Entre més pobres i més rics - Rafael Allepuz, president de JP Lleida

04/11/2013

Recentment, dues fonts d’informació ens han facilitat dades contradictòries des del punt de vista humà. D’una banda, que la pobresa a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol continua augmentant. Això no es una novetat. La crisi econòmica afecta cada vegada més persones. Les dades de l’informe de l’Observatorio de la Realidad Social de Càritas revelen que la pobresa severa (viure amb menys de 307 euros al mes) és de tres milions de persones al conjunt de l’Estat, el doble que fa cinc anys en moments d’inici de la crisi.

D’altra banda, l’informe anual sobre la riquesa mundial del Crédit Suisse descriu que el nombre de persones milionàries (fortunes superiors al milió de dòlars, uns 740.000 euros) ha augmentat un 13% al conjunt de l’Estat, sent d’unes 402.000 persones.

L’existència de diferències entre rics i pobres no és una novetat perquè les desigualtats sempre han existit. Joaquín Estefanía afirma en un dels seus articles publicats al diari El País que l’explicació d’aquests contrastos i de les conseqüències tan profundes de la crisi sobre tants ciutadans és la intensa desigualtat que pateix l’Estat espanyol des de fa més d’una dècada i mitja, fet que s’ha accentuat molt en els darrers anys: Espanya, afirma, és el país més desigual d’Europa, amb companys de viatge com Portugal, Bulgària i Letònia i per sobre de Grècia. A la vegada, Espanya se situa en la vuitena posició de la llista de països amb més milionaris al món (en aquesta qüestió sí que som líders mundials!).

Aquesta circumstància reflecteix que amb la crisi la pobresa emergeix molt més, així com les desigualtats, alhora que posa de manifest que hi ha diners, tot i els discursos que justifiquen les polítiques d’austeritat.

Davant d’aquest gran disbarat que representa el creixement, en paral·lel, de la pobresa i de la riquesa, quina ha de ser el nostre posicionament?

En primer lloc, d’indignació. Com és possible tanta permissivitat davant la creixent desigualtat entre ciutadans? No sentim entre bona part dels nostres dirigents polítics, sobretot entre els que tenen més poder de decisió, denunciar aquest fenomen i proposar mesures. La lluita en favor d’una major igualtat i d’una reducció de les desigualtats no es troba entre les seves prioritats, com ho demostren els fets. A més, sentim dir entre els dirigents empresarials que encara s’han de baixar més els salaris (o moderar, en els millors dels casos) per facilitar la recuperació econòmica, i ningú no diu res?

En segon lloc, d’acció. El passat dia 17 d’octubre va ser el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Quanta gent va sortir al carrer per a manifestar-se i protestar per la pobresa creixent en la nostra societat? S’haguessin mobilitzat 1,6 milions de catalans en favor d’aquesta protesta? No només hem de sortir al carrer, hem de manifestar el nostre rebuig a aquesta desigualtat i fer denúncia en els nostres llocs d’actuació quotidiana, com a casa, el treball, el veïnat, el cercle d’amistats, les xarxes socials, etc. També hem d’utilitzar els mitjans de comunicació i divulgació al nostre abast per portar a terme aquesta tasca de sensibilització i de denúncia.

I en tercer lloc, també hem de fer política. Mitjançant la informació veraç i rigorosa ens hem de formar per conèixer les causes d’aquestes desigualtats i per fer propostes alternatives. Estem en un moment òptim per aquesta escomesa. Existeixen diverses iniciatives ciutadanes que treballen en aquesta via, la de proposar alternatives. Dos exemples de propostes, entre altres, per lluitar contra les desigualtats són: reduir el ventall existent entre el salari mínim i el salari màxim i modificar el sistema impositiu gravant més les rendes del capital i menys les del treball.

Així doncs, fem-ho.