Aniversari 15-M - Flora Ridaura, membre de JiP - Girona

Fa pocs dies que era el 15 de maig i es complia, per tant, un any de l’anomenat 15-M. Sí, sí, un any ja, de les ocupacions de places, de les acampades, de les cassolades, de les assemblees, les comissions, els debats... per tal de mostrar la indignació general davant la greu situació socioeconòmica, la impunitat dels seus responsables i la insensibilitat i ineficàcia resolutiva dels governs.

Què ha passat, durant aquest any? Com ha anat aquest primer aniversari? D’una banda, la situació socioeconòmica s’ha agreujat, especialment amb el nou govern central i les seves diferents mesures d’austeritat proclamades amb comptagotes cada divendres, sempre en una mateixa direcció: la de retallar les despeses socials, que són les que eviten que es produeixi la catàstrofe, les que mantenen una certa equitat i propicien la igualtat d’oportunitats, les que fan que els drets humans proclamats per les Nacions Unides i ratificats pels governs dels diferents països no quedin en paper mullat, les que poden contribuir a la cohesió i la pau socials. Per tant, diríem que han crescut, i continuen creixent, els motius d’indignació...

D’altra banda, el “nucli dur” del 15-M, els més convençuts o més indignats, o els que tenen menys a perdre, alguns jubilats i alguns dels més joves, els més “militants” han continuat fent sentir la seva veu en les manifestacions, han recuperat les velles formes de lluita o n’han inventat de noves per fer signes visibles de protesta, han treballat en comissions i assemblees, han debatut i proposat iniciatives i alternatives diverses. No em puc estar d’esmentar dos exemples concrets, com una forma de reconeixement a la seva tenacitat, creativitat i conseqüència: els anomenats “iaioflautes” i les PAH (Plataformes d’Afectats per les Hipoteques).

La resposta del sistema ha estat, com sempre, la repressió per comptes de l’escolta, l’enduriment de mesures policials, la criminalització de la legítima protesta. És el que es canta en les diferents marxes: “En diuen democràcia i no ho és...”.

Però, i la resta? I nosaltres? Com hem viscut aquest temps? Què n’ha quedat, de la nostra indignació? Com l’expressem? Què fem per resoldre les causes que la provoquen?

Tinc la impressió que hi ha un sentiment general de desencís, d’impotència, d’aclaparament... que finalment immobilitza (de fet, als actes del 12M-15M d’aquest any 2012, la concurrència va ser molt menor que l’any passat, excepte a les grans ciutats, com Barcelona o Madrid). Als cercles més propers, de persones sensibles a la problemàtica social, a les injustícies que l’originen, es comenta el que passa, es fa debat, es genera opinió, i fins i tot s’escriuen articles (com aquest) o hi ha posicionaments institucionals que es fan arribar als mitjans de comunicació, però costa articular una resposta, una acció concreta.

Al carrer s’hi troben diferents posicions: la d’aquells (cada cop més) que van sent tocats directament per la crisi, que perden la feina o que veuen com aquesta perilla, que tenen greus problemes econòmics -als quals se solen sumar els familiars- i, a voltes, personals o de salut, la qual cosa els fa concentrar les forces en l’intent de sobreviure, de manera individual, seguint el tarannà que ens ha imprès el sistema; però també trobem la d’aquells que viuen la crisi en tercera persona, incapaços de posar-se en la pell de l’altre per entendre la situació, el patiment, incapaços de “baixar del burro” de posicions de privilegi, de posicions ideològiques, i que s’erigeixen en jutges, vantant-se de ser imparcials, però, curiosament, entenent i justificant sempre la postura dels rics...

D’aquest darrer grup se’n pot esperar bon poca cosa de cara a propiciar un canvi. Crec que la idea ha de ser unir més encara els altres dos grups, el de les persones directament afectades i el de les persones sensibles al que està passant. La idea ha de ser, una vegada més (recollint l’experiència del passat, recent i remot, nostre i d’altres contrades), l’organització des de la base: fent-nos part del problema i de la solució tots plegats, no pas resolent uns per a d’altres; buscant solucions conjuntes per a problemes que són comuns, no pas individuals; buscant recursos que puguem generar i compartir nosaltres mateixos, no pas pidolant.

Si som capaços d’anar teixint vincles, de trobar-nos, pensar i actuar junts, en l’àmbit de veïnat, o de companys de feina, o d’amistats, o de família, crec que serem capaços de fer renéixer l’esperança, de sentir que no tot està perdut, que hi ha sortida a la crisi, perquè -com diuen les PAH- “les persones, juntes, podem!”.

Mentre escrivia m’ha vingut al cap una imatge bíblica, la de l’enfrontament entre David i Goliat. El relat ens explica la desproporció entre un i altre, entre un home gran, expert guerrer, i un noi que feia de pastor. D’entrada David intenta posar-se al mateix nivell de Goliat: es posa una armadura i agafa un escut i una llança. Però aviat s’adona que amb allò no pot fer ni un pas, li pesa massa, no es pot moure. Així que s’ho treu i s’enfronta al gegant amb les seves pròpies armes, amb la fona i una pedra, i amb la seva habilitat aconsegueix abatre’l.

Potser hem de descobrir que les nostres aparentment febles armes d’humanitat, d’empatia, de solidaritat, de creativitat..., utilitzades hàbilment són prou potents per a  fer-nos vèncer.

I acabo: “Ens cal recordar que el capitalisme va de victòria en victòria cap a la derrota, però nosaltres anem de derrota en derrota cap a la victòria” (Dom Hélder Cámara).