Acaba de
morir mossèn Modest Prats i Domingo, capellà empordanès que per a
moltes persones ha estat un referent de fe, catalanitat i democràcia.
Tres aspectes que per ell eren indissociables. El vaig conèixer
abans d'ordenar-se capellà el 1959 i al llarg de tots aquest anys
d'amistat i peripècies en comú sempre posava en primer terme el fet
de ser capellà. De capellà diocesà. Un adjectiu ben clarificador.
De capellà al servei d'unes persones i d'un poble.
En el
diari que va escriure durant el recés amb motiu de la seva ordenació
de capellà, escrivia: La meva vida sacerdotal ha de tenir una
altra font: la diocesanitat. Diocesanitat que vol dir: unió estreta
de pensament i d'acció amb el Bisbe. Jo em lligo a una diòcesi i,
per tant, a un Bisbe que és el que té l'obligació d'exercir la
caritat pastoral en la diòcesi. (...) La Diòcesi de Girona: heus
aquí la nineta dels meus ulls. I per ella, unió amb tota l'Església
Universal.
Va
començar el seu sacerdoci durant la dictadura franquista. La seva
predicació i el seu treball pastoral, sempre fruits d'una lectura a
fons de l'evangeli, eren crítiques i anaven pel camí de promoure
els Drets Humans i els Drets dels Pobles. Per ell no es podia separar
predicar l'evangeli de treballar a favor de la democràcia i de la
defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, les del
seu poble. Era molt crític amb la dictadura, fet que li comportà
conflictes amb les autoritats governamentals.
També
era crític amb aquells sectors de l'Església que mantenien l'statu
quo o callaven davant les situacions d'injustícia i de manca de
llibertat que vivíem. Les seves homilies, les conferències, els
articles a la revista "Presència", etc. eren, per a molts,
una alenada d'aire fresc i el testimoni que era possible una esglèsia
no casada amb la dictadura.
Va creure
en el Concili Vaticà II i va encomanar el seu entusiasme crític a
les persones de les seves parròquies, als grups de matrimonis, a
sectors d'estudiants universitaris, a totes aquelles persones que
tenien contacte amb ell. Parlava de l'esperança cristiana que
passava necessàriament per la transformació d'una societat injusta.
Treballava per eliminar les estructures velles de la Cristiandat, de
la barreja dels poders temporals i de l'Església. Per això signava
documents a favor de les llibertats de Catalunya; a favor d'una
Església catalana i, quan calia, feia pressió al Vaticà demanant
bisbes catalans, etc. I predicava en favor de perdre la por. Per en
Modest la por era el gran pecat contra la fe.
Des del
secretariat diocesà de Justícia i Pau –en va ser un dels
fundadors- no va escatimar esforços a favor d'un país plenament
democràtic, en el qual no hi haguessin vencedors i vençuts d'una
Guerra Civil que havia dividit la societat. Recordo quan en un acte a
Girona organitzat per Justícia i Pau contra la Pena de Mort, quan en
Franco encara l'anava aplicant amb decisió, va manifestar: Sóc
fill d'un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia
tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria
que ningú mai més no es trobés en aquestes circumstàncies lluito
per l'abolició de la pena de mort i per un país reconciliat, on no
hi hagi venjances, ni odis, on no hi hagi esclaus i lliures, sinó
igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és
la conseqüència d'una fe que, sota l'impuls de l'Esperit em porta a
dir a Déu: Pare Nostre.
El seu
amor a l'Església no el privava de ser-ne crític. El que deia
públicament servia de confort a sectors i persones que treballaven
per canviar-la, fer-la més oberta, més acollidora, obrint horitzons
i qüestionant determinades actuacions de la jerarquia, i al mateix
temps, provocava el rebuig per part dels sectors més conservadors
del clergat i d'alguns grups de cristians. Els anònims que rebia són
una mostra de com escandalitzava els sectors més conservadors de
l'Església i de la societat.
La seva
voluntat de ser capellà al servei de la diòcesis el va portar a
compaginar la docència i la investigació universitàries amb ser
rector durant una bona colla d'anys de Medinyà i Vilafreser. Gosaria
dir que aquells varen ser els anys més feliços de la seva vida
pastoral. El contacte directe amb la gent; el seu tracte afable, la
seva bonhomia i la seva ironia; les celebracions religioses planeres
i a l'abast de tots; etc. el feien un capellà proper; un home
estimat pels seus convilatans convençuts que tenien un rector que
era una personalitat en el món intel·lectual i en el món
eclesiàstic de Catalunya. I era veritat.
Penso que
bona part del que ha predicat i escrit al llarg de més de cinquanta
anys de sacerdoci continua vigent avui, i de la mateixa manera que va
ser en el seu moment un esperó per a molts dels que els vàrem
escoltar i llegir pot ser-ho ara pel lector d'aquest text. És per
això que acabo amb un dels paràgraf que el 1984 (ara fa trenta
anys!) va escriure a uns nois i noies de Vilafreser i Medinyà amb
motiu de la seva Confirmació: Sigueu sempre oberts a la
solidaritat. Vivim en un món muntat sobre la injustícia,
l’opressió, els odis, les amenaces i la por. Ho sabeu pla bé
perquè n'hi ha prou de clavar un cop d'ull al nostre voltant per
adonar-se'n. Però tampoc no heu de voler veure només el cantó brut
de la realitat. També podem escoltar arreu el crit dels que reclamen
pau, podem constatar que al costat nostre viu molta gent que defensa
la llibertat, que estima, que lluita per la justícia, que ajuda els
veïns i companys, que treballa pel bé del poble. Recordeu, però,
que la solidaritat no és una simple qüestió de bons sentiments.
S'ha de triar un cantó o un altre. No hi ha cap neutralitat
possible.
Salomó
Marquès
Girona 30
de març del 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada