Avui, 18 de setembre de 2015, en lloc de rebre l’extracte de la targeta o la liquidació del compte, m’heu enviat a través dels mitjans de comunicació una declaració institucional signada pel Departament de Comunicació (comunicaceca.es) que acaba amb un text molt enigmàtic que diu: “Las principales entidades asociadas a AEB y CECA son: Caixabank, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell y Popular. (En primer lloc, si l’AEB -presidida pel Sr. José Maria Roldán Alegre- té 87 associats i la CECA -presidida pel Sr. Isidro Fainé Casas- que en 16 membres com és què només es fa referència a aquestes entitats? La resta, què hi diuen?).
Aquest comunicat institucional, que es pot llegir al web de la CECA (i en un lloc molt preferent i vistós) i de la AEB (en un lloc més discret), és un acte que violenta la meva consciència com a votant ja que pretén influir en el meu dret democràtic i dels meus conciutadans catalans d’escollir lliurement qualsevol de les opcions que es presenten a les eleccions del 27-S.
És un acte molt poc ponderat i impropi del sector bancari: el fet que les patronals bancàries hagin entrat en el debat polític partidista en relació a les eleccions catalanes és d’una gran irresponsabilitat política. És extremadament perillós políticament i des del punt de vista dels interessos econòmics ja que la gestió dels diners es basa en un fil molt i molt prim, que és la confiança entre el client i l’entitat financera. Un posicionament tan partidista en contra de les opcions sobiranistes, com aquest manifest, ha ferit susceptibilitats de clients com jo que, avui dia, podem canviar d’entitat financera amb un sol clic des del sofà de casa en qualsevol moment del dia o la nit.
Perdoneu que ho digui així, però considero que és un intent de xantatge financeroemocional en tota regla ja que ens dieu que es pot arribar a una exclusió financera. A més, el comunicat està ple de falsedats:
En primer lloc, comença dient que voleu alertar “sobre los riesgos que para la estabilidad financiera comportaría cualquier decisión política que quebrantara la legalidad vigente y conllevara la exclusión de la Unión Europea y del euro de una parte de España”. Una decisió política que decideixin els ciutadans a les urnes que signifiqui modificar la legalitat vigent no ha d’implicar necessàriament l’exclusió de la Unió Europa de Catalunya i de l’euro. Fins i tot, en un cas extrem, imaginem que una Catalunya independent deixa de formar part de la UE, aleshores, ¿per què no podria continuar tenint l’euro si és una moneda que fan servir països que ni tan sols són a la UE com Andorra, Luxemburg, Mònaco o Ciutat del Vaticà? Per utilitzar una moneda no cal demanar permís a ningú. Els euros que tenim al banc o a la butxaca continuaran essent euros i si les empreses ens continuen pagant amb euros, ja estem al cap del carrer. Per tant, fins i tot en un escenari de no permanència temporal de Catalunya a la Unió Europea podria mantenir l’euro com a moneda encara que Catalunya no estigués a l’eurosistema.
Els suposats riscos d’inestabilitat financera, si no ets a l’euro, són totalment infundats, com ho demostra el fet que a la mateixa UE hi ha 9 països de la Unió que, per diversos motius, no tenen l’euro com a moneda (Bulgària, Gran Bretanya, Croàcia, la República Txeca, Dinamarca, Hongria, Polònia, Romania i Suècia). També hi ha països a Europa, com Suïssa, que té -com saben molt bé inversors d’arreu del món- una moneda molt estable sense pertànyer a la Unió Europa, però que hi té moltes vinculacions ja que forma part de l’Acord Europeu de Lliure Comerç (EFTA) i de l’espai Schengen de lliure circulació de persones.
En segon lloc, al manifest es descriu un escenari quasi dantesc on “las entidades bancarias con presencia en Cataluña afrontarían graves problemas de inseguridad jurídica”. Aquesta suposada inseguretat jurídica és impossible ja que qualsevol entitat que hagi estat reconeguda com a entitat financera de la Unió Europea pot actuar lliurement a qualsevol estat. Per exemple dues entitats que tenen pràctiques de banca ètica, com Fiare o Triodos Bank, són originàries respectivament d’Itàlia i d’Holanda, però actuen a casa nostra i ho podran continuar fent en el futur. (És com un jugador de futbol d’origen extracomunitari –com Messi- que una vegada adquireix una nacionalitat d’un país membre ja pot actuar a qualsevol altre país amb la condició de comunitari, sense haver d’obtenir un nova nacionalitat cada vegada que juga en un país diferent.)
En tercer lloc, en el manifest se’ns diu que aquestes “dificultades obligarían a las entidades a reconsiderar su estrategia de implantación, con el consiguiente riesgo de reducción de la oferta bancaria y, con ello, de exclusión financiera y encarecimiento y escasez del crédito”. I suposadament posaria en risc “el objetivo de las entidades, que no es otro que proteger a sus depositantes y mantener el flujo de financiación a familias, a PYMES y a los sectores productivos y generadores de empleo del país”. En això estem totalment d’acord: la feina principal de les entitats és gestionar els fons que els clients els hem confiat i facilitar al crèdit a l’economia productiva i no pas voler intervenir matusserament en les decisions polítiques dels votants.
Com explica, molt encertadament, el Col·lectiu Wilson de professors catalans d’universitats d’arreu del món, és cert que les entitats financeres no tindrien accés directe al crèdit del Banc Central Europeu (BCE) i , per tant, hi podria haver una restricció temporal de liquiditat bancària i, conseqüentment, una certa restricció creditícia. A la pràctica, però, es podria obtenir un acord monetari com tenen Andorra o Mònaco i per aconseguir-lo només cal una majoria qualificada del Consell i no la unanimitat de tots els estats. Què farien les empreses d’origen alemany amb factories a Catalunya si els plantegessin que les seves transaccions econòmiques les haurien de fer amb una altra moneda?
Si l’acord tampoc fos possible, en una fase inicial es podria salvar mitjançant les sucursals i filials que els bancs catalans tinguessin a països de l’Eurozona sempre que complissin uns requisits de solvència i que estiguessin subjectes a la supervisió de les autoritats competents dins la Unió Europea. Actualment ja hi ha centenars de bancs de fora de l’Eurozona i fins i tot d’Europa que tenen accés al crèdit del BCE (es pot veure la llista completa al web del BCE: www.ecb.Europa.es/stats/money/mfi/general/html/monthly_list.en.html). Per exemple el banc nord-americà Citibank té accés al crèdit del BCE a través de les 22 sucursals que té a la Unió Europa. Per tant, en l’escenari més advers, una entitat financera catalana, mantenint totes les seves oficines de Catalunya, podria aconseguir finançament del BCE només obrint una sucursal, per exemple, a Perpinyà.
El manifest acaba amb una crida a la concòrdia i el diàleg que permetin el progrés, el benestar i la cohesió social. Lògicament també ho compartim totalment, però no podem obviar que ha de ser la voluntat democràtica dels votants la que decidirà quines han de ser les relacions econòmiques, fiscals i amb les altres entitats supranacionals.
Per acabar i, com que al final del manifest consta el nom de la vostra entitat, on tenim domiciliades les nòmines de la família, els pagaments, les targetes i les relacions financeres habituals, us sol·licito, com a client, que desmentiu públicament, abans del 27-S, l’adhesió a aquest comunicat.
Us demano que, si esteu convençuts que heu actuat correctament i no penseu rectificar, m’ho comuniqueu, perquè, llavors, conseqüentment, decidirem prescindir totalment dels vostres serveis ja que a Europa hi ha moltes entitats que ens acolliran amb els braços oberts.
Gràcies i fins a una altra ocasió més propícia,
Josep Vicenç i Eres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada