La crisi dels refugiats. Una interpel·lació a la que no responem - Llorenç Olivé, membre de Justícia i Pau Barcelona

Des de fa uns mesos les imatges als mitjans de comunicació ens han posat sobre la taula una realitat que fins ara ignoràvem, no volíem conèixer o havíem oblidat.

La guerra a Síria que ha provocat el desplaçament de milions de persones, ha posat la situació dels refugiats en primer pla i ens ha fet tornar la consciència. Només a Turquia més de dos milions de persones hi han buscat refugi. Al Líban, un país de la mida com Catalunya i de cinc milions d’habitants ha rebut més d’un milió de refugiats. En canvi, a Europa els posem tanques.

Ara Europa parla de reubicar 160.000 persones i sembla que a l’Estat espanyol n’arribaran prop de 15.000. Una realitat molt petita per la magnitud de la tragèdia. Un pobre acolliment i enmig de fortes discussions entre els estats europeus.


Del 2011 al 2014, al món s’ha passat de 42 milions de persones a 60 milions en situació de refugi i només el darrer any, del 2013 al 2014 la població desplaçada i asilada ha crescut de 51 milions a 60.

La majoria de persones que fugen de greus conflictes i que veiem llunyans s’acaben acollint en països propers de la mateixa zona del sud i econòmicament més pobres;  als països del Nord l’acolliment és escàs. A l’Estat espanyol durant el 2014 i per la via regular de petició d’asil es van rebre 5.952 sol·licituds de protecció internacional, i només en van ser acceptades un 26,6%. D’aquestes sol•licituds, a Catalunya se’n van presentar 768.A Europa ens regim amb línies fèrries contra la immigració de residència administrativa irregular. Això ha portat al tancament sistemàtic de fronteres, els controls i el bloqueig a les persones que fugen per sol•licitar asil, que comporta una greu vulneració de les lleis d’asil i dels tractats internacionals. Ja no només es vulnera una norma de solidaritat i d’ètica d’ajut, sinó que s’estan incomplint les lleis, pels mateixos estats que sempre defensen que s’han de complir les lleis i la legalitat vigent.

Cal complir amb la Convenció de Ginebra sobre Refugiats i obrir i habilitar vies perquè qui fuig de la mort tingui un lloc on anar. Reconèixer la situació de refugiat significa que es presenti una sol•licitud, que es tramiti, que es doni suport legal, assessorament, assistència psicològica, allotjament i menjar.

Diuen que sempre que hi ha una crisi tenim una oportunitat. El moment actual ens ha de portar diferents reflexions i actuacions:

Ens ha de servir per reforçar des de la societat civil la capacitat de mobilització i de pressió als qui tenen les responsabilitats de Govern per fer les actuacions necessàries per tal d’acollir a les persones que estan fugint d’una situació extrema.

Ens ha de servir també per tal que els països del Nord complim amb la Convenció de Ginebra donant suport als demandants d’asil. I que a Europa es faci una nova política d’asil, o com a mínim compleixi les obligacions que ja té contretes, davant del fracàs actual. Que hi hagi una política comuna d’asil i que traspassi la fèrria decisió sobirana dels estats membres.

Els estats membres són els únics competents en matèria d’asil. A l’Estat espanyol ha de canviar la filosofia establerta des dels diferents governs que hi ha hagut de denegació sistemàtica de les peticions. Hi ha d’haver una gestió més descentralitzada i cal que es doni suport i impuls a actuacions no obligatòries com el Pla de Protecció Internacional que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

Però des de la societat en general, cal que treballem des de  la solidaritat per l’acolliment a totes les persones. Que algú fugi d’un conflicte violent o de la fam, poden ser situacions diferents, i segur que necessita suport psicològic qui ha viscut els horrors de la guerra. Però hem de vigilar que en una societat com la nostra que anem fent categories, no creem ciutadans de primera, de segona i de moltes més classes. Temps enrere semblava que diferenciàvem  entre immigrants regulars i immigrants irregulars, com si més enllà de la situació jurídica regular, unes persones fossin més bones que les altres. Cal vigilar que no ens facin caure al parany de diferenciar  entre refugiats i immigrants. Hem d’acollir les persones i construir entre tots el país. A Catalunya van venir el 2014 prop de 118.000 persones. I ho hem fet en una situació precària però ho hem sabut fer.

No perdre mai la memòria històrica. Sèrbia i Croàcia fa 25 anys estaven en guerra i moltes persones van fugir del conflicte. Ara posen tanques a tota la línia fronterera dels seus països. No podem dir que mai serem aliens a realitats com aquesta. Quan va acabar la guerra civil espanyola, moltes persones es van veure empeses a l’exili.

Cal que ens anem preguntant sobre les responsabilitats compartides dels conflictes. Els nostres països també tenen una especial implicació amb la guerra que assota Síria i Iraq o els països del Centre d’Àfrica.

I entre moltes altres oportunitats, cal tenir present el repte del diàleg interreligiós. A Catalunya vivim al voltant de 7 milions i mig de persones. Més d’un milió de nacionalitat estrangera. I hi convivim persones de moltes confessions religioses diferents. És un bon moment per reforçar el coneixement i el diàleg per la pau.
En tancar l’article s’han produït els atemptats de París. Ha sortit la informació que alguns dels assassins havien entrat utilitzant la figura del refugiat. En un context com l’actual cal reforçar la seguretat, respectant l’equilibri amb els drets individuals. Però mai haurem de permetre que es pugui utilitzar aquests fets execrables per voler empetitir encara més el dret d’asil, que a més ens hem reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans. Si ho permetéssim ens haurien guanyat ells. Ens hauria guanyat la por i ens hauria guanyat la misèria.

Article per a la Revista L'Agulla​.