentades damunt d'un antifeminisme i antisexualisme inconscient, que formen part del paquet filosòfic propi de la cultura occidental. Jesús va predicar clarament la inclusió de totes les persones i anomenava Regne la seva utopia de justícia i igualtat i mentre hi hagi persones discriminades per la seva condició sexual tindrà ple sentit la teologia feminista. Hem de ser ben conscients i reconèixer clarament la desigualtat a què s'ha sotmès la dona des de fa molts segles, fonamentada en la tradició simbòlica occidental judeocristiana, tradicionalment androcèntrica.

La igualtat de gènere és un dret humà fonamental i una qüestió de justícia: i com a tal és innegociable i universal. Les dones han de deixar de ser oprimides i utilitzades pel patriarcat. No cal ser dona per assumir aquest dret: tot ésser humà l'ha d'assumir i ha de fer-se seva aquesta causa. Simone de Beauvoir deia que l'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits.

A l'Agenda, a més de l'escrit introductori hi ha gairebé una cinquantena d'articles que desenvolupen una gran diversitat de mirades sobre aquesta qüestió una part d'autores i autors de les nostres comarques.

L'Agenda és un bon instrument pedagògic per documentar-nos i conscienciar-nos sobre temes socials reivindicatius a fi d'assolir un món on regnin la pau, la justícia i la igualtat.

Aquesta setmana ha començat el cicle de presentacions. Assistir-hi ens ajudarà a entrar en contacte amb el tema de la igualtat de gènere i després en podrem ampliar el coneixement amb la lectura dels textos de l'Agenda.

També el podeu llegir a:http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/11/04/llatinoamericana-igualtat-genere/877310.html

Els despropòsits de la despesa militar - Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau

Amb aquest títol el Centre Delàs d'Estudis per la Pau ha publicat l'informe núm. 34, que analitza el pressupost de defensa d'Espanya de l'any 2017. Miraré de fer-ne un resum amb les dades que em semblen més reveladores. Qui vulgui més informació pot consultar l'informe sencer al web de l'entitat.

L'anàlisi feta amb els criteris que l'OTAN recomana als països membres, coincideix amb els que utilitza SIPRI, que fa l'anàlisi a nivell mundial.

El pressupost del Ministeri de Defensa del 2017 augmenta un 32% respecte al del 2016. Des de 2012, els Ministeris d'Hisenda i de Defensa, de comú acord, no incloïen al pressupost el pagament dels Programes Especials d'Armament (PEA). Durant l'exercici, el Consell de Ministres aprovava un crèdit extraordinari per fer front a aquesta despesa. Sense incloure el pagament de 1.824,47 milions d'euros corresponents als PEA, el pressupost de Defensa només hauria augmentat un 0,6%.

Aquesta pràctica irregular va ser denunciada pel Centre Delàs i diversos partits de l'oposició (UPyD, IU-ICV, ERC i PSOE) van portar el tema al Tribunal Constitucional, que va dictaminar que era una pràctica il·legal i que els crèdits havien de ser aprovats pel Congrès de Diputats. Això provocà que el 2016 no es poguessin fer els pagaments i el 2017 es fan els de dos anys, que sumen els 1.824,5 milions.

Una altra ocultació és la de l'import de la despesa de les missions militars a l'exterior. El pressupost assignat cada any a aquesta partida és de 14,3 milions, mentre que el cost real oscil·la entre 800 i 1.000 milions, aportats des del fons de contingència «Imprevistos y funciones clasificadas» de despeses d'altres ministeris, una mena de calaix de sastre inclòs als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE). El Secretari de Defensa, el 26 d'abril, anuncià al Congrès de Diputats que aquesta despesa seria de 1.062.53 milions. Això fa que l'augment del pressupost no sigui del 32% inicial, sinó del 45%.

Hi ha altres despeses no incloses al pressupost que el Centre Delàs, seguint els criteris de l'OTAN, creu que haurien de ser-hi: la seguretat social dels militars i la mútua militar; els crèdits en R+D per a l'adquisició d'armament; la Guàrdia Civil, pel seu caràcter militar; el CNI, dirigit per un general i amb el 50% de personal militar; la part proporcional dels interessos del deute públic que paga l'estat que, en el camp militar, el 2017, és el 20% del total; també la diferència entre la despesa militar aprovada en els PGE i la despesa real executada, que molts anys s'enfila a l'entorn dels mil milions d'euros.

La suma de tots els conceptes revela que la despesa espanyola en defensa és de 18.776 milions d'euros, 51,4 milions diaris. La contribució anual ciutadana és de 404 euros per cap.

La despesa militar representa l'1,64% del PIB, molt per sobre de l'1% que diu la Ministra de Defensa i molt més propera al 2% que la Casa Blanca demana amb insistència als estats socis de l'OTAN.

Mentre la despesa social als PGE és regressiva, la militar creix. I a hores d'ara ja hi ha aprovats, fora dels PGE, crèdits per a la compra de blindats Piraña 8x8, una fragata F-110 i quatre avions UAV Reaper, amb un valor total de 2.560 milions d'euros.

Convé reflexionar sobre el tema: la compra d'armament i les missions a l'exterior són necessàries per al benestar de la ciutadania? Cal ser a l'OTAN? No seria més productiu dedicar aquests diners a l'ensenyament i a l'atenció sanitària? I a retornar al Fons de Jubilacions tots els diners que el govern n'ha sostret? Finalment, cal tenir exèrcit?

També podeu llegir l'article a:http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/11/22/desproposits-despesa-militar/880782.html

El metge de Lampedusa - Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau Girona

El 14 d'octubre vaig assistir, al Teatre de Salt, a l'estrena d'aquesta obra fonamentada en el llibre de memòries Llàgrimes de sal, del metge de Lampedusa. La interpretació de Xicu Masó va ser magistral.

Pietro Bartolo és el metge de Lampedusa, l'únic que hi és permanentment. Hi va néixer el 10 de febrer de 1956, en una família de pescadors. Després d'estudiar medicina va retornar a l'illa i atén en primera instància els migrants i refugiats que hi arriben.

El mes de març passat va sortir la traducció del seu llibre Llàgrimes de sal, que és la memòria dels gairebé trenta anys dedicats a atendre els habitants de l'illa i les persones que hi arriben per mar fugint de la fam o de la violència.

Metge i ginecòleg es va sentir responsable d'atendre els seus conciutadans i això el mogué a retornar a Lampedusa quan l'arribada de refugiats encara era molt esporàdica. Calcula que durant aquests anys ha examinat més de 250.000 persones portades pel mar.

La llei del mar, practicada pels pescadors de l'illa, obliga a socórrer i salvar qualsevol persona que estigui en risc d'ofegar-se. Lampedusa, Porta d'Europa, acull totes aquelles persones que creuen que en passar aquesta porta estaran salvats. Tot i que la legislació actual prohibeix d'ajudar aquestes persones els pescadors de l'illa continuen rescatant-les i les porten a terra ferma on, d'entrada, són examinats per Pietro Bartolo.

L'obra és un projecte de Xicu Masó que es va sentir colpit en llegir una entrevista amb Bartolo i, posteriorment, el llibre Llàgrimes de sal. Exposa diversos casos reals, corprenedors, extrets del llibre i ho fa amb naturalitat, sense convertir el metge en un heroi mític ni treure-li cap mèrit; el veu com una persona normal que se sent responsable èticament.

Bartolo diu que durant aquests anys ha anat canviant el lloc de procedència dels refugiats i els mitjans amb què arriben. Abans eren petits grups i ara són grups nombrosos. «L'únic que no ha canviat és que segueixen naufragant i morint; i cada vegada més. Això és el més greu i el més inhumà. La indiferència dels polítics en relació amb aquest fenomen fa ràbia», diu Bartolo.

També explica que cada dia anota els noms de les persones que ha atès i fa un resum de la conversa i com els ha ajudat. El primer que fa, quan arriben, és donar-los la mà, demanar-los el nom i fer-los explicar la seva fugida i guarda tota la informació en un fitxer informàtic. Creu que els immigrants i refugiats no són una xifra, són persones amb un nom i una història, generalment dramàtica, cadascuna.

És greu, molt greu, que la UE gasti diners a impedir l'arribada d'aquestes persones. Bartolo creu que s'hauria d'actuar als països d'origen per evitar que n'hagin de fugir per la gana, la misèria, la violència, ... Què fa Europa en aquest sentit? Recordem l'exclamació del papa Francesc en la seva primera visita a l'illa: « Vergogna, vergogna!».

Què fa Espanya? El 28 de setembre, Girona Acull, en un acte a la plaça Miquel Santaló, denunciava que dels 17.337 refugiats que Espanya s'havia compromès a acollir en dos anys, n'ha acollit 1.257. Bartolo diu que els migrants i refugiats que van arribar l'any passat representen un 1x1.500 de la població, una xifra que s'hauria de poder atendre sense gaires problemes.

No sóc crític teatral però puc dir que l'obra em va colpir profundament i em va semblar molt apropiada per conscienciar les persones que encara no n'estan o bé que desconeixen el problema. I, també, totes aquelles que encara no ens hem sensibilitzat prou.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/10/26/metge-lampedusa/875340.html

Comunicat davant l'empresonament "provisional" de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart - Justícia i Pau Catalunya

Justícia i Pau de Catalunya considera del tot inacceptable la decisió judicial presa d’ahir d’empresonar (provisionalment) preventivament a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats ANC i Òmnium Cultural, promotores manifestacions massives i pacífiques d’amplis sectors de la població catalana en defensa de legítims drets nacionals.

Com a entitat defensora dels drets humans, considerem que aquesta decisió és insostenible jurídicament i suposa una greu violació del dret a la llibertat dels afectats. A més, constitueix un greu atac contra les llibertats d’expressió, reunió i associació, absolutament fonamentals en un Estat democràtic i de dret. La possibilitat que es consideri que un estat democràtic dins el marc de la Unió Europea pugui tenir presos per motius de consciència i de posicionament polític és un mal presagi.

Justícia i Pau de Catalunya ha demanat reiteradament que s’obrin vies de diàleg i negociació per resoldre el conflicte de caire polític existent en la relació entre Catalunya i Espanya. Per això, creiem que, amb actuacions com aquesta, s’obstaculitzen greument les possibilitats d’ iniciar un diàleg constructiu i una solució política a aquest conflicte., tant necessària com urgent.

En conseqüència, Justícia i Pau demana a totes les instàncies corresponents que s’acordi la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Barcelona, 16 d’octubre de 2017