La pobresa energètica a Les Pedreres - XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau

Avui, 10 d'abril, m'ha colpit la notícia publicada en aquest diari amb el títol "Tallen la llum a les 150 persones que viuen a la zona del Pirulí". He trobat que era una notícia brutal. Pot ser veritat? he pensat. I com que ens diuen que cal contrastar la informació, he mirat l'altre diari local i no he sabut veure que en parlés. Però he pensat que una notícia signada amb nom i cognom per la redactora del diari havia de ser certa.

En llegir-la veig que Endesa justifica l'acció perquè "es tracta de cases que es van construir fa més de mig segle sense cap mena de regularització i la majoria de les quals no tenen comptador". I em pregunto si una companyia elèctrica pot tallar el servei a quaranta famílies sense cap avís previ, ni a les persones afectades, ni a l'Ajuntament.

  https://www.flickr.com/photos/miquelduran/ CC BY-NC-SA 2.0

Com pot ser que aquesta actuació sigui legal?

El regidor de Serveis Socials, Eduard Berloso, amb una rapidesa que cal agrair, negocià amb la companyia i aconseguí que es tornés la connexió a dues cases, una que sí que té comptador (potser l'única?) i una altra on hi viu una persona que necessita respiració assistida.

A social.cat, també avui, hi trobo la notícia que cinc membres del Cos de Bombers de la Generalitat alerten que la pobresa energètica augmenta el risc d'incendis i esmenta casos ben colpidors, com el de la parella d'ancians que morí per inhalació de fums perquè, en no tenir calefacció, s'escalfaven cremant espardenyes. També esmenten, com a molt perilloses, les espelmes que s'han d'utilitzar inevitablement per il·luminar les llars que no disposen de cap altre mitjà. O les estufes de llenya o de gas improvisades. I tot això
també representa un perill greu per a la resta de veïns.

Fa uns dies al blog d'en Jordi Navarro, regidor de la CUP, hi llegia que els beneficis d'Endesa el 2014 van ser de 3.300 milions d'euros (xifra marejadora) i que el 2015 esperen tenir-ne encara més. Mentrestant, a Catalunya, 320.000 famílies pateixen pobresa energètica. I aquestes famílies deuen representar ben bé el 20% de la població.

Cal recordar que l'octubre de 2014 el Tribunal Constitucional, a instàncies del govern de Madrid, va suspendre temporalment, per un termini màxim de cinc mesos, el decret que havia fet la Generalitat de Catalunya a fi d'amortir l'impacte de la pobresa energètica.

Un dels motius que esgrimia el govern del PP era que "tindria repercussió directa sobre els ingressos del sector elèctric". Malgrat que ja ha transcorregut el termini, no he vist que el TC s'hagi pronunciat sobre el tema.

Joan-Carles Mèlich diu que "vivim en un temps de molta moral i molt poca ètica". La legalitat, el conjunt de lleis d'un estat, és un component de la moral social que, almenys en aquest cas, no té en compte les persones i oblida totalment l'ètica. Una legalitat que permet aquestes actuacions no respecta la dignitat dels ciutadans ni, per tant, els Drets Humans.

Sempre havia cregut que la funció dels governs era vetllar pel benestar dels ciutadans i per la seva dignitat, però es veu que no és pas així com funciona la política. Almenys per aquests topants. Quan es publiqui l'article ja es deurà haver resolt el problema. Però no entendré mai que aquestes coses es puguin fer legalment.

DIARI DE GIRONA – 13 d’abril de 2015

Sobre el concepto de decrecimiento - Juan Torres López

Este texto resume una exposición más completa y documentada sobre las tesis del decrecimiento que publicaré en un libro próximo.

 

Llegiu l'article sencer a

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=138191

Carta a Don Mariano Rajoy - José Ignacio González Faus

Escuché su encendido discurso en Pontevedra. Como allí no hay oportunidad para hacer preguntas, quisiera levantar la mano y pedir autorización para ponerle un par de cuestiones: porque muchos, a quienes la crisis nos ha empujado hacia las arenas movedizas de la economía, tenemos la sensación de que algunos economistas dicen digo donde antes habían dicho diego. Verá Usted.

 

Llegiu l'article sencer a

http://www.redescristianas.net/2011/10/09/carta-a-don-mariano-rajoyjose-ignacio-gonzalez-faus-teologo/

Misteris de l’austeritat - Josep Fontana, Historiador

L’estratègia anticrisi és insensata perquè agreuja el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans.

Vivim en un temps en què les mesures de política econòmica que s’adopten a tot el món semblen irracionals. Deixin-me que aclareixi prèviament que no m’estic referint a Espanya, perquè aquí ni tan sols hi ha política econòmica, ja que el Govern actual es limita a anar complint les instruccions que rep de Brussel·les o de Berlín. ¿Com pot fer una política econòmica pròpia un Govern amb un president desaparegut, que ha abandonat la gestió de la crisi en mans d’un ministre d’Hisenda que cada vegada que obre la boca, i ho fa amb massa freqüència, provoca que un nou grup de ciutadans decideixi evadir el seu capital a l’estranger (més de 40.000 milions al maig) davant el raonable temor pel que li pot passar a un país posat en unes mans així? 
Em refereixo en termes generals a les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant a mig món, la insensatesa de les quals ha estat repetidament denunciada davant l’evidència que condueixen a agreujar, a la vegada, el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans. 

AGAFEM l’exemple de Grècia: el 2010 el Fons Monetari Internacional (FMI) preveia que, després de patir retallades i privacions, l’economia grega tornaria a créixer el 2012 a un ritme de l’1,1%. Doncs bé, les previsions del Govern d’Atenes són, a finals del juliol del 2012, que el que hi haurà aquest any serà un descens de l’ordre del 7%. 
Un informe recent de l’FMI sobre Espanya anunciava que la nostra economia no solament retrocediria aquest any, sinó també el 2013 (en un -1,2%); que el 2014 s’aconseguiria un lleuger ascens (del 0,9%), però que fins i tot els dos següents, el 2015 i el 2016, el ritme de creixement seguiria sent insuficient per contribuir a reduir la taxa d’atur. Davant l’èxit de les previsions de l’FMI sobre Grècia, aquestes que es refereixen a Espanya solament es poden qualificar d’a- terridores. ¿Així doncs, com es pot justificar la continuïtat d’aquesta política? 
La irracionalitat no es dóna únicament a l’eurozona. Els polítics dels Estats Units estan obsessionats pel temor al dèficit en moments en què les expectatives de la resta del món sobre la seva economia són tals que els inversors estrangers compren els títols nord-americans de deute sense esperar rebre’n cap interès, o fins i tot amb un interès negatiu (és a dir, a canvi de rebre una compensació inferior a la inflació), cosa que significa que estan disposats a pagar per mantenir els seus diners segurs durant els pròxims anys. 
Donada l’elevada taxa d’atur que es dóna actualment als Estats Units –i el desastrós estat de les seves infraestructures, que Peter Radford descriu com a «trens podrits, carreteres amb sots, escoles en ruïnes, metros envellits i ponts en perill constant d’enfonsament»–, semblaria lògic utilitzar aquests diners que es reben gratis per reconstruir trens, escoles, ponts i carreteres, i crear amb això uns llocs de treball que contribuirien alhora a la recuperació econòmica. No serà així. 

PERÒ SI EN EL CAS dels Estats Units es fa difícil entendre que es desdenyi aprofitar aquests diners barats per invertir en el progrés del futur, el que passa a la Gran Bretanya resulta delirant. En ple procés de recessió, amb les expectatives de recuperació desmentides al juliol per la caiguda de la producció industrial, i amb l’ingrés de les famílies en el nivell més baix des de començaments del 2005 (sense comptar amb els auguris que anuncien el pròxim esclat d’una bombolla immobiliària), succeeix que el seu deute rep una avaluació de triple A per part de les agències de qualificació, i que el Govern pot obtenir diners al tipus més baix que mai s’hagi conegut: a cost zero o fins i tot negatiu. ¿Per què desaprofitar aquesta oportunitat d’incentivar el creixement mitjançant inversions públiques? 
El mes de maig passat, Paul Krugman, de viatge per la Gran Bretanya, va fer aquesta pregunta a una sèrie de personalitats que recolzaven la política de Cameron, i va obtenir unes respostes que ajuden a entendre els misteris de la política d’austeritat. Al començament pretenien justificar-se amb una metàfora: la de la necessitat que l’Estat estalviés en despesa pública, igual que ho fa una família que s’ha endeutat. Però, quan se’ls feia veure que aquesta comparació resultava inadequada, acabaven confessant la veritat: que el que es proposaven realment era «disminuir les dimensions de l’Estat», cosa que demostrava, concloïa Krugman, que el seu objectiu era «utilitzar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar els programes socials». 
Aquells mateixos dies, escrivint des de Madrid, Mark Weisbrot opinava que l’objectiu de la política econòmica que estava aplicant el Partit Popular era «debilitar el moviment obrer com a part d’una estratègia a més llarg termini per desmantellar l’Estat del benestar». I concloïa: «Aquests canvis no tenen res a veure amb resoldre la crisi actual, ni amb reduir el dèficit del pressupost». 
Per dir-ho d’una manera crua: no queda clar si es tracta de tancar hospitals per estalviar, o d’estalviar per poder tancar hospitals.

Publicat a:
http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetPlayerZSEO2.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/08/2012&idioma=1&doc_id=6b81bfa1-debb-47be-828c-e628ecee892a