M’apassionen els debats polítics que no es corresponen amb les
coordenades típiques d’esquerra - dreta, o les seves derivades:
progressista - conservador, liberal - tradicional, etc. Són debats que
requereixen arguments, i en els quals no serveixen les afiliacions. Tinc
la sensació que aquests debats proliferen, fins al punt que la munió de
partits que apareixen amb vocació minoritària donen resposta a
qüestions que incomoden els grans partits.
D’entre aquests
debats, n’hi ha alguns de nous, com la gestió de propietat intel·lectual
en un entorn digital. En aquest cas, em sembla que es tracta d’un
exemple típic d’un canvi de mode de producció i, per tant, d’un canvi
d’època històrica. El tema estrella dels partits pirates supera el debat
entre producció i distribució típic de tot el segle XX, i els actors
habituals queden desfasats defensant un model de negoci caduc, mentre no
s’avança en el nou.
Ara bé, la majoria d’aquesta mena de debats
són més antics, mai prou ben resolts i habitualment lligats a la moral,
com la regulació de la prostitució, de l’avortament o del comerç
d’estupefaents. En aquests casos, ni l’adscripció religiosa no és
concloent. Fixeu-vos com les víctimes d’aquests àmbits sovint són ateses
per persones de profundes conviccions religioses, les quals són les més
realistes i menys dogmàtiques. Són àmbits on no queda clar si és la
penalització o la despenalització, la que afegeix injustícia i patiment a
un mal que ningú no sap com eliminar i, freqüentment, ni tan sols
reduir.
Aquests darrers tres exemples tenen en comú que són
deutors d’una determinada concepció del cos. I en això també s’hi
assembla el debat sobre com cal gestionar les desigualtats entre home i
dona entre les persones provinents d’altres cultures i, sobretot,
pertanyents a codis familiars propis de religions que aquí són
minoritàries. La gent d’esquerra es divideix entre els qui defensen la
dignitat de les dones i els que prioritzen el respecte multicultural.
Per la dreta, hi ha qui aplaudeix que les famílies estrangeres conservin
el repartiment patriarcal de rols i qui considera el masclisme dels
estrangers com a mostra de la barbàrie, com si es pugués jutjar el
sexisme en funció del seu origen.
El tema de la
multiculturalitat encara s’emparenta amb un altre de plena actualitat:
el cosmopolitisme i l’autodeterminació dels pobles. I d’aquest, em
meravella com la pròpia identitat dificulta la comprensió d’un cas
particular, quan la teoria general és tan simple.
És evident,
com a mínim pel dret internacional i per la doctrina catòlica, que tots
els pobles del món tenen dret a decidir el seu propi futur, i cap nació
no té el dret de subjugar les altres. I en canvi, és el pa de cada dia
que hi hagi països que neguen aquesta capacitat a les nacions que tenen
sota llur jurisdicció, tot adduint que no són nacions, encara que
tinguin un passat sobirà, llengua i cultura pròpia, estructura econòmica
viable, voluntat ferma i democràticament expressada, projecte
respectuós amb les minories, dimensions equiparables a països del seu
entorn, etc.
La meva conclusió és clara: quan hi ha una cultura
política democràtica i crítica, es pot avançar en la gestió de tots els
debats esmentats. Segurament no es poden resoldre, en el sentit de
tancar definitivament la qüestió, però bé es poden apropar les parts i
negociar propostes provisionals, imaginatives, flexibles i avaluables
que no es tanquin a la seva revisió. Però la manca de cultura política
democràtica i crítica, no només dificulta el debat: també impedeix la
convivència. És a dir, separa.
Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau de Barcelona / 14/01/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada