El dia 20 de novembre s’ha commemorat el Dia Universal dels Drets de l’Infant, instituït per l’ONU l’any 1989. He espigolat algunes dades sobre la infància que han sortit aquests darrers dies als mitjans de comunicació i que crec que és imprescindible que tothom conegui. La gravetat d’aquestes dades hauria de fer que cada dia fossin notícia de primera pàgina, però habitualment es silencien i surten molt poques vegades, sempre mig amagades per no crear mala consciència a ningú.
Nacions Unides xifra en 6.000 la quantitat d’infants menors de cinc anys que moren cada dia al planeta Terra. La xifra, si hi afegim altres causes de mort igualment evitables, s’eleva a 19.000. Gairebé set milions d’infants menors de cinc anys moren cada any per causes evitables. És una xifra escruixidora.
Faig un incís per recordar que les persones de totes les edats que moren diàriament per causes evitables s’eleva, segons Nacions Unides, a cent mil. Un total anual de trenta-sis milions i mig que, per fer-nos-en una idea, és gairebé el 80% de la població de l’Estat espanyol. I la xifra destinada a cooperació internacional ha disminuït el 70% els darrers anys, cosa que encara agreuja més el problema de la fam i les altres causes de mort evitables.
A Catalunya hi ha més de cinquanta mil nens que no poden fer un àpat amb carn o peix cada dos dies i el 28% dels menors de 16 anys són en risc de pobresa. Fins fa poc, amb les beques de menjador, els infants de famílies que viuen en la pobresa, podien dinar a l’escola i fer un àpat normal al dia. Ara van mal nodrits i hi ha la possibilitat que agafin malalties que poden marcar-los per tota la vida.
Aquestes dades ens diuen, per si encara no ens n’havíem adonat, que aquest món en què vivim no funciona bé; o potser cal dir que va molt malament.
A nivell de Catalunya, i també de l’Estat, des de fa un temps plouen les retallades que afecten aspectes tan fonamentals com l’ensenyament i la sanitat; l’atur creix imparablement i cada vegada afecta més persones (en un milió de llars espanyoles no hi ha ningú que tingui feina) i les prestacions als qui no tenen ingressos també disminueixen i situen més i més persones en un estat de pobresa extrema. També hi ha una amenaça constant de retallada de les pensions dels jubilats. I cal tenir en compte que d’aquestes pensions moltes vegades també en viuen, o malviuen, els fills i néts dels perceptors.
Mentrestant veiem com es dediquen milers de milions d’euros a ajudar els bancs que passen dificultats, però no es prenen mesures veritablement serioses per aturar els desnonaments. I veiem que les úniques partides dels Pressupostos Generals de l’Estat que augmentaran l’any vinent, són les destinades a l’exèrcit i a l’església catòlica.
En aquest sistema neocapitalista nefast, l’interès del capital passa inexorablement, gairebé sempre, al davant de les necessitats de les persones. És un sistema cada vegada més deshumanitzat. I tenim la sensació que els polítics, en molts aspectes, estan lligats de mans i han de seguir el dictat d’això que s’anomena “mercats”, que en gran part és especulació pura i dura.
Acabem de viure la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Quan es publiqui aquest article ja en sabrem el resultat. Ara, encara en plena campanya, les perspectives no són pas gens falagueres. Molts partits i coalicions es manifesten en contra de les retallades i diuen que treballaran per restablir les condicions anteriors. No ens diuen, però, com ni quan pensen que, si realment ho intenten, podran fer-ho.
Cal que, ara, passades les eleccions exigim als governants que retornin a les polítiques socials anteriors i que donin prioritat al benestar de la ciutadania que es basa en quatre aspectes prioritaris:
- tenir un habitatge digne.
- tenir cobertes les necessitats sanitàries bàsiques.
- rebre un ensenyament de qualitat i a l'abast de tots els ciutadans, naturals del país o nouvinguts.
- tenir cobertes les necessitats alimentàries amb un mínim de qualitat.
I si els governants no ho fan, hem de trobar maneres de pressionar-los a través dels partits de l’oposició o bé establir sistemes de participació ciutadana que permetin fer sentir la veu del poble, nouvinguts inclosos, a l’estament polític que governi el país.
He començat bo i parlant dels infants i acabo amb els problemes de la ciutadania en general. Ho faig perquè em sembla que la situació dels infants depèn sempre de la situació de la família. I que si molts infants no van ben alimentats no és pas per culpa dels seus pares que, ben segur, encara hi deuen anar menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada