Paradoxes econòmiques - Josep Vicenç

Aplicant la paradoxa descrita pel Nobel Maurice Allais, els catalans estan ara disposats a invertir en un possible futur sobirà en el context de la UE, vist que prefereixen el risc i la incertesa esperançadora d’aquesta operació a la pèrdua segura que suposa mantenir una vinculació descoratjadora i a vegades humiliant amb l’Estat espanyol.

Després de la manifestació d’un milió i mig de persones de l’11 de setembre, la resolució del  Parlament de Catalunya que  «insta el Govern a fer una consulta  prioritàriament dins la  propera legislatura» i la convocatòria  electoral, és útil que ens plantegem  què passarà al nostre país. Amb permís de Woody  Allen, podem dir que ens interessa el futur de  Catalunya perquè és on pensem passar la resta de  la nostra vida.

Generalment, quan una empresa vol preveure  el seu futur aplica tècniques de planificació estratègica.  Una de les anàlisis més conegudes és la denominada  matriu DAFO (Debilitats, Amenaces,  Fortaleses, Oportunitats) que serveix per fer un  diagnòstic de la situació de l’empresa, en un moment  concret, i identificar-ne els punt forts i febles.  Aquest estudi es realitza considerant també l’entorn  exterior i les amenaces i les oportunitats que  es pot trobar.

Podem aplicar aquesta anàlisi a la viabilitat econòmica  d’una Catalunya sobirana,  i apreciem que, encara que hi ha grans amenaces,  les oportunitats que se’ns obren i les nostres  fortaleses permetrien amb esforç, competitivitat,  formació tècnica i creativitat, afrontar la majoria  de les nostres debilitats actuals i futures en un context  internacional.

El que veiem en aquest quadre són magnituds macroeconòmiques, però també ens interessa saber  quina és l’opinió i l’actitud dels ciutadans que  hauran de decidir el seu futur. Davant d’una situació  d’incertesa (com la de la sobirania de Catalunya)  les persones actuen d’una determinada manera,  igual com ho fem amb una inversió, el resultat de  la qual desconeixem.

Segons la paradoxa d’Allais (problema d’elecció  dissenyat per Maurice Allais, premi Nobel del  1988), que posteriorment  també van investigar els premis  Nobel d’economia del  2002, D. Kahnami i V. Smith,  la conclusió és que les persones  no reaccionem igual  davant un guany segur que  davant d’una pèrdua segura  malgrat que, des del punt  de vista racional, l’esperança  matemàtica de guany o de  pèrdua sigui la mateixa. Vegem-ne un exemple numèric en el quadre adjunt.

Guany segur

Fins al segle passat, els catalans,  amb una majoria relativa  no gaire entusiasta, pensaven  que la situació del seu futur  social i polític estava en  una situació de guanys. Amb  Espanya guanyaven segur  500 i no calia arriscar-se amb  la sobirania a voler guanyar  1.000. Per tant, en la Catalunya dels segles XIX i XX,  amb un mercat interior protegit, els catalans triaven  quedar-se a l’Estat espanyol ja que, tot i que el  guany que tenien era petit –pel gran dèficit fiscal  que s’havia d’acceptar–, a la vegada era segur.

A partir del segle XXI, en un mercat únic europeu  desenvolupat i, més encara, a partir dels dar-  rers anys en una situació de crisi, un percentatge  molt significatiu de la població catalana pensa que  –en relació amb l’Estat espanyol– s’està en una situació  nítida de pèrdues. Hi ha una infinitat d’indicadors  que avalen aquesta percepció: pèrdua  d’interès del mercat espanyol com a mercat interior  de Catalunya, binomi globalització-identitat,  un Estat en contra del nostre desenvolupament social,  cultural, lingüístic i esportiu, el drenatge fiscal  més escandalós del món civilitzat, menyspreu  i catalanofòbia desacomplexada envers els catalans,  infraestructures tercermundistes com la N-II  a les comarques gironines, centralització aeroportuària  a Madrid, sistema radial de comunicacions,  dinàmica de creació d’un espai de comunicació i  de referència totalment espanyolitzat... Els últims  anys el comportament de l’Estat espanyol confirma  aquesta contradicció, ja que ha actuat contra  Catalunya seguint la també coneguda paradoxa  d’Abilene que explicita que, de vegades, «un grup  de persones freqüentment prenen decisions contra  els seus propis interessos». 

Apagar la locomotora

Hi ha moltes actuacions que confirmen aquesta  actuació esbiaixada: no desenvolupament del corredor  mediterrani, preferir que Endesa fos adquirida  per una empresa alemanya abans que ho fes  una de catalana, incentivar una economia especulativa  o lligada al regulador en lloc de potenciar  l’economia productiva catalana, generar en  26 anys un dèficit acumulat de 200 mil milions  d’euros (2.252 euros anuals que cada ciutadà de  Catalunya paguem de més del que ens pertoca)...  Per al nostre sistema productiu i per al seu desenvolupament  ha estat un llast terrible el fet de crear  infraestructures improductives (autovies gratuïtes  i infrautilitzades, aeroports sense avions, trens  de gran velocitat amb vuit usuaris al dia...) o carreteres  que no porten enlloc mentre que les carreteres  de Catalunya estan col·lapsades i són perilloses.  També ho és el fet que l’any 2012, encara no  hi hagi cap connexió europea d’alta velocitat. En  resum, les decisions que s’han pres han significat  que en comptes de posar combustible a la locomotora  d’Espanya s’hi hagi abocat aigua per apagar-ne  la combustió.

Per tot això, ara hi ha una gran majoria de la població  de Catalunya que viu a la seva pell una greu  crisi econòmica i que pensa que el seu futur social  i polític a l’Estat espanyol està en situació de pèrdues  esperades i opta clarament per un estat propi.  Per això un 74% dels catalans són partidaris que es  convoqui un referèndum sobre la independència,  un 56% hi votarien que sí, un 53% dels empresaris  enquestats per la patronal Cecot també en són partidaris...

Com si fos un inversor, els catalans estan disposats  a arriscar-se a invertir en un possible futur sobirà  ja que prefereixen el risc que no la pèrdua segura  que significa continuar vinculat a l’Estat espanyol.

En definitiva, doncs, la gent prefereix apostar  per la incertesa esperançadora –malgrat els riscos  evidents– de la sobirania de Catalunya en el context de la Unió Europea que continuar amb una  vinculació descoratjadora i de vegades fins i tot humiliant.

Josep  VICENÇ  Professor de la Universitat de  Girona i de l’Institut de Sant  Feliu de Guíxols.  Llicenciat en Ciències  Econòmiques per la UAB i en  Filologia Catalana per la UdG.  Investiga la repercussió en el  mercat de Catalunya de les  normatives europees.

Rescatar les persones - GOAC de Barcelona-Sant Feliu

La GOAC de Barcelona-St. Feliu volem compartir la nostra indignació pel greuge entre el rescat dels bancs i l’abandó de les persones.
 Estem vivint en una situació de profunda crisi no només econòmica sinó també política, social, cultural i de valors. L'afany de lucre i el menyspreu a qui està ja patint les conseqüències es troba a l'arrel d'aquesta crisi. Grans empreses multinacionals i  entitats financeres s'han enriquit de forma immoral especialment en els últims anys gràcies a les polítiques neoliberals dictades per tots els governs. Per a “recuperar-nos” d'aquest robatori els mateixos governs han iniciat constants retallades als drets socials que estan suposant la vulneració dels drets humans més fonamentals: salut, educació, treball, habitatge, alimentació... Els mercats financers (que tenen cares i noms) amb el beneplàcit dels governants han generat una crisi econòmica evitable.

 En aquests dies el govern anuncia, entre mentida i opacitat, un rescat de milers de milions d’euros per part de la troica (FMI, BCE i Comissió Europea) per a sanejar l'economia espanyola. Però aquest fons seguirà enriquint els amos i directius dels bancs i les grans empreses que estan implicats en la desesperació, pobresa i mort de persones i famílies.  Amb aquest rescat de la troica imposarà  mesures orientades a reduir encara més els drets de la població per aconseguir una mà d'obra barata, atemorida i sotmesa. D'aquesta forma s’agreuja el conflicte social. Perquè on hi ha pobresa no hi ha llibertat, i on no hi ha llibertat no hi ha pau.

 Vivim, però, també entre persones i col·lectius compromesos amb la justícia. Les accions per la defensa de la sanitat, l’educació, els serveis socials públics i de qualitat són constantment organitzades per moviments socials, professionals, sindicats, associacions i usuaris. Es duu a terme una iniciativa legislativa popular per la dació en pagament contra una llei injusta. La població desnonada s’organitza i reallotja en habitatges buits. Els moviments socials convoquen a denunciar les situacions inhumanes de la classe treballadora: el jovent, les dones  discriminades, persones immigrades sense drets, les persones aturades sense subsidi... Totes les lluites, unides a la solidaritat familiar i veïnal, apaigava el dolor i el converteix en esperança.

 Nosaltres, dones i homes creients i seguidors de Jesús de Natzaret, entenem que la persona, especialment la més desfavorida, ha de ser el centre i motiu de tota activitat humana; que l'economia, la política, el treball i la cultura han d'estar al servei de les persones i el bé comú.

 Per això ens comprometem i animem a totes les persones a desobeir lleis injustes, a buscar col·lectivament solucions als problemes col·lectius des de l’equitat i la fraternitat: a participar activament en els grups que denuncien la injustícia, en les plataformes sindicals que lluiten pels drets de les persones treballadores, en les cooperatives i entitats que treballen per l'economia solidària i el repartiment de la riquesa, en els espais on es creen alternatives de vida que trenquen amb les lleis del neoliberalisme, en els col·lectius que cerquen una organització política d'autèntica democràcia i en els moviments que lluiten perquè qui ha propiciat aquesta crisi i s'ha beneficiat amb el dolor aliè respongui davant el poble.

 Assemblea Germanor Obrera d’Acció Catòlica Barcelona-St. Feliu

 Cabrera de Mar, 1 de juliol 2012

http://www.cristianismeijusticia.net/bloc/?p=7308&lang=ca

L’hora d’exigir responsabilitats pel desordre financer - Eduard Ibáñez, director de JP Barcelona

És aviat saber si el rescat “suau” d’Espanya acordat per l’Eurogrup el dissabte passat resoldrà la greu crisi de deute que patim. Molts experts en dubten (perquè l’acord significa, de fet, incrementar tant el dèficit com el deute públic espanyol) i les pròximes eleccions gregues poden complicar encara més la situació.

El que sí és evident és que la sortida per la qual aposta el Govern espanyol i els de la zona euro és continuar transformant l’enorme deute privat dels bancs espanyols (fruit de la bombolla immobiliària) en deute públic de l’Estat cap als seus socis de la UE. Per tant, un deute que pagarem els contribuents i que comportarà segurament mantenir o incrementar les retallades en la despesa pública.

Ens diuen que els diners que hi posarà l’Estat (prestats pels governs de la UE) no són diners a fons perdut, sinó que els bancs afectats l’han de tornar, o bé l’Estat n’esdevindrà propietari. Però ningú pot negar que difícilment es recuperarà la inversió pública total que s’està fent i que més aviat comportarà pèrdues enormes.

És de suposar que els nostres governants en són conscients, i han valorat com a inviables o més costoses altres alternatives, com deixar caure els bancs insolvents. És cert que la caiguda de grans entitats financeres perjudica en cadena a altres entitats que en són creditores (generant una greu inestabilitat i dificultats per a tot el sistema), a més de pèrdues per als accionistes, petits estalviadors i clients (aquests últims estan assegurats, però assumint l’estat la pèrdua, si és que pot). Però també hi ha veus que apunten a que finalment el deute conjunt de l’Estat i dels bancs espanyols és impagable a llarg termini en l’actual escenari de llarga recessió econòmica.

Sigui com sigui, la conversió del deute privat bancari en deute de tots els ciutadans és el resultat d’una política que, durant molts anys, va afavorir una perillosa bombolla immobiliària i que va permetre una gestió irresponsable de les entitats financeres per part dels seus dirigents.

Per això, ha arribat l’hora que els dirigents polítics o institucionals que van permetre aquest immens desastre paguin les conseqüències dels seus errors. Això vol dir els principals dirigents dels últims governs espanyols i dels partits polítics a què pertanyien, els responsables del Banc d’Espanya i altres reguladors, així com els dirigents de les comunitats autònomes que durant tots aquests anys van contribuir a la gestió imprudent d’algunes caixes d’estalvis. Cal analitzar rigorosament els errors comesos, determinar responsabilitats i aprovar mesures perquè això no torni a passar. Els dirigents que hagin estat responsables del desastre haurien de donar moltes explicacions públicament pels errors i pel mal que han fet, i alguns potser han de ser exclosos de càrrecs polítics actuals o futurs.

Però molt especialment, cal exigir responsabilitats als administradors de les entitats bancàries i caixes d’estalvis que es troben actualment intervingudes o en risc d’insolvència. Per una banda, la Fiscalia i la Justícia han d’investigar a fons tots els delictes i gestions fraudulentes realitzades durant aquests anys i demanar la imposició de les sancions penals o administratives adequades.

Ara bé, cal anar més enllà, perquè en la majoria de casos potser no s’hauran comès delictes o il·legalitats (o no es podran provar), però sí sembla evident que es va fer una gestió irresponsable. Per tant, és lògic que l’Estat, les mateixes entitats o els perjudicats per aquesta gestió reclamin fortes indemnitzacions als seus exdirigents pels danys causats. És inacceptable que aquestes persones s’hagin enriquit durant la seva actuació, rebent enormes quantitats de diners (retribucions, comissions, primes, fons de pensions...)  per una gestió que finalment ha comportat un greu perjudici per a la hisenda pública, per a tota l’economia i, en definitiva, per a cada un dels ciudatans. Han de compensar econòmicament amb el seu patrimoni pels perjudicis causats.

10 raons per les que faré vaga el 29 de març - Núria Puigbó, Helena Roig, Meritxell Sanchez-Amat i Nani Vall-llossera. Metgesses de família de l’Institut Català de la Salut

1. Perquè sóc testimoni cada dia a la consulta del patiment de la gent que perd la feina i que veu com l’estigmatització i la culpabilització que es desprenen del discurs hegemònic actual sobre la classe treballadora s’afegeixen a les seves dificultats econòmiques i a l’afectació psicològica i de les relacions socials i familiars. Es pretén confondre la societat amb missatges que relacionen prestació d’atur amb aprofitament, ganes de treballar amb acceptació d’una feina siguin quines siguin les condicions laborals o baixa mèdica amb absentisme laboral, per posar alguns exemples. Aquesta reforma laboral no farà sinó facilitar la destrucció de llocs de treball.

2. Perquè veig cada dia el patiment de la gent que progressivament veu degradades les seves condicions laborals.

3. Perquè veig cada dia el patiment de la gent que treballa en l’economia submergida i que no té cap dret laboral reconegut.

4. Perquè veig cada dia gent que ha de treballar malalta per por a perdre el seu lloc de treball.

5. Perquè veig cada dia actuacions de les mútues laborals que em fan sospitar conflictes d’interès.

6. Perquè aquesta pèrdua de drets va afectant a gent més propera, companys que mai van pensar que el seu treball perillés perquè el servei que donaven es considerava necessari i hi havia consens en la societat que la sanitat pública universal era un bé per tothom i s’havia de preservar de les forces del mercat.

7. Perquè veig com les meves condicions laborals es degraden i es menysprea la meva feina com a treballadora de la funció pública.

8. Perquè sé que la causa de la crisi no resideix en el dèficit públic ni en les relacions laborals.

9. Perquè la història ens jutjarà com la generació que va permetre sense oposició que es perdessin els drets aconseguits en 200 anys de lluites socials i laborals.

10. Perquè, ateses les intencions verbalitzades de “regular” el dret de vaga, és possible que aquesta sigui la darrera vegada que puguem exercir aquest dret.

Nos jugamos la esperanza - Júlia López

Integración de los conflictos y normas laborales: la ruptura del pacto constitucional por la Reforma Laboral (2012)
 Julia López. R. Hyman plantea la existencia del conflicto como una base de todas las relaciones tanto en el ámbito privado como en la esfera pública, esta afirmación compartida pone de relieve la importancia que los mecanismos de integración de las divergencias tiene en las sociedades. Estos mecanismos de integración de los conflictos son los que garantizan en última instancia niveles de paz social. El Derecho del Trabajo obedece a esta óptica recortando las desigualdades entre los contratantes en el contrato de trabajo y reconociendo la capacidad de incidir en la fijación de las condiciones de trabajo a través de la negociación colectiva. Es esta la óptica que, en mi opinión, se ha de adoptar para hacer una crítica contundente de lo que se ha querido denominar una Reforma Laboral y que realmentees una reforma del modelo de convivencia que nos dimos en una Constitución que cerró, formalmente, el período de la Dictadura franquista. La Reforma Laboral esconde detrás de los cambios de reglas de ordenación del mercado de trabajo un cambio que transciende éste para afectar al modelo de sociedad en sentido más amplio, en este sentido supone un cambio drástico y violento de las reglas de ordenación social.
La Reforma Laboral rompe, en primer lugar, el compromiso internacional que se plasma en la ratificación de los Convenios de la OIT  y en la cláusula que la interpretación de derechos impone el art. 10.2CE.
La Reforma Laboral rompe, en segundo lugar, el compromiso social que, plasmado en el texto constitucional, diseña una serie de derechos fundamentales que son la base de ordenación social. Los cambios que se han introducido, con toda una serie de modificaciones en el ámbito individual y colectivo, recortan de manera drástica los derechos sociales aumentando la desigualdad. Se hace además por vía de urgencia sin pasar así por el compromiso de pactos que supone una Ley Orgánica. Por Real Decreto-Ley no se puede regular – ya que la Constitución impone Ley orgánica – libertad sindical, huelga y materias de igualdad y no discriminación por género. Así pues es contundente la quiebra del modelo de garantías fijado en la CE que esta norma representa.
Los principales cambios que inciden en un modelo de mayor desigualdad y precariedad se aglutinan en torno a los cambios del modelo contractual de aprendizaje, contrato a tiempo parcial y el llamado contrato de emprendedores.
Respecto al modelo formativo,  se abre la posibilidad de contratos de aprendizaje de tres años y se amplía el límite de edad a 30 años, así como se permite el encadenamiento de contratos desde una perspectiva de distintas actividades en la misma o diferente empresa.  El modelo de contratación temporal diseñado en la Unión Europea
En cuanto a los modelos de reparto de empleo, el contrato de tiempo parcial a partir del cambio normativo permite la realización de horas extraordinarias desdibujándose así la diferencia con el contrato a tiempo completo y consolidando la violación del principio de proporcionalidad de derechos que la Unión Europea impone a través de las normas comunitarias. El impacto negativo será más fuerte para las mujeres si además se le añade que, a partir de la Reforma Laboral,  el empresario puede distribuir el 5% de la jornada anual de forma irregular.
Otro aspecto que se introduce en el último cambio normativo a nivel de contratación es el llamadocontrato de emprendedores, para empresas de menos de 50 trabajadores.  Esta medida de aparente incentivación de un modelo de contratación por tiempo indefinido se desvanece cuando se tiene en cuenta que el periodo de prueba, un año,  puede durar más que la media de contratos temporales que se celebran hoy.
El modelo de contratación se acompaña con el de erosión de los acuerdos, de los compromisos, para alterar las condiciones pactadas. La Reforma introduce una mayor unilateralidad en los cambios de condiciones de trabajo inicialmente pactadas, con una mayor apertura en la interpretación de las causas de justificación de los cambios y un procedimiento que elimina los mecanismos de acuerdo con los representantes de los trabajadores. La clasificación profesional ha eliminado las categorías profesionales y se refiere a los grupos, lo que da al trabajador una mayor vulnerabilidad en el tema de movilidades y daña de forma contundente la idea de carrera profesional.
En la línea que justifica la afirmación de que estamos delante de una Reforma Laboral que está más preocupada por despedir que por contratar,  se debilita la causalidad extintiva y se abaratan los costes del despido que pasa de 45 días a 33 días y de 45 mensualidades a 24 mensualidades como tope. Un punto importante es que se eliminan además los salarios de tramitación- que van desde el momento del despido hasta el momento que se califica por el juez como nula o improcedente la extinción- para los casos en los que el empresario opte en los despidos improcedentes por la no readmisión del trabajador. Se elimina la exigencia de autorización administrativa en los despidos colectivos.
El modelo de negociación que se impone quiebra el convenio colectivo de eficacia erga omnes, así de nuevo se abre la posibilidad de romper acuerdos adoptados previamente, lo que va a repercutir en los niveles de cobertura por negociación colectiva. Aquí las modificaciones que se implementan se aglutinan en torno a la posibilidad de utilizar mecanismos de descuelgue, que permiten no aplicar las clausulas del convenio colectivo en supuestos en los que hay causas económicas, técnicas, organizativas o de producción  -que se entienden de forma amplia- solo con un periodo de consultas no vinculante y en el que el desacuerdo se resuelve en la Comisión Nacional de Convenios Colectivos.
Junto a lo anterior, se da prioridad a las unidades de empresa con la consecuencia de debilitar el papel de los sindicatos como negociadores que están en las unidades de sector o de ámbito superior a la empresa.
La justificación de la Reforma laboral en clave de empleabilidad no se sostiene si se analizan los contenidos de la norma más pensada para cambiar condiciones de trabajo pactadas y terminación de los contratos. La Reforma Laboral derrumba un modelo de convivencia social que prima los acuerdos y que tiene como base los derechos fundamentales para imponer la unilateralidad empresarial como forma de violencia en las decisiones.
De las crisis solo se sale desde la solidaridad como valor del ordenamiento jurídico y como valor social.  Podríamos escuchar a Akerlof, Krugman, Stiglitz y así reconstruiremos sociedades y ciudadanos mejores -más solidarios-, o bien no escuchar estas voces y entonces seremos peores -más indiferentes a los dolores de los demás y más egoístas- y esta será la herencia que dejamos.  Si gana el egoísmo estos cambios transformadores serán más duraderos que la crisis económica yharán más difícil a las generaciones de jóvenes mejores preparados que nunca abrir las puertas a la construcción de sociedades en las que todos nos sintamos parte. Por tanto, nos jugamos la esperanza.

http://www.cristianismeijusticia.net/bloc/?p=6677&lang=ca#more-6677

Creado el 26 març 2012 por Júlia López

Comunicat davant la nova reforma laboral

La Joventut Obrera Cristiana i la Germanor Obrera d'Acció Catòlica, com a part de l'Església en el món obrer i del treball, oferim aquesta reflexió davant l'aprovació pel Consell de Ministres d'una nova reforma laboral.

Ens trobem amb la 16a reforma del mercat de treball en democràcia. Fins ara les successives reformes laborals portades a terme pels governs, d'un o altre signe polític, amb el pretext de modernitzar i flexibilitzar aquest mercat laboral, han transformant la concepció i la funció del treball assalariat en la nostra societat i estan soscavant els drets de les persones treballadores i de les seves famílies.

Aquestes reformes sempre s'han presentat com una necessitat per a combatre l'atur, però només han aconseguit:

- incrementar l'ocupació temporal, especialment per als joves;

- diversificar les modalitats de contractació a la carta;

- abaratir el cost de l'acomiadament;

- reduir el creixement dels salaris;

- devaluar els serveis públics (serveis socials, educació i sanitat).

En definitiva, han aprofundit en el treball precari i en l'empobriment de les famílies treballadores. Un exemple el tenim en els anys de creixement econòmic anteriors a l'actual crisi: fins i tot creant-se riquesa i ocupació, aquestes no van servir per a disminuir la pobresa al nostre país.

Cap reforma no ha estat orientada cap a l'expansió d'una ocupació decent, com Benet XVI reclama en
l’encíclica “Caritas in veritate”. Els drets que emanen d'un treball a l'alçada de l’ésser humà no poden estar
subordinats a les exigències econòmiques. És l'economia que s’ha d'orientar a les necessitats de les persones i de les seves famílies; és l'ésser humà el centre de l'activitat econòmica i laboral. El respecte a la dignitat del treball, vinculat a la dignitat de la persona, és i ha de ser el criteri central d'una economia orientada per una “ètica amiga de la persona”.

Aquesta nova reforma és una altra agressió al treball humà com a principi de vida. Creiem que una reforma laboral que pretén ser completa i marcar un abans i un després en les relacions laborals, no pot fer-se sense el suficient consens social entre les persones treballadores i el col·lectiu empresarial. I hauria, a més, de respondre a les necessitats de les famílies treballadores i no a les exigències imposades pels mercats financers, les grans empreses, les institucions comunitàries i els organismes econòmics internacionals.

Aquesta reforma laboral és una volta de rosca més per flexibilitzar el mercat de treball:

- Trenca el dret constitucional a la negociació col·lectiva i a la capacitat organitzativa dels treballadors –no existeix negociació real dels treballadors en l'àmbit de l'empresa quan el 95% del teixit productiu espanyol està compost per empreses de menys de 50 treballadors. Aquest Reial decret contempla la fractura de la cohesió social en habilitar la “caducitat” dels convenis col·lectius desincentivant qualsevol negociació entre les parts.

- Facilita i abarateix l'expulsió del mercat de treball: treu impediments a l'acomiadament per causes econòmiques; rebaixa la indemnització de l'improcedent (passant a 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats) i elimina l'autorització administrativa per poder dur a terme els expedients de regulació d'ocupació. Els contractes indefinits amb aquesta nova regulació tampoc tindran, com els temporals, condició d'estabilitat.

- Obre el camí per ajustar els salaris a la productivitat. Amb aquesta reforma, els salaris dels treballadors més febles dependran de la voluntat unilateral de l'empresari.

- Dificulta, quan no impedeix o precaritza, l'ocupació juvenil. Més del 80% de l'ocupació destruïda per la crisi correspon a l’ocupació juvenil. El nou contracte de treball indefinit, especialment per a joves (també per a aturats de llarga durada), dirigit a les empreses de menys de 50 treballadors, es pot convertir, més que indefinit, en un contracte temporal sense causa justificada. Aquestes noves modalitats de contractació i regulació posen en veritable perill, encara més, l'estabilitat present i futura de la major part de la joventut.

No compartim la individualització de les relacions laborals que proposa aquesta reforma. Recordem als nostres governants que el treball és una experiència comunitària i que una de les funcions de l'empresa, segons la Doctrina Social de l'Església, és afavorir la comunitarietat. Tot el que suposi la individualització, donar prioritat als interessos personals enfront dels col·lectius, significa trencar la vocació a la comunió de l’esser humà

No és lícit eliminar drets i protecció de les persones treballadores amb l'argument de combatre l'atur i de reduir la temporalitat, quan han estat les polítiques econòmiques dels últims governs les que han provocat que hi hagi un teixit productiu tan feble i una ocupació tan precària.

No podem seguir flexibilitzant les relacions laborals sense garantir la seguretat d'una vida digna per a les persones treballadores i les seves famílies. I aquesta reforma es duu a terme en un context de fallida de l'Estat del benestar, de reducció del sector públic i de retallades dels serveis i prestacions socials sense precedents.

Aquesta reforma trenca el feble equilibri conquistat històricament entre capital-treball, allunyant-se del principi sempre defensat per l'Església de la prioritat del treball enfront del capital. A més, suposa un nou cop al Dret Laboral, limitant la seva capacitat de frenar la creixent mercantilització i “cosificació” del treball humà. Considerem que aquest Govern ha aprofitat l'estat de quietud i por de la major part de la ciutadania, per a eliminar velles conquestes laborals i aspiracions aconseguides després de moltes lluites de tantes persones al llarg de la història.

Els reptes actuals que travessa l'economia espanyola requereixen mesures polítiques concertades en l'àmbit
internacional que subordinin l'economia financera a l'economia productiva. Cal, com han demanat insistentment Benet XVI i el Pontifici Consell Justícia i Pau, una reforma del sistema financer internacional. Aquesta reforma suposaria avançar en justícia social i comunió de béns, redistribuint efectivament la riquesa existent; controlar l'economia especulativa i frenar el desmesurat afany de lucre, en lloc d'eliminar drets. Aquest és el camí que pot generar riquesa orientada a la creació d'ocupació decent i amb drets, i a disminuir la pobresa.

Com a Església en el món obrer, en les actuals circumstàncies, demanem a les autoritats polítiques, als agents socials i econòmics, al conjunt dels treballadors i de la societat, i especialment als cristians i cristianes, que caminem junts, amb la intenció d'eliminar les causes que han generat aquesta crisi econòmica i, al mateix temps, superem les estructures econòmiques i socials injustes que tant sofriment, deshumanització i pobresa estan generant a les persones.

També instem els partits polítics a corregir i reorientar, en el procés parlamentari, aquesta reforma laboral
posant al centre d’aquesta el treball decent i amb drets i, al mateix temps, animem a participar en les iniciatives i mobilitzacions que es convoquin per part de les organitzacions eclesials, socials i sindicals que ajudin a prendre consciència i a revertir aquesta situació tan lesiva per a les persones treballadores i les seves famílies.

Madrid, 16 de febrer de 2012

No podem callar: La injustícia i la pobresa van creixent - Fòrum Joan Alsina

1.-La crítica situació actual i les seves causes.

    “He vist l’opressió del meu poble” (Èxode 3,7).

1.-Veiem la realitat: Els desnonaments, el sou que no arriba al final de mes, la manca de feina, els joves que han de sortir a l’estranger per poder treballar, la necessitat creixent del Banc d’Aliments, les cues a Càritas per poder subsistir, les persones buscant menjar en els contenidors i dormint en caixers, altres que ho passen molt malament i que tenen vergonya de demanar. Es prefereix suprimir uns llits dels hospitals que escons del Senat. Això sí, es fan grans retallades que faran encara més difícil crear treball per la manca de diner circulant.

2.-Són moltes ja les famílies que no tenen cap ingrés. La Conselleria de Treball ha manifestat que, en un breu termini, més del 70% dels que tenen subsidi d’atur es quedaran sense. Paral·lelament els beneficis de les grans empreses han augmentat un 20% i no es prenen mesures serioses contra el permanent frau fiscal. Sempre reben els més pobres.

3.-L’Estat Espanyol ha venut armament per valor de 1.128 milions d’euros, molt del qual destinat a països pobres en conflicte, en situacions de tensió i on es vulneren els Drets Humans.

4.-L’ajuda a la cooperació es desploma. La retallada real a les ONG de Catalunya està xifrada en un 55%, cosa que ha fet disminuir la convocatòria de programes de sensibilització i cooperació. Moltes ONG potser desapareixeran i els programes destinats a combatre la fam es veuran molt afectats. La crisi, l’especulació sobre els cereals i la falta d’ajudes faran créixer encara més la fam en el món.

5.-Estem patint una dictadura dels mercats especulatius. El que mana i disposa en el món no són ni els governs ni les institucions, elegits democràticament, sinó la tirania del sistema econòmic especulatiu, amb persones, grans bancs i empreses concretes, que monopolitzen l’economia mundial.

6.-La ideologia i la imposició del neoliberalisme econòmic, que fomenta la cobdícia i el lucre d’unes minories, retalla i anul·la els drets més fonamentals de moltes persones i famílies condemnant-les a l’empobriment. “El sistema amb una mà roba i amb l’altra presta. Les seves víctimes com més paguen, més deuen; com més reben, menys tenen; com més venen, menys cobren” (Eduardo Galeano).

7.-Sembla que tots siguem còmplices de la cada vegada més injusta situació actual, perquè no ens atrevim a denunciar clarament com s’ha arribat fins aquí i quins són els responsables.

8.-Davant d’aquesta realitat veiem entitats d’Església, com Càritas i altres, amb centenars de persones voluntàries, que fan costat a les víctimes de la crisi, però veiem també que una bona part de la jerarquia eclesiàstica segueix amb cerimònies ostentoses i anacròniques, utilitzant objectes rics i valuosos propis de museus, que contrasten amb la senzillesa i autenticitat de l’Evangeli de Jesús. Veiem que grans sectors de l’Església s’assemblen cada vegada menys al que havia somiat el Concili Vaticà II (estem ja als 50 anys d’aquella primavera del papa Joan XXIII), i que no s’apliquen els ensenyaments de les encícliques socials dels darrers papes.

2.-Denúncia i valoració des de l’Evangeli.

    “He sentit el clam dels esclavitzats” (Èxode 6,5).

1.-Amb l’excusa de la sortida de la crisi, s’estan violant impunement drets humans bàsics, com són el dret al treball i a l’habitatge. Per aquest camí no es veu cap sortida de la crisi, en canvi es perden llocs de treball i es retallen drets laborals i socials, sindicals i salarials. L’atur, la falta de subsidis, la pobresa que va creixent són un atac a la dignitat de persones i famílies. La persona humana és tractada cada vegada més com una simple mercaderia.

2.-Els governs, en lloc d’actuar per posar fre a l’especulació econòmica, ignoren o reprimeixen la justa indignació dels que exigeixen treball i habitatge per a tothom.

3.-Són injustes i immorals les retallades de les prestacions socials, sobretot en sanitat i educació. Caldria pensar si no ho són també els polítics que les realitzen. S’han d’exigir responsabilitats penals per als professionals corruptes que tenen sous escandalosos, o que s’han adjudicat indemnitzacions milionàries o pensions vitalícies en deixar entitats financeres. No veiem retallades proporcionades en els sous dels polítics, economistes, empresaris, esportistes d’èlit, ni en l’àmbit militar.

4.-Els governs miren cap a un altre costat. Només cal repassar els programes electorals per constatar que no es parla d’eradicar la pobresa. En canvi, augmenten els casos de corrupció i “la justícia, com els escurçons, només pica als que van descalços” (Òscar Romero).

5.-Tots els grups solidaris i ONG, que no han de substituir l’obligació d’actuar que tenen les institucions públiques, haurien de prendre consciència de la gravetat de la situació i buscar camins de resposta.

6.-Aquesta situació reclama compromisos ràpids i eficaços. Esperem de totes les esglésies i confessions religioses respostes contundents a la nova realitat. Totes inclouen en el seu missatge una atenció preferent per als pobres. Totes hauríem de posar en pràctica la denúncia profètica de la situació d’injustícia en que viuen molts germans nostres, com van fer, amb totes les conseqüències, Joan Alsina i Joaquim Vallmajó.

7.-No sentim la veu crítica de la jerarquia eclesiàstica, tan insistent en altres temes, davant la greu situació que vivim. Els creients en Jesús de Natzaret hem de repensar els nostres plantejaments en coherència amb el missatge de l’Evangeli: “Vaig tenir fam, i em donàreu menjar, ... Tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25,35ss). “Qui s’ha adonat de les injustícies causades per la mala distribució de les riqueses, captarà la protesta, silenciosa o violenta dels pobres. I la protesta dels pobres avui és la veu de Déu” (Hélder Càmara).

3.-Què es va fent i què cal fer.

    “Jo us trauré dels treballs forçats i us alliberaré de l’esclavatge” (Èxode 6,6).

1.-Denunciem clarament el sistema pervers i lladre dels anomenats mercats i de l’economia especulativa, que els governs mantenen com a legal, quan de fet és totalment injusta, tirànica, cega i immoral, i s’hi amparen persones i entitats amb noms i cognoms.

2.-Demanem transparència en totes les institucions socials, polítiques, eclesiàstiques i en tots els àmbits de la vida pública i religiosa.

3.-Reafirmem que l’economia i la política han d’estar sempre al servei de les persones i de la societat i no al revés, com estem veient. Això és una constant en el pensament social de l’Església. Les necessitats personals i socials són el centre de tot.

4.-Volem somoure la passivitat dels que més pateixen la greu situació de crisi; ser una veu crítica i veu dels qui no tenen veu. Motivar la militància obrera i sindical, sempre amb sentit crític.

5.-Donem suport i ens comprometem a col·laborar amb els grups que van fent xarxa de mentalització i d’acció: als moviments i grups solidaris, a les ONG, a Càritas, a Àkan, al Banc d’Aliments, a les cooperatives, als grups dels indignats que posen en qüestió aquest model de societat, etc. Fem costat a les persones i grups que lluiten pels valors de justícia i transformació social, que són valors que aprenem de la paraula i l’acció de Jesús i del seu Evangeli (JOC, HOAC, ACO, Capellans Obrers, etc.).

6.-Ens comprometem en les nostres comunitats a prioritzar i escoltar la veu dels empobrits i buscar camins d’acció eficaç per donar-hi resposta. Repensem l’ús dels nostres diners; no són nostres, cal compartir-los. Ens preguntem: fins a on podem guanyar, fins a on podem gastar, fins a on podem guardar? Volem posar en pràctica la cultura del compartir els béns. Ser solidari avui vol dir viure sòbriament per poder compartir el que som i el que tenim amb els més necessitats. Hem d’exercitar la “compassió” (que vol dir “patir amb els que pateixen”). No és just que nosaltres tinguem tant i altres tan poc. Ens hem d’igualar. Respondre a l’actual crisi ens farà més dignes, més lliures i més feliços.

7.-Quan hi ha tantes persones sense habitatge, cal replantejar l’ús dels béns eclesiàstics, habitatges i locals de l’Església. Seria testimonial que part del patrimoni d’objectes ostentosos de culte fossin utilitzats per pal·liar la situació de moltes famílies. Demanem més claredat en tots els àmbits de l’economia eclesiàstica, des del Vaticà al bisbat, parròquies, patronats, fundacions, etc.

8.-Volem pensar globalment però actuar localment. Molta gent petita, en molts llocs petits faran coses petites que ajudaran a canviar el món. No ens equivocarem mai quan ens posem al costat dels qui més pateixen la crisi, en forma d’explotació, d’atur, de discriminació i d’anul·lació dels drets humans més essencials.

Fòrum Joan Alsina

Març de 2012

Eurovegas: crear ocupació a qualsevol preu? - Comissions i associacions de Justícia i Pau a Catalunya

Justícia i Pau és una entitat cristiana creada l’any 1968 per tal de contribuir a la promoció dels drets humans, la justícia social i la pau en el nostre país. Fidel a aquesta missió, Justícia i Pau ofereix públicament les seves reflexions sobre diferents aspectes de la realitat social i política, sobre els quals considera necessari sensibilitzar la ciutadania i els poders públics.

Per aquest motiu, volem expressar la nostra greu preocupació davant del projecte d’inversió empresarial conegut per “Eurovegas”, al qual el Govern de la Generalitat sembla decidit a donar suport, per tal que s’instal·li a Catalunya.

1. Certament, és comprensible que un projecte que promet oferir milers de llocs de treball, en els actuals moments de crisi, amb xifres d’atur alarmants, resulti atractiu i sigui políticament difícil de rebutjar. Ara bé, malgrat la greu situació econòmica, l’esforç per crear ocupació i estimular l’economia no es pot fer a qualsevol preu. Cal sempre preservar la dignitat de les persones i vetllar pel seu desenvolupament humà integral.

2. Per això, és necessari avaluar l’impacte social, territorial, urbanístic, mediambiental i àdhuc econòmic a llarg termini de projectes d’aquesta envergadura, així com la trajectòria de les persones o empreses que el promouen. Des de tots aquests punts de vista, considerem que un projecte basat en el negoci de l’oci vinculat al joc, no és el tipus d’inversió que convingui al nostre país.

3. D’una banda, el projecte planteja greus interrogants ètics. El jocs d’atzar amb diners d’aquestes característiques no és un tipus d’activitat que afavoreixi el creixement personal, ni la salut pública, ni l’ús responsable dels diners, ni el benestar social i, per tant, no mereix suport polític. A més, l’experiència històrica demostra que aquests tipus de projectes atrauen activitats relacionades amb el blanqueig de diners, la prostitució, el tràfic de drogues i altres activitats il·legals pròpies d’organitzacions mafioses o criminals.

4. Des d’un punt de vista democràtic, seria encara més difícil justificar un suport polític que estableixi excepcions en l’aplicació de les lleis laborals o fiscals, tracte que seria discriminatori per a altres activitats empresarials èticament impecables, sotmeses a fortes i múltiples exigències legals.

5. A tot això cal sumar-hi que les dimensions del projecte apunten a un model de desenvolupament territorial aliè a les característiques tradicionals del nostre país i que no afavoreixen un urbanisme integrador útil per la cohesió social, ni tampoc un turisme que promogui el coneixement de Catalunya, de la seva història, de la seva cultura i de la seva gent. I encara resulta més preocupant si, com en aquest cas, els terrenys elegits formen part d’una zona sensible mediambientalment, com és el delta del Llobregat.

6. D’altra banda, quan s’avalua el benefici sobre l’ocupació laboral d’un projecte d’aquests tipus, cal tenir en compte no solament la creació de llocs de treball, sinó la seva estabilitat, la seva qualitat i la coherència del tipus de treball amb la dignitat de les persones, així com les oportunitats reals per als treballadors locals. I cal també avaluar la viabilitat a llarg termini d’aquesta inversió, tenint en compte la dependència econòmica que pugui generar i els seus costos col·lectius derivats del serveis públics exigits per les noves instal·lacions. En aquest sentit, cal tenir molt present que l’aigua i l’energia són actualment recursos escassos i molt costosos d’obtenir.

7. Finalment, volem indicar que, com ha subratllat Benet XVI, l’arrel d’aquesta crisi “no és només de natura econòmica i financera, sinó abans de tot, de tipus moral, a més d’ideològica. L’economia té necessitat d’ètica per al seu correcte funcionament, i no d’una ètica qualsevol, sinó una ètica amiga de la persona”.  És per això que els poders públics no poden afrontar aquesta crisi potenciant activitats econòmiques èticament dubtoses, poc compatibles amb el desenvolupament integral i solidari de les persones i de la societat.


Comissions i associacions de Justícia i Pau a Catalunya.

Barcelona, 21 de març de 2012

Eurovegas? No, gràcies - Jesús Renau

No és fàcil dir que no a una oferta de llocs de treball tant a la construcció com als serveis. No és fàcil dir que no a una possibilitat d’impostos per ajuntaments i administracions que sembla que van ben apurades. No és fàcil dir que no a l’ampliació de l’àrea metropolitana com un espai de turisme, oci, casinos negocis, congressos i moltes altres coses. 

Llegiu l'article sencer a

http://www.cristianismeijusticia.net/bloc/?p=6555&lang=ca#more-6555

Versión en castellano en

http://www.cristianismeijusticia.net/bloc/?p=6555&lang=es

El huracán Arcadi Oliveres en Bilbao: reflexiones del día después y oximorones

El imán que ejerce Arcadi Oliveres entre la ciudadanía que abarca todas las edades, credos, religiones, políticas y géneros no tiene que ver con sus conocimientos en economía, que también.La energía imantada que despierta esta persona proviene de su belleza interior, de tratarse de un “humano formidable” (en palabras de un amigo mío), de ser, actuar y comportarse con coherencia, humildad y humanidad. 

Llegiu l'article sencer a

http://www.canalsolidario.org/noticia/el-huracan-arcadi-oliveres-en-bilbao-reflexiones-del-dia-despues-y-oximorones/28708

“El progresismo puede tener varios años por delante” - entrevista a Ignacio Ramonet

Periodista y escritor,  Ramonet dijo a Página/12 que la mayoría de los gobiernos de Sudamérica cumple la función de los socialdemócratas europeos en los ’50 y que si no cometen errores pueden aspirar a un ciclo largo de gobierno. Nacido en Pontevedra y emigrado con su familia a Francia, Ignacio Ramonet dirige hoy Le Monde Diplomatique en español. Fue uno de los animadores del primer Forum en 2001 y es uno de los periodistas que más recorren el mundo y observan sus distintas realidades.

Llegiu l'entrevista sencera a

http://www.attacmadrid.org/?p=6262

Rusia está cambiando. Elecciones presidenciales, 2012

Rusia está cambiando. Por primera vez en décadas, importantes sectores de la población han salido a la calle para expresar su descontento por el presunto fraude electoral en las de las elecciones generales del 4 de diciembre de 2011. Tras el anuncio de los resultados, las manifestaciones de protesta en las calles de Moscú y otras ciudades de Rusia se han multiplicado, los debates públicos en los medios y las redes sociales se encuentran en plena ebullición. 

Llegiu l'article sencer i el dossier a

http://www.cidob.org/es/publicaciones/dossiers/rusia_esta_cambiando_elecciones_presidenciales_2012/rusia_esta_cambiando_elecciones_presidenciales_2012

Levantamientos populares en el Mundo Árabe

Las revueltas populares, desde Túnez hasta Siria pasando por Bahrein, han llevado al mundo árabe a una fase de transformación inimaginable hace unos meses. Los gobiernos de la región se han enfrentado y se siguen enfrentando a movimientos de contestación social y protestas surgidos de décadas de opresión de gobiernos autoritarios con altos niveles de corrupción y del escaso progreso social. 

Llegiu l'article sencer i el dossier a

http://www.cidob.org/es/publicaciones/dossiers/levantamientos_populares_en_el_mundo_arabe_2011/levantamientos_populares_en_el_mundo_arabe

F. M. I. - José Ignacio González Faus

El Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial se fundaron en la conferencia de Bretton Woods en 1944 para construir “un nuevo orden monetario internacional” cuando acabara la guerra. Cincuenta años después, la comisión de pastoral social del episcopado español (no sospechoso por tanto de veleidades izquierdosas) publicó un documento donde se afirmaba ...

Llegiu l'article sencer a

http://www.redescristianas.net/2012/02/26/f-m-i-jose-ignacio-gonzalez-faus-teologo/#more-30419

GRUPESC: Al servei del pensament social cristià - Eduard Ibáñez

El passat dia 16 de febrer es va presentar el Grup de Pensament Social Cristià (GRUPESC), amb un acte públic del qual se’n va fer ressò aquest portal i en el que vaig tenir la sort de participar.

Llegiu l'article sencer a

http://www.catalunyareligio.cat/blocs/apunts-eticopolitics/grupesc-al-servei-del-pensament-social-cristi

Fascismo social y financiero en Europa - Jesús González Pazos

Mientras seguimos pensando que aún vivimos en una Europa democrática, en realidad asistimos a los primeros pasos de un “golpe de estado” y la posible instauración de una larga época de fascismo social y financiero. Entendemos que esta afirmación es dura y, posiblemente, produzca una inmediata consideración de ser una exageración y, además, alarmismo gratuito.

Llegiu l'article sencer a

http://alainet.org/active/52963&lang=es

Lo que se dijo ayer y lo que se dice hoy sobre la tasa Tobin - Daniel Raventós

El pasado 16 de febrero se cumplió el segundo aniversario de la votación de la "Proposición de ley sobre la creación de un impuesto sobre las operaciones de cambio de divisas, billetes de banco y monedas". Ocurrió en la anterior legislatura, la novena, del Reino de España, concretamente en la sesión 130 del pleno del Congreso de los diputados.

Llegiu l'article sencer a

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=145141

"El hambre es obra de las personas y la humanidad puede eliminarla" - Eric Toussaint entrevista a Jean Ziegler

La masacre anual de decenas de millones de seres humanos producida por el hambre es el escándalo de nuestro siglo. Cada cinco segundos muere de hambre un niño menor de 10 años, 37.000 personas mueren de hambre cada día y 1.000 millones, de los 7.000 que somos, quedan mutilados por la subalimentación permanente… y eso en un planeta que desborda riquezas. 

 

Llegiu l'entrevista sencera a

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=145179

Noves fites en el Ministeri de Defensa - Tica Font

El primer semestre del 2011 el govern espanyol va autoritzar exportacions de material de defensa per valor de 1.099,8 milions d’euros, tot fa pensar que quan es coneguin les dades d’exportació de tot l’any, s’haurà batut, novament, un record històric.

Llegiu l'article sencer a

http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=880%3Anoves-fites-en-el-ministeri-de-defensa&catid=42%3Aeconomia-de-defensa&Itemid=63&lang=ca

Versión en castellano en

http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=880:noves-fites-en-el-ministeri-de-defensa&catid=42:economia-de-defensa&Itemid=63&lang=es

La gran contradicción brasileña - Leonardo Boff

Crece más y más la convicción, incluso entre los economistas sea del establishment sea de la línea neokeynesiana, de que nos acercamos peligrosamente a los límites físicos de la Tierra. Aun utilizando nuevas tecnologías, difícilmente podremos llevar adelante el proyecto del crecimiento sin límites. La Tierra no aguanta más y nos vemos forzados a cambiar de rumbo.

Llegiu l'article sencer a

http://www.servicioskoinonia.org/boff/articulo.php?num=476