Dijous passat vam anar a Madrid, tècnicament capital del Regne d’Espanya, participant en una acció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH-Girona). Telegràficament: 40 persones, 2 nits viatjant en autobús i 1 dia intens en tots els sentits tractant de continuar obrint escletxes acompanyats per una trentena d’activistes de la PAH-Madrid. Abans que la pluja es porti la memòria de tot plegat escric aquesta postal d’urgència que El Dimoni us farà arribar puntualment com sempre.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mobilització popular. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mobilització popular. Mostrar tots els missatges
dijous, 21 de novembre del 2013
Postal de Madrid - Sebas Parra
Publicat a eldimoni.com 18·11·2013
Dijous passat vam anar a Madrid, tècnicament capital del Regne d’Espanya, participant en una acció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH-Girona). Telegràficament: 40 persones, 2 nits viatjant en autobús i 1 dia intens en tots els sentits tractant de continuar obrint escletxes acompanyats per una trentena d’activistes de la PAH-Madrid. Abans que la pluja es porti la memòria de tot plegat escric aquesta postal d’urgència que El Dimoni us farà arribar puntualment com sempre.
Dijous passat vam anar a Madrid, tècnicament capital del Regne d’Espanya, participant en una acció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH-Girona). Telegràficament: 40 persones, 2 nits viatjant en autobús i 1 dia intens en tots els sentits tractant de continuar obrint escletxes acompanyats per una trentena d’activistes de la PAH-Madrid. Abans que la pluja es porti la memòria de tot plegat escric aquesta postal d’urgència que El Dimoni us farà arribar puntualment com sempre.
dilluns, 11 de novembre del 2013
Aprendre del conflicte - Miquel Àngel Maria, membre de Justícia i Pau de Menorca
28/10/2013
Com vostès saben, el començament de curs a les Illes Balears ha estat marcat pel conflicte educatiu més greu i intens mai vist en aquestes terres, sovint anomenades de la calma. No em detindré a explicar-lo, per raons d’espai i perquè ha estat profusament explicat pels mitjans de comunicació. Però justament ara que el conflicte ha entrat en una etapa de menys efervescència informativa hem de recordar que no està resolt ni tancat. Els professionals de l’educació, els alumnes i les famílies continuam vivint cada dia una situació de provisionalitat, d’excepció, i alternam jornades d’una aparent normalitat amb dies de lluita i mobilització. I no sabem fins quan durarà això.
És possible que al principi de la vaga indefinida de docents algú considerés que es tractava d’un altre conflicte sectorial dels molts que sacsegen la vida social i econòmica en aquests temps de crisi. Però a mesura que passaven els dies, la protesta va anar creixent i eixamplant-se, fins a transformar-se en una mobilització de tota la societat, una causa sentida com a pròpia per la immensa majoria de la gent, i no sols de Balears, fins al punt que el Govern autonòmic s’ha quedat sol, atrinxerat i enrocat, amb l’únic argument de la majoria absoluta per justificar el manteniment inflexible de la seva posició.
Per res no qualificaria aquest conflicte de positiu. Allò més desitjable hauria estat que les parts haguessin arribat a un consens i que la vaga de docents no s’hagués ni tan sols iniciat. Però això és un futurible, i per tant no és inoportú ni mesquí que ens demanem, més enllà de com es resoldrà finalment aquest afer, què n’hem après. De què ens ha servit.
Doncs bé, una de les primeres conclusions, compartida per nombrosos companys i companyes, és que hem sortit d’una llarga etapa de prostració i ens hem desvetllat a base de cops. Venim d’una època de bonança econòmica... i de letargia social. Els professors, com la majoria de ciutadans, ens havíem acomodat i retirat als dolços terrenys de les nostres dèries particulars. Quan aquest conflicte va començar ens va agafar a contrapeu, desorganitzats i entumits. La sortida del sopor no ha estat gens fàcil: no sabíem què fer, ens hem enfilat per les bardisses en assemblees interminables, hem discutit i perdut els nervis, ens hem desanimat. Però la tenacitat, la seguretat que lluitàvem per una causa justa, la convicció íntima que tenim la raó i que això no ens ho podrà prendre mai ningú, junt amb la creixent onada social de simpatia i solidaritat, ens han empès a vèncer els entrebancs i a superar-nos a nosaltres mateixos.
A hores d’ara, als centres educatius s’escolta amb freqüència algun professor que diu que esteim més units que mai, o que amb aquest o l’altre company, l’estricta relació de col·laboració entre professionals s’ha transformat en vincle d’amistat. Assistim a una revifada de la participació de les famílies a través de les associacions de pares i mares d’alumnes. Els estudiants, els joves, a qui sempre esteim a punt per criticar de passius i apàtics, ens estan donant una lliçó de dinamisme i creativitat. Només a Menorca, la novella Associació 20 de juny, plataforma unitària dels estudiants illencs, ja aplega a dia d’avui més de quatre-cents socis.
No, per res no m’alegra aquest conflicte. Però les lliçons que n’hem après poden ser el combustible de l’esperança de tota una generació.
Com vostès saben, el començament de curs a les Illes Balears ha estat marcat pel conflicte educatiu més greu i intens mai vist en aquestes terres, sovint anomenades de la calma. No em detindré a explicar-lo, per raons d’espai i perquè ha estat profusament explicat pels mitjans de comunicació. Però justament ara que el conflicte ha entrat en una etapa de menys efervescència informativa hem de recordar que no està resolt ni tancat. Els professionals de l’educació, els alumnes i les famílies continuam vivint cada dia una situació de provisionalitat, d’excepció, i alternam jornades d’una aparent normalitat amb dies de lluita i mobilització. I no sabem fins quan durarà això.
És possible que al principi de la vaga indefinida de docents algú considerés que es tractava d’un altre conflicte sectorial dels molts que sacsegen la vida social i econòmica en aquests temps de crisi. Però a mesura que passaven els dies, la protesta va anar creixent i eixamplant-se, fins a transformar-se en una mobilització de tota la societat, una causa sentida com a pròpia per la immensa majoria de la gent, i no sols de Balears, fins al punt que el Govern autonòmic s’ha quedat sol, atrinxerat i enrocat, amb l’únic argument de la majoria absoluta per justificar el manteniment inflexible de la seva posició.
Per res no qualificaria aquest conflicte de positiu. Allò més desitjable hauria estat que les parts haguessin arribat a un consens i que la vaga de docents no s’hagués ni tan sols iniciat. Però això és un futurible, i per tant no és inoportú ni mesquí que ens demanem, més enllà de com es resoldrà finalment aquest afer, què n’hem après. De què ens ha servit.
Doncs bé, una de les primeres conclusions, compartida per nombrosos companys i companyes, és que hem sortit d’una llarga etapa de prostració i ens hem desvetllat a base de cops. Venim d’una època de bonança econòmica... i de letargia social. Els professors, com la majoria de ciutadans, ens havíem acomodat i retirat als dolços terrenys de les nostres dèries particulars. Quan aquest conflicte va començar ens va agafar a contrapeu, desorganitzats i entumits. La sortida del sopor no ha estat gens fàcil: no sabíem què fer, ens hem enfilat per les bardisses en assemblees interminables, hem discutit i perdut els nervis, ens hem desanimat. Però la tenacitat, la seguretat que lluitàvem per una causa justa, la convicció íntima que tenim la raó i que això no ens ho podrà prendre mai ningú, junt amb la creixent onada social de simpatia i solidaritat, ens han empès a vèncer els entrebancs i a superar-nos a nosaltres mateixos.
A hores d’ara, als centres educatius s’escolta amb freqüència algun professor que diu que esteim més units que mai, o que amb aquest o l’altre company, l’estricta relació de col·laboració entre professionals s’ha transformat en vincle d’amistat. Assistim a una revifada de la participació de les famílies a través de les associacions de pares i mares d’alumnes. Els estudiants, els joves, a qui sempre esteim a punt per criticar de passius i apàtics, ens estan donant una lliçó de dinamisme i creativitat. Només a Menorca, la novella Associació 20 de juny, plataforma unitària dels estudiants illencs, ja aplega a dia d’avui més de quatre-cents socis.
No, per res no m’alegra aquest conflicte. Però les lliçons que n’hem après poden ser el combustible de l’esperança de tota una generació.
Entre més pobres i més rics - Rafael Allepuz, president de JP Lleida
04/11/2013
Recentment, dues fonts d’informació ens han facilitat dades contradictòries des del punt de vista humà. D’una banda, que la pobresa a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol continua augmentant. Això no es una novetat. La crisi econòmica afecta cada vegada més persones. Les dades de l’informe de l’Observatorio de la Realidad Social de Càritas revelen que la pobresa severa (viure amb menys de 307 euros al mes) és de tres milions de persones al conjunt de l’Estat, el doble que fa cinc anys en moments d’inici de la crisi.
D’altra banda, l’informe anual sobre la riquesa mundial del Crédit Suisse descriu que el nombre de persones milionàries (fortunes superiors al milió de dòlars, uns 740.000 euros) ha augmentat un 13% al conjunt de l’Estat, sent d’unes 402.000 persones.
L’existència de diferències entre rics i pobres no és una novetat perquè les desigualtats sempre han existit. Joaquín Estefanía afirma en un dels seus articles publicats al diari El País que l’explicació d’aquests contrastos i de les conseqüències tan profundes de la crisi sobre tants ciutadans és la intensa desigualtat que pateix l’Estat espanyol des de fa més d’una dècada i mitja, fet que s’ha accentuat molt en els darrers anys: Espanya, afirma, és el país més desigual d’Europa, amb companys de viatge com Portugal, Bulgària i Letònia i per sobre de Grècia. A la vegada, Espanya se situa en la vuitena posició de la llista de països amb més milionaris al món (en aquesta qüestió sí que som líders mundials!).
Aquesta circumstància reflecteix que amb la crisi la pobresa emergeix molt més, així com les desigualtats, alhora que posa de manifest que hi ha diners, tot i els discursos que justifiquen les polítiques d’austeritat.
Davant d’aquest gran disbarat que representa el creixement, en paral·lel, de la pobresa i de la riquesa, quina ha de ser el nostre posicionament?
En primer lloc, d’indignació. Com és possible tanta permissivitat davant la creixent desigualtat entre ciutadans? No sentim entre bona part dels nostres dirigents polítics, sobretot entre els que tenen més poder de decisió, denunciar aquest fenomen i proposar mesures. La lluita en favor d’una major igualtat i d’una reducció de les desigualtats no es troba entre les seves prioritats, com ho demostren els fets. A més, sentim dir entre els dirigents empresarials que encara s’han de baixar més els salaris (o moderar, en els millors dels casos) per facilitar la recuperació econòmica, i ningú no diu res?
En segon lloc, d’acció. El passat dia 17 d’octubre va ser el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Quanta gent va sortir al carrer per a manifestar-se i protestar per la pobresa creixent en la nostra societat? S’haguessin mobilitzat 1,6 milions de catalans en favor d’aquesta protesta? No només hem de sortir al carrer, hem de manifestar el nostre rebuig a aquesta desigualtat i fer denúncia en els nostres llocs d’actuació quotidiana, com a casa, el treball, el veïnat, el cercle d’amistats, les xarxes socials, etc. També hem d’utilitzar els mitjans de comunicació i divulgació al nostre abast per portar a terme aquesta tasca de sensibilització i de denúncia.
I en tercer lloc, també hem de fer política. Mitjançant la informació veraç i rigorosa ens hem de formar per conèixer les causes d’aquestes desigualtats i per fer propostes alternatives. Estem en un moment òptim per aquesta escomesa. Existeixen diverses iniciatives ciutadanes que treballen en aquesta via, la de proposar alternatives. Dos exemples de propostes, entre altres, per lluitar contra les desigualtats són: reduir el ventall existent entre el salari mínim i el salari màxim i modificar el sistema impositiu gravant més les rendes del capital i menys les del treball.
Així doncs, fem-ho.
Recentment, dues fonts d’informació ens han facilitat dades contradictòries des del punt de vista humà. D’una banda, que la pobresa a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol continua augmentant. Això no es una novetat. La crisi econòmica afecta cada vegada més persones. Les dades de l’informe de l’Observatorio de la Realidad Social de Càritas revelen que la pobresa severa (viure amb menys de 307 euros al mes) és de tres milions de persones al conjunt de l’Estat, el doble que fa cinc anys en moments d’inici de la crisi.
D’altra banda, l’informe anual sobre la riquesa mundial del Crédit Suisse descriu que el nombre de persones milionàries (fortunes superiors al milió de dòlars, uns 740.000 euros) ha augmentat un 13% al conjunt de l’Estat, sent d’unes 402.000 persones.
L’existència de diferències entre rics i pobres no és una novetat perquè les desigualtats sempre han existit. Joaquín Estefanía afirma en un dels seus articles publicats al diari El País que l’explicació d’aquests contrastos i de les conseqüències tan profundes de la crisi sobre tants ciutadans és la intensa desigualtat que pateix l’Estat espanyol des de fa més d’una dècada i mitja, fet que s’ha accentuat molt en els darrers anys: Espanya, afirma, és el país més desigual d’Europa, amb companys de viatge com Portugal, Bulgària i Letònia i per sobre de Grècia. A la vegada, Espanya se situa en la vuitena posició de la llista de països amb més milionaris al món (en aquesta qüestió sí que som líders mundials!).
Aquesta circumstància reflecteix que amb la crisi la pobresa emergeix molt més, així com les desigualtats, alhora que posa de manifest que hi ha diners, tot i els discursos que justifiquen les polítiques d’austeritat.
Davant d’aquest gran disbarat que representa el creixement, en paral·lel, de la pobresa i de la riquesa, quina ha de ser el nostre posicionament?
En primer lloc, d’indignació. Com és possible tanta permissivitat davant la creixent desigualtat entre ciutadans? No sentim entre bona part dels nostres dirigents polítics, sobretot entre els que tenen més poder de decisió, denunciar aquest fenomen i proposar mesures. La lluita en favor d’una major igualtat i d’una reducció de les desigualtats no es troba entre les seves prioritats, com ho demostren els fets. A més, sentim dir entre els dirigents empresarials que encara s’han de baixar més els salaris (o moderar, en els millors dels casos) per facilitar la recuperació econòmica, i ningú no diu res?
En segon lloc, d’acció. El passat dia 17 d’octubre va ser el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Quanta gent va sortir al carrer per a manifestar-se i protestar per la pobresa creixent en la nostra societat? S’haguessin mobilitzat 1,6 milions de catalans en favor d’aquesta protesta? No només hem de sortir al carrer, hem de manifestar el nostre rebuig a aquesta desigualtat i fer denúncia en els nostres llocs d’actuació quotidiana, com a casa, el treball, el veïnat, el cercle d’amistats, les xarxes socials, etc. També hem d’utilitzar els mitjans de comunicació i divulgació al nostre abast per portar a terme aquesta tasca de sensibilització i de denúncia.
I en tercer lloc, també hem de fer política. Mitjançant la informació veraç i rigorosa ens hem de formar per conèixer les causes d’aquestes desigualtats i per fer propostes alternatives. Estem en un moment òptim per aquesta escomesa. Existeixen diverses iniciatives ciutadanes que treballen en aquesta via, la de proposar alternatives. Dos exemples de propostes, entre altres, per lluitar contra les desigualtats són: reduir el ventall existent entre el salari mínim i el salari màxim i modificar el sistema impositiu gravant més les rendes del capital i menys les del treball.
Així doncs, fem-ho.
dimecres, 7 de març del 2012
Los retos del movimiento del 15 de mayo - Carlos Taibo
El futuro del movimiento del 15 de mayo depende de factores varios: si uno de ellos es la condición de las políticas de nuestros gobernantes, otro lo aportan circunstancias azarosas de muy difícil consideración. Pero, por encima de todo, el porvenir del movimiento depende de la capacidad de éste para hacer frente a un puñado de retos que se presentan en su horizonte inmediato. Identificaremos aquí diez de esos retos.
Llegiu l'article sencer a
dilluns, 5 de març del 2012
Crisis de las grandes Causas, desafíos de futuro - Frei Betto
Soy de la generación que tenía 20 años de edad en la década de 1960. Generación que vibró con el éxito de la Revolución Cubana, la victoria del heroico pueblo vietnamita sobre la mayor potencia bélica y económica de la historia (EEUU); que admiró a los Beatles y que, gracias a la píldora, conquistó la emancipación de la mujer y la revolución sexual, y redujo el prejuicio de la homosexualidad.
Llegiu l'article sencer a
divendres, 3 de febrer del 2012
‘El naufragi de l’esquerra’: quadern nº 177 de CiJ
Aquest Quadern intenta explicar les raons d’una crisi tan profunda com la que viu l’esquerra a casa nostra, a partir de la tesi que s’ha abandonat una identitat d’esquerra econòmica basada en la justícia i la igualtat, substituint-la per identitats succedànies de caràcter exclusivament cultural. A partir d’aquesta anàlisi, l’autor assenyala algunes possibilitats de sortida a aquesta crisi.
Podeu descarregar-vos-el des de
Podeu descarregar-vos-el des de
Podes descargarlo en castellano desde
dilluns, 7 de novembre del 2011
Ocupemos el futuro - Noam Chomsky (adaptat d'una conferència)
Pronunciar una conferencia Howard Zinn es una experiencia agridulce para mí. Lamento que él no esté aquí para tomar parte y revigorizar a un movimiento que hubiera sido el sueño de su vida. En efecto, él puso buena parte de sus fundamentos.
Llegiu l'article sencer a
dimarts, 25 d’octubre del 2011
15O: indignación global - Josep Maria Antentas y Esther Vivas
La jornada del 15 de octubre (15O) ha sido la primera respuesta global coordinada a la crisis y señala la emergencia de un nuevo movimiento internacional. Con las revoluciones del norte de África como aguijón inicial, mediante un efecto de emulación e imitación, la protesta llegó a la periferia de Europa.
Llegiu l'article sencer a
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Enfrentarse a los malhechores - Paul Krugman
Aquí está pasando algo. No está claro exactamente lo que es, pero puede que por fin estemos asistiendo a la aparición de un movimiento popular que, a diferencia del Tea Party, está enfadado con la gente con la que hay que estar enfadado.
Llegiu l'article sencer a
dijous, 13 d’octubre del 2011
Movimiento mundial prodemocracia - Vicenç Navarro
Se está estableciendo un movimiento a nivel mundial, que se manifestará este sábado 15 de octubre en muchos países, que amenaza a las estructuras del poder financiero, económico y político de los estados, no sólo árabes, sino también de Europa y ahora de EEUU.
Llegiu l' 'article sencer a
dijous, 6 d’octubre del 2011
Movilización popular contra la militarización en Honduras - Giorgio Trucchi
La decisión de realizar del 30 de septiembre al 2 de octubre el "Encuentro contra la militarización, represión y ocupación en Honduras” en la ciudad de Tocoa, departamento de Colón, no significó solamente darle continuidad al proceso contra todas las formas de militarización en el continente, sino también seguir capacitando e informando a la población sobre los proyectos de dominación y de saqueo de los recursos naturales y elaborar un plan conjunto de acción y lucha.
Llegiu l'article sencer a
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Protestar no es un crimen - Jordi Calvo Rufanges
La violencia tiene muchas lecturas y aproximaciones. La Ley incorpora una gran parte de ellas. La Justicia actúa (cuándo así lo quiere o tiene la capacidad de hacerlo) sobre muchas, pero olvida demasiadas.
Llegiu l'article sencer a
diumenge, 25 de setembre del 2011
Cinco razones para confiar en el 15-M - Carlos Taibo
Es frecuente encontrar, en los últimos tiempos, a gentes que muestran un creciente escepticismo en lo que se refiere al futuro del movimiento del 15 de mayo. Si en unos casos tal vez le piden demasiado a una iniciativa que tiene apenas cuatro meses, en otros parecen olvidar que luego del paréntesis estival puede abrirse camino un claro repunte del movimiento.
Llegiu l'article sencer a
dimecres, 21 de setembre del 2011
Las universidades y el 15-M - Carlos Taibo
En mayo y junio, el momento en que vio la luz el 15-M, las universidades como tales -también, por cierto, los institutos de secundaria- permanecieron genéricamente al margen de la constitución de aquél. Asumamos de buen grado que las fechas en cuestión, que eran también las de muchos exámenes, no configuraban al respecto el escenario más estimulante.
Llegiu l'article sencer a
dilluns, 5 de setembre del 2011
Generación sin futuro - Ignacio Ramonet
Primero fueron los árabes, luego los griegos, a continuación los españoles y los portugueses, seguidos por los chilenos y los israelíes; y el mes pasado, con ruido y furia, los británicos. Una epidemia de indignación está sublevando a los jóvenes del mundo.
Llegiu l'article sencer a
diumenge, 28 d’agost del 2011
El ejemplo de Chile - Pedro Echevarria
Ayer, más de 350 personas fueron detenidas y casi 40 resultaron lesionadas, entre ellas 19 policías, en la primera jornada del paro nacional de actividades en Chile convocado por la Central Unitaria de Trabajadores (CUT) apoyado por los estudiantes y profesores chilenos que llevan adelante una movilización desde hace tres meses en rechazo a la privatización de la educación.
Llegiu l'article sencer a
dijous, 4 d’agost del 2011
¿Nos representan las Cortes? - Vicenç Navarro
Existe un amplio consenso en los establishments políticos y mediáticos españoles de que la democracia representativa ha estado funcionando bien en España desde 1978. De sus escritos y proclamas se deduce que perciben a las Cortes Españolas como representativas de la población española y, como tal, sus decisiones responden a la voluntad popular expresada a través del proceso electoral.
Llegiu l'article sencer a
dimarts, 2 d’agost del 2011
Dos lógicas de un movimiento: una lectura del 15-M y sus libros - Xavier Domènech
En su libro sobre el 15-M, Carlos Taibo nos anuncia que “Nada será como antes”, mientras que otra voz, la de Pilar Velasco en No nos representan, afirma sin asomo de duda: “desde España se ha exportado el único modelo de movilización posible (…) el movimiento de los indignados ha entrado en la Historia”.
Llegiu l'article sencer a
dissabte, 9 de juliol del 2011
El 15-M i nosaltres - Pere Ortega
L’ocupació de l’espai públic per manifestar opinions és tan antic com la història de la humanitat. Aquesta qüestió no caldria ni justificar-la, però sembla que sí, doncs hi ha qui opina el contrari. Acampades, ocupacions i tancaments, des de la plaça de Tiananmen a la de Tahir hi han hagut un munt en la nostra història més immediata.
Llegiu l'article sencer a
divendres, 8 de juliol del 2011
¿Hacia adónde orientar la indignación? - Joaquim Sempere
Cuando el movimiento del 15-M se pregunta ¿qué hacer de ahora en adelante?, es oportuno que se aplique a sí mismo un precepto aplicable a toda persona civilmente activa: la acción civil no se hace para uno mismo, sino para la ciudadanía en general. Así, nadie posee en exclusiva el derecho a reclamar la renovación democrática de la política, y hay que convocar a quienes tengan algo que decir al respecto.
Llegiu l'article sencer a
Subscriure's a:
Missatges (Atom)