Misteris de l’austeritat - Josep Fontana, Historiador

L’estratègia anticrisi és insensata perquè agreuja el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans.

Vivim en un temps en què les mesures de política econòmica que s’adopten a tot el món semblen irracionals. Deixin-me que aclareixi prèviament que no m’estic referint a Espanya, perquè aquí ni tan sols hi ha política econòmica, ja que el Govern actual es limita a anar complint les instruccions que rep de Brussel·les o de Berlín. ¿Com pot fer una política econòmica pròpia un Govern amb un president desaparegut, que ha abandonat la gestió de la crisi en mans d’un ministre d’Hisenda que cada vegada que obre la boca, i ho fa amb massa freqüència, provoca que un nou grup de ciutadans decideixi evadir el seu capital a l’estranger (més de 40.000 milions al maig) davant el raonable temor pel que li pot passar a un país posat en unes mans així? 
Em refereixo en termes generals a les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant a mig món, la insensatesa de les quals ha estat repetidament denunciada davant l’evidència que condueixen a agreujar, a la vegada, el retrocés de l’economia i la misèria dels ciutadans. 

AGAFEM l’exemple de Grècia: el 2010 el Fons Monetari Internacional (FMI) preveia que, després de patir retallades i privacions, l’economia grega tornaria a créixer el 2012 a un ritme de l’1,1%. Doncs bé, les previsions del Govern d’Atenes són, a finals del juliol del 2012, que el que hi haurà aquest any serà un descens de l’ordre del 7%. 
Un informe recent de l’FMI sobre Espanya anunciava que la nostra economia no solament retrocediria aquest any, sinó també el 2013 (en un -1,2%); que el 2014 s’aconseguiria un lleuger ascens (del 0,9%), però que fins i tot els dos següents, el 2015 i el 2016, el ritme de creixement seguiria sent insuficient per contribuir a reduir la taxa d’atur. Davant l’èxit de les previsions de l’FMI sobre Grècia, aquestes que es refereixen a Espanya solament es poden qualificar d’a- terridores. ¿Així doncs, com es pot justificar la continuïtat d’aquesta política? 
La irracionalitat no es dóna únicament a l’eurozona. Els polítics dels Estats Units estan obsessionats pel temor al dèficit en moments en què les expectatives de la resta del món sobre la seva economia són tals que els inversors estrangers compren els títols nord-americans de deute sense esperar rebre’n cap interès, o fins i tot amb un interès negatiu (és a dir, a canvi de rebre una compensació inferior a la inflació), cosa que significa que estan disposats a pagar per mantenir els seus diners segurs durant els pròxims anys. 
Donada l’elevada taxa d’atur que es dóna actualment als Estats Units –i el desastrós estat de les seves infraestructures, que Peter Radford descriu com a «trens podrits, carreteres amb sots, escoles en ruïnes, metros envellits i ponts en perill constant d’enfonsament»–, semblaria lògic utilitzar aquests diners que es reben gratis per reconstruir trens, escoles, ponts i carreteres, i crear amb això uns llocs de treball que contribuirien alhora a la recuperació econòmica. No serà així. 

PERÒ SI EN EL CAS dels Estats Units es fa difícil entendre que es desdenyi aprofitar aquests diners barats per invertir en el progrés del futur, el que passa a la Gran Bretanya resulta delirant. En ple procés de recessió, amb les expectatives de recuperació desmentides al juliol per la caiguda de la producció industrial, i amb l’ingrés de les famílies en el nivell més baix des de començaments del 2005 (sense comptar amb els auguris que anuncien el pròxim esclat d’una bombolla immobiliària), succeeix que el seu deute rep una avaluació de triple A per part de les agències de qualificació, i que el Govern pot obtenir diners al tipus més baix que mai s’hagi conegut: a cost zero o fins i tot negatiu. ¿Per què desaprofitar aquesta oportunitat d’incentivar el creixement mitjançant inversions públiques? 
El mes de maig passat, Paul Krugman, de viatge per la Gran Bretanya, va fer aquesta pregunta a una sèrie de personalitats que recolzaven la política de Cameron, i va obtenir unes respostes que ajuden a entendre els misteris de la política d’austeritat. Al començament pretenien justificar-se amb una metàfora: la de la necessitat que l’Estat estalviés en despesa pública, igual que ho fa una família que s’ha endeutat. Però, quan se’ls feia veure que aquesta comparació resultava inadequada, acabaven confessant la veritat: que el que es proposaven realment era «disminuir les dimensions de l’Estat», cosa que demostrava, concloïa Krugman, que el seu objectiu era «utilitzar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar els programes socials». 
Aquells mateixos dies, escrivint des de Madrid, Mark Weisbrot opinava que l’objectiu de la política econòmica que estava aplicant el Partit Popular era «debilitar el moviment obrer com a part d’una estratègia a més llarg termini per desmantellar l’Estat del benestar». I concloïa: «Aquests canvis no tenen res a veure amb resoldre la crisi actual, ni amb reduir el dèficit del pressupost». 
Per dir-ho d’una manera crua: no queda clar si es tracta de tancar hospitals per estalviar, o d’estalviar per poder tancar hospitals.

Publicat a:
http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetPlayerZSEO2.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=18/08/2012&idioma=1&doc_id=6b81bfa1-debb-47be-828c-e628ecee892a