28/10/2013
Com vostès saben, el començament de curs a les Illes Balears ha estat marcat pel conflicte educatiu més greu i intens mai vist en aquestes terres, sovint anomenades de la calma. No em detindré a explicar-lo, per raons d’espai i perquè ha estat profusament explicat pels mitjans de comunicació. Però justament ara que el conflicte ha entrat en una etapa de menys efervescència informativa hem de recordar que no està resolt ni tancat. Els professionals de l’educació, els alumnes i les famílies continuam vivint cada dia una situació de provisionalitat, d’excepció, i alternam jornades d’una aparent normalitat amb dies de lluita i mobilització. I no sabem fins quan durarà això.
És possible que al principi de la vaga indefinida de docents algú considerés que es tractava d’un altre conflicte sectorial dels molts que sacsegen la vida social i econòmica en aquests temps de crisi. Però a mesura que passaven els dies, la protesta va anar creixent i eixamplant-se, fins a transformar-se en una mobilització de tota la societat, una causa sentida com a pròpia per la immensa majoria de la gent, i no sols de Balears, fins al punt que el Govern autonòmic s’ha quedat sol, atrinxerat i enrocat, amb l’únic argument de la majoria absoluta per justificar el manteniment inflexible de la seva posició.
Per res no qualificaria aquest conflicte de positiu. Allò més desitjable hauria estat que les parts haguessin arribat a un consens i que la vaga de docents no s’hagués ni tan sols iniciat. Però això és un futurible, i per tant no és inoportú ni mesquí que ens demanem, més enllà de com es resoldrà finalment aquest afer, què n’hem après. De què ens ha servit.
Doncs bé, una de les primeres conclusions, compartida per nombrosos companys i companyes, és que hem sortit d’una llarga etapa de prostració i ens hem desvetllat a base de cops. Venim d’una època de bonança econòmica... i de letargia social. Els professors, com la majoria de ciutadans, ens havíem acomodat i retirat als dolços terrenys de les nostres dèries particulars. Quan aquest conflicte va començar ens va agafar a contrapeu, desorganitzats i entumits. La sortida del sopor no ha estat gens fàcil: no sabíem què fer, ens hem enfilat per les bardisses en assemblees interminables, hem discutit i perdut els nervis, ens hem desanimat. Però la tenacitat, la seguretat que lluitàvem per una causa justa, la convicció íntima que tenim la raó i que això no ens ho podrà prendre mai ningú, junt amb la creixent onada social de simpatia i solidaritat, ens han empès a vèncer els entrebancs i a superar-nos a nosaltres mateixos.
A hores d’ara, als centres educatius s’escolta amb freqüència algun professor que diu que esteim més units que mai, o que amb aquest o l’altre company, l’estricta relació de col·laboració entre professionals s’ha transformat en vincle d’amistat. Assistim a una revifada de la participació de les famílies a través de les associacions de pares i mares d’alumnes. Els estudiants, els joves, a qui sempre esteim a punt per criticar de passius i apàtics, ens estan donant una lliçó de dinamisme i creativitat. Només a Menorca, la novella Associació 20 de juny, plataforma unitària dels estudiants illencs, ja aplega a dia d’avui més de quatre-cents socis.
No, per res no m’alegra aquest conflicte. Però les lliçons que n’hem après poden ser el combustible de l’esperança de tota una generació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada