I ara què? - Salomó Marquès, pedagog, professor de la UdG i membre de Justícia i Pau

By TSgt. John McDowell [Public domain], via Wikimedia Commons - Domini públic

El dia 10 de desembre ha estat l'aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides com a ideal comú per a tots els pobles i nacions. Una declaració que en els punts 13 i 14 afirma: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.”

Enguany, aquest aniversari coincideix de ple amb la campanya electoral a l'Estat. De fet, ja fa setmanes que la campanya s'ha iniciat. Ara, estem arribant als moments més àlgids. Hem sentit –i continuem sentint– de tot: desqualificacions barroeres dels adversaris, mitges veritats, propostes que no es compliran, etc. Això sí, sempre mirant-nos a nosaltres mateixos. Poques paraules –per no dir cap– sobre la situació mundial; com si vivíssim en un altre món.

Per a bona part de la classe política, els refugiats no existeixen. Aquests milers de persones que fa mesos ens mostren els mitjans de comunicació no figuren en els programes electorals. Heu llegit les propostes dels partits per fer realitat la declaració dels drets humans? Molts mirem cap un altra costat; això quan no donem suport a l'aixecament de barreres al sud de la Península. Quina democràcia més feble! Votar quan toca i no gaire res més! Una democràcia cada vegada més vigilada.

Mentrestant, el nombre de refugiats, ara a causa de les guerres a Síria i l'Iraq, va augmentant. I la guerra també, com si l'experiència no ens ensenyés que amb les guerres no se soluciona gairebé res. On són les polítiques per eradicar els discursos d'odi i de xenofòbia? Fomentar la cultura de la pau i de la no-violència és el camí. De la mateixa manera que cal condemnar les opcions terroristes, també hem de condemnar les accions dels estats que intervenen de manera violenta en funció dels seus interessos econòmics i polítics.

Per què no es redueix d'una vegada el pressupost de defensa (que a l'hora de la veritat és molt més elevat del que figura en el pressupost oficial) i s'inverteix per fomentar una educació democràtica, oberta, respectuosa amb els qui viuen entre nosaltres procedents d'altres cultures? Una educació que tendirà al ple desenvolupament de la persona humana i a l'enfortiment dels respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per a mantenir la pau (art. 26). Una societat democràcia, plural acollidora... passa pel coneixement de l'altre. El desconeixement porta a la por, a mantenir els tòpics i els estereotips, que només generen desconfiança.

I ara què? Continuarem recolzant amb el nostre vot els qui promouen l'armamentisme i la xenofòbia? Ens mobilitzarem, o no, per exigir als nostres governs l'acompliment dels drets humans per a tothom? Deixarem únicament en mans dels estats la política d'acollida, quan moltes ciutats i bona part de la societat vol ser acollidora? Apostarem per una educació arrelada socialment que fomenti la convivència i el reconeixement de l'altre? Deixarem que s'estengui el contagi del virus de la demagògia de la por?

Reclamar el respecte als drets de tothom, exigir el compliment del deure legal d'acollir els refugiats no són actituds de “bonisme” com diuen amb menyspreu determinats sectors neoconservadors. És el camí per fer una societat més justa per a tothom.